195 - Nova Tàrrega, 4 de maig de 2018
Per poder arribar a fer aquest anàlisi, ens hem d'endinsar una mica en la història més recent de la política catalana. Partirem de la transició (fallida, crec jo) del 78. En aquell moment tenim dos fets molt rellevants: la recuperació de la Generalitat i la redacció de la Constitució Espanyola (important, per aquest ordre ). Pel que fa al primer fet, la recuperació de la Generalitat, es va aconseguir després de llargues i dures negociacions (tant trobades en falta en aquests moments ). La Constitució Espanyola, com molts sabem, es va redactar sota una pressió político-militar més que evident. I d'aquí “plora la criatura”. Venint d'on veníem (una dictadura duríssima) és la Constitució que en aquells moments es podia aconseguir, sempre sota la màxima de una Espanya unida i INDISSOLUBLE. O sigui, vam anar d'una dictadura a una democràcia SENSE que l'aparell de l'estat franquista perdés cap privilegi sobre el poder de tot el territori.
En els primers 25 anys de “democràcia”, va funcionar molt bé l'acord del intercanvi: “des de Catalunya us donem suport per governar a l'Estat (tant amb PP com amb PSOE ), i vosaltres ens aneu compensant amb més competències, més finançament, etc.”. El que popularment es va denominar “peix al cove”. Això va ser possible pel baix suport que hi havia des de la societat catalana a un probable anhel de Independència.
Aquest sistema va començar a donar senyals d'esgotament i a resultes d'això al 2006 s'inicien canvis importants. Es prepara un nou Estatut molt més ambiciós amb perspectives de Sobirania i això provoca a l'Estat, un removiment de les velles estructures franquistes que obliga al PP a iniciar una campanya en contra del mateix, amb una recollida massiva de signatures. Posteriorment i amb el beneplàcit del PSOE, al 2010 el Tribunal Constitucional va rebaixar el contingut de l'Estatut fins a deixar-lo totalment descafeïnat. Recordem les famoses paraules de Alfonso Guerra “Nos lo hemos cepillado”.
A partir d'aquí es precipiten els esdeveniment: l'any 2012 es constitueix l'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (fet molt important des del meu punt de vista), pilar fonamental de les mobilitzacions multitudinàries al carrer (mantingudes en el temps fins avui) reclamant Sobirania, junt a un creixement vertiginós del suport a la Independència mai aconseguida fins ara.
En aquest sentit, algunes formacions polítiques que mai havien estat independentistes (fins aleshores s'autodenominaven nacionalistes ), empeses pel clam popular de les manifestacions, van veure convenient (en part pels seus propis interessos de sumar-se al moviment independentista, fet que va propiciar un més que notable creixement de diputats al Parlament, de l’expressat moviment.
Si en un principi l'Estat Espanyol va menystenir aquesta escalada independentista, en el moment que va comprovar l’hegemonia parlamentaria del procés, en comptes de buscar solucions polítiques mitjançant el diàleg, va decidir equivocadament judicialitzar el problema i no nomes no va aconseguir disminuir-lo sinó que el que va fer es ampliar-lo pel seu propi perjudici. Quasi podríem dir, sense por a equivocar-nos, que el procedir de l'Estat Espanyol ens ha ajudat i molt a convèncer cada dia més ciutadans que no ens convé de cap manera continuar dins d'un Estat que té per norma maltractar-nos i menysprear-nos.
Tot aquest camí ha propiciat tenir per primera vegada un Parlament amb majoria independentista. Aquesta situació, dins d'un Estat realment democràtic podria haver facilitat un procés negociador per parlar seriosament d'una possible Independència del nostre país, amb la consecució d'un Referèndum pactat i vinculant. Però la comentada deriva de l'Estat a judicialitzar la política, ens ha abocat a una mena de “caixa o faixa”. Ara ja sembla que ningú que estigui d'acord amb el procés sigui capaç de mirar enrere, sinó que més aviat la vista està fixada en l'horitzó que ens queda al davant, que no es altre que el de la llibertat del nostre poble.
Tal com jo ho veig, amb mig Govern en presó preventiva i l'altre mig a l'exili, tots ells acusats injustament d'uns delictes que segons l'opinió de bona part del mon judicial no han comès, i amb una internacionalització del procés en el seu moment més àlgid, gràcies a la tasca feta per tots els exiliats, especialment pel President, podem fer totes les estratègies parlamentaries que calgui, però només queda una direcció: investir al nostre President legítim que no és altre que Carles Puigdemont. Aquest seria el camí més lògic per poder IMPLEMENTAR la República que va ser declarada POLITICAMENT, però no ADMINISTRATIVAMENT per poder ser efectiva.
Per poder arribar a fer aquest anàlisi, ens hem d'endinsar una mica en la història més recent de la política catalana. Partirem de la transició (fallida, crec jo) del 78. En aquell moment tenim dos fets molt rellevants: la recuperació de la Generalitat i la redacció de la Constitució Espanyola (important, per aquest ordre ). Pel que fa al primer fet, la recuperació de la Generalitat, es va aconseguir després de llargues i dures negociacions (tant trobades en falta en aquests moments ). La Constitució Espanyola, com molts sabem, es va redactar sota una pressió político-militar més que evident. I d'aquí “plora la criatura”. Venint d'on veníem (una dictadura duríssima) és la Constitució que en aquells moments es podia aconseguir, sempre sota la màxima de una Espanya unida i INDISSOLUBLE. O sigui, vam anar d'una dictadura a una democràcia SENSE que l'aparell de l'estat franquista perdés cap privilegi sobre el poder de tot el territori.
En els primers 25 anys de “democràcia”, va funcionar molt bé l'acord del intercanvi: “des de Catalunya us donem suport per governar a l'Estat (tant amb PP com amb PSOE ), i vosaltres ens aneu compensant amb més competències, més finançament, etc.”. El que popularment es va denominar “peix al cove”. Això va ser possible pel baix suport que hi havia des de la societat catalana a un probable anhel de Independència.
Aquest sistema va començar a donar senyals d'esgotament i a resultes d'això al 2006 s'inicien canvis importants. Es prepara un nou Estatut molt més ambiciós amb perspectives de Sobirania i això provoca a l'Estat, un removiment de les velles estructures franquistes que obliga al PP a iniciar una campanya en contra del mateix, amb una recollida massiva de signatures. Posteriorment i amb el beneplàcit del PSOE, al 2010 el Tribunal Constitucional va rebaixar el contingut de l'Estatut fins a deixar-lo totalment descafeïnat. Recordem les famoses paraules de Alfonso Guerra “Nos lo hemos cepillado”.
A partir d'aquí es precipiten els esdeveniment: l'any 2012 es constitueix l'ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (fet molt important des del meu punt de vista), pilar fonamental de les mobilitzacions multitudinàries al carrer (mantingudes en el temps fins avui) reclamant Sobirania, junt a un creixement vertiginós del suport a la Independència mai aconseguida fins ara.
En aquest sentit, algunes formacions polítiques que mai havien estat independentistes (fins aleshores s'autodenominaven nacionalistes ), empeses pel clam popular de les manifestacions, van veure convenient (en part pels seus propis interessos de sumar-se al moviment independentista, fet que va propiciar un més que notable creixement de diputats al Parlament, de l’expressat moviment.
Si en un principi l'Estat Espanyol va menystenir aquesta escalada independentista, en el moment que va comprovar l’hegemonia parlamentaria del procés, en comptes de buscar solucions polítiques mitjançant el diàleg, va decidir equivocadament judicialitzar el problema i no nomes no va aconseguir disminuir-lo sinó que el que va fer es ampliar-lo pel seu propi perjudici. Quasi podríem dir, sense por a equivocar-nos, que el procedir de l'Estat Espanyol ens ha ajudat i molt a convèncer cada dia més ciutadans que no ens convé de cap manera continuar dins d'un Estat que té per norma maltractar-nos i menysprear-nos.
Tot aquest camí ha propiciat tenir per primera vegada un Parlament amb majoria independentista. Aquesta situació, dins d'un Estat realment democràtic podria haver facilitat un procés negociador per parlar seriosament d'una possible Independència del nostre país, amb la consecució d'un Referèndum pactat i vinculant. Però la comentada deriva de l'Estat a judicialitzar la política, ens ha abocat a una mena de “caixa o faixa”. Ara ja sembla que ningú que estigui d'acord amb el procés sigui capaç de mirar enrere, sinó que més aviat la vista està fixada en l'horitzó que ens queda al davant, que no es altre que el de la llibertat del nostre poble.Tal com jo ho veig, amb mig Govern en presó preventiva i l'altre mig a l'exili, tots ells acusats injustament d'uns delictes que segons l'opinió de bona part del mon judicial no han comès, i amb una internacionalització del procés en el seu moment més àlgid, gràcies a la tasca feta per tots els exiliats, especialment pel President, podem fer totes les estratègies parlamentaries que calgui, però només queda una direcció: investir al nostre President legítim que no és altre que Carles Puigdemont. Aquest seria el camí més lògic per poder IMPLEMENTAR la República que va ser declarada POLITICAMENT, però no ADMINISTRATIVAMENT per poder ser efectiva.