Renova l'estelada

Darrers dies de la promoció.

Als que volem la independència se’ns gira feina. I compromís.

Setmana 13 (Nova Tàrrega del dijous 10 d’abril de 2014)

 Aquest cap de setmana, a Tarragona, l’ANC ha fet assemblea general ordinària. L’assemblea general és el màxim òrgan de govern de qualsevol entitat associativa. És la reunió dels associats amb veu i vot per aprovar tant l’acció de la Junta Directiva (anomenat Secretariat a l’ANC) fins aquell moment, com per aprovar les propostes d’acció de cara al següent exercici. També es sotmeten a aprovació tant la liquidació de comptes de l’any anterior com el pressupost del següent.

L’ANC supera els 50.000 membres: 35.000 associats i 15.000 adherits. D’aquests, més de 7.000 es van reunir al Tarraco Arena Plaça per participar de l’assemblea general. En aquesta es va aprovar el full de ruta per als propers mesos, que s’entreveuen els definitius, per encarar el procés irreversible que la majoria de catalans volem emprendre cap a la independència de Catalunya.

S’han fixat les activitats que organitzarem per l’Onze de Setembre. Però no només les d’aquell dia. També les que realitzarem els mesos previs durant la preparació de la Diada. I, sobretot, les que es faran des de l’endemà mateix, dia 12, i fins la vigília de la consulta del 9 de novembre. Durant aquests gairebé dos mesos tenim la intenció de fer una acció reivindicativa diària, en diferents punts del país, amb l’objectiu de conscienciar –dins i fora de Catalunya– i pressionar perquè ningú es faci enrere amb la consulta del 9-N.

Una cosa és clara: el 9 de novembre volem i hem de poder votar. I per això cal que tots els que ho

volem fer ens impliquem i comprometem amb les mobilitzacions que es vagin succeint per a que es vegi sense cap mena de dubte que aquesta és la majoritària voluntat popular. I per que els representants polítics no defalleixin ni tinguin la temptació de llençar la tovallola o de fer allò que al ‘Polònia’ retraten tant bé de “la puta i la Ramoneta”.

Tres van ser els moments àlgids de l’assemblea que van arrencar més aplaudiments. El primer quan, entre les entitats amb representació a l’acte, es va anunciar la presència de SUMATE, col·lectiu independentista de castellanoparlants, amb forta implantació a l’àrea metropolitana de Barcelona. El segon quan Josep Andreu, alcalde de Montblanc, en nom de l’Associació de Municipis per la Independència (de la que Tàrrega n’és membre), va recordar que si l’estat impedeix la consulta del 9-N, després de les properes eleccions municipals (maig de 2015) els municipis poden, en cas de guanyar els partits independentistes, proclamar la República Catalana, a l’estil del que va succeir després de les municipals del 14 d’abril de 1931, quan es va proclamar la Segona República.

La tercera ovació, i la més gran, fou per Carme Forcadell, presidenta de l’ANC. Fou l’encarregada

de cloure l’acte i del seu discurs en destaca la contundència en afirmar que «no hi ha punt de retorn perquè els catalans no tenim on tornar: l'estat espanyol no ens respecta ni ens accepta com a catalans, ens ha barrat el pas com a persones i com a poble, i per tant hem de seguir el nostre camí». Cal seguir el camí recorregut fins ara, sense caure en provocacions, tenint cura de la cohesió social i mantenint la unitat de la societat civil i de les institucions.

Però mentre uns construeixen, altres destrueixen. No aporten solucions. Només es dediquen, com en la famosa cançó d’Amy Winehouse, a dir no-no-no. I això en tots els camps. També en el dels símbols. Mentre uns planten estelades arreu, altres les tomben. Fruit d’un acord entre el Motoclub Tàrrega i l’ANC, des del passat gener onejava al circuit del Castell del Mor una estelada de considerables dimensions (300x200cm), visible de força lluny, tant des de Tàrrega com des de l’autovia. Després de diversos intents, la matinada de dissabte a diumenge, just quan s’havia de córrer el Trial Tàrrega 2014, van serrar el masteler que la subjectava. Això sí, la tornarem a plantar tants cops com la tombin. I, de moment, algú altre ja ha corregut a suplir-la amb una nova estelada, aquest cop al Tossal del Mor, al costat mateix.

Cal denunciar la manca de civisme i tolerància d’algunes persones contràries a la independència. No totes són així, és clar. Però és necessari el rebuig social unànime, clar i contundent contra aquestes actituds, vinguin de qui vinguin. Avui una gran part de la societat ja no es creu ni les mentides, ni els discursos ni els atacs dels unionistes. Els seus discursos poden ser, de vegades, molt desconsiderats i feridors vers la nostra consciència nacional, i això emprenya. Però la nostra principal força és l'esperit constructiu i l'hem de continuar demostrant sempre presentant idees i accions en positiu. El civisme ha de seguir sent un dels màxims valors de construcció nacional. El contrari no és res més que la evident demostració de la impotència d’aquells que no tenen altres arguments que els de la força.

Junts som indestructibles. Contra la voluntat pacífica i democràtica d'un poble no hi ha res a fer.

Assemblea Nacional Catalana – Tàrrega per la Independència

Les raons expressades per un nen

Raons perquè vull que Catalunya esdevingui un estat.

De raons en tinc moltes. Algunes de més pragmàtiques que poden ser argumentades científicament i d’altres que són fruit del sentiment.

La raó més important és per dignitat.

La dignitat és el darrer que hauria de perdre una persona i així mateix, és el darrer que un país s’hauria de deixar trepitjar.

Igual que amb els llindars del dolor, cadascú té la seva dignitat a diferent nivell i pot ser que, per les diferents experiències o els diferents punts de vista, no compartiu aquesta primera raó.

D’exemples en trobaríem moltíssim malauradament, però no vull estendre'm i no vull desviar el tema particularitzant-ho. Qui no m’entengui, o és que té el llindar de la dignitat molt baix, o no s’estima el país.

La diversitat és quelcom de desitjable. Ho concebem com a normal i ho desitgem a la natura. Per què, doncs,  no ho hauríem de contemplar així mateix en la diversitat cultural. Algú desitjaria viure en un d’aquests mons ficticis de la literatura on tothom vesteix, pensa i parla igual?

“Digues mil cops una mentida i s’acabarà assumint com una veritat”. Oi que ningú de nosaltres desitjaríem viure en un món on això fos veritat?

Catalunya ha esdevingut el que ara és dins de l’estat espanyol per la força de les armes. És un fet inqüestionable però que des de les Espanyes ens neguen. Si no hi ha prèviament el reconeixement del greuge no pot haver el perdó i la reconciliació. L’any 1,714 el rei Felip V es va “passar pel forro” tots els tractats i acords a què havien arribat els regnes de Castella i d’Aragó quan van signar la confederació. Així, doncs, nosaltres no estem lligats a Espanya més que per la força de les armes. Això no dóna cap legitimitat a la nostra situació actual.

Algú coneix algun cas de violència domèstica? Una dona és maltractada, físicament i psicològicament i és incapaç de prendre la decisió de deixar el marit i començar una nova vida per por a les amenaces. I a vegades, és tal el sotmetiment, que la dona assumeix com a normal el maltractament. La seva ment està manipulada i controlada i és incapaç de fer ni un sol pas que no li marqui l'agressor.

Catalunya s’ha de revelar contra el maltractament i ha de reivindicar el reconeixement de absolutament tots els greuges històrics.

Tenim l’oportunitat de fer un nou país, i de fer-lo ben fet. Un país petit és més fàcil de controlar i així, amb un control estricte i amb unes lleis oportunes, podrem mirar d’evitar les corrupteles i les injustícies socials. Hem de mirar els altres països i instaurar aquelles normes que els fan funcionar bé i que al nostre país no rutllen .

Hi ha moltes coses que desitjaria canviar a Catalunya i hi ha alguns països als que admiro i als qui voldria copiar, però si ens governa gent forastera mai podrem fer la Catalunya que somiem.

“A qui té gana, no li donis un peix. Ensenya-li a pescar”. La gent paga amb els mal anomenats Impostos en lloc del terme català contribucions, per obtenir contraprestacions. No es paga pas de gust la quota d’escala de veïns o les contribucions a l'ajuntament,,, si no hi ha uns serveis com a contrapartida.

La nostra solidaritat amb Espanya ha estat i és abusiva vista des de tots els punts de vista. I no ha servit gens per a “ensenyar a pescar” ans al contrari. A vegades sembla que s'hi repengen.
 La proporció del que donem a Espanya respecte als diners que produïm ultrapassa amb molt més del doble l’aportació que es fan als seus respectius països altres regions del món. I això any rere any, per no obtenir més que menyspreu a canvi i per veure malbarataments dels fons públics. Amb aquests diners, ben gestionats podríem fer maravelles i garantir-nos un futur sense haver de marxar del nostre país.

I per no estendre'm més, vull un país perquè em pugui sentir orgullós de ser Català sense complexes