El 1995, a pocs dies del referèndum d’autodeterminació del Quebec, Paul Martin, l’aleshores primer ministre canadenc, va advertir els quebequesos que la independència comportaria la pèrdua d’un milió de llocs de treball.
Al seu torn, John Honderiuch, CEO de General Motors al Canadà, va amenaçar amb tancar la planta automobilística de Sainte-Thérèse, d’on havien sortit els mítics Pontiac LeMans i Cevrolet Camaro. Sense parpellejar, va prometre deixar desenes de milers de treballadors al carrer... i altres als executius el van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada pel Partit Liberal. Laurent Beaudoin, CEO de Bombardier, va fer arribar una carta intimidatòria als seus 12.000 empleats demanant el vot pel “no”. Els va suggerir que continuessin essent criatures dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “...com en el passat, com ara, com sempre...” i “...a canvi, Canadà continuarà deixant que us ajupiu a recollir les engrunes que us va deixant...”, responia Robin Philpot del partit quebequès.
Alts executius amb estrets vincles amb el poder polític, i capos (Desmarais) de grans fortunes que, fins aleshores, havien estat desconeguts pel comú dels mortals, van sortir de les penombres de les seves cavernes folrades de vellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu per primera vegada. I, amb hipnòtic semblant, perforaven el cervell dels telespectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions i milions de dòlars per comprar voluntats i connivències entre catedràtics, esportistes d’elit, lliurepensadors, intel·lectuals i gent igualment respectable, cridats a fer campanya a favor dels interessos dels seus amos, enverinats sense saber-ho pels serveis secrets canadencs.
Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels despreocupats socis dels selectes clubs de golf de l’Ille Bizard, dels croupiers engominats que des de la Borsa de Montréal jugaven al Monopoli amb els estalvis dels pensionistes... dels seductors estudiants que esquitxaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill...
Sense saber-ho, Canadà va coquetejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels tristament cèlebres autors dels atemptats de Nova York van obtenir la nacionalitat canadenca el 1995, durant els processos de regularització massiva previs al referèndum del Quebec. Tot d’una, els tràmits de regularització es van reduir dels habituals nou mesos a uns pocs dies. Algunes circumscripcions van augmentar el nombre d’electors un 20%. Al final, el recompte de vots va evidenciar que hi va haver més de 300.000 votants que no estaven inscrits en la seguretat social.
Paral·lelament, Canadà va mobilitzar els pobles natius en contra de la secessió. I, malgrat tot, després d’haver votat en un 90% en contra de la independència, els pobles natius continuen vivint en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que no havien tingut cap altre objectiu que perpetuar la dominació de Canadà sobre el Quebec. Avui, més del 50% d’ells vota el Partit Quebequès.
El recurs del xantatge emocional va ser el toc de pedra d’una campanya propagandística cridada a apel·lar a les emocions dels dèbils de cor. La poderosa maquinària de l’imperi va fletar avions, trens i autobusos gratuïts provinents de tots els racons del país. Un exèrcit d’ocupació va estendre’s pels carrers de Montréal, sota l’ombra de pancartes que resaven “Us estimem”.
Fins i tot, els unionistes van aconseguir mobilitzar alguns caps d’Estat com Bill CLinton en favor de la seva causa. Però, malgrat tot, la intervenció més decisiva va venir de la mà dels mass media canadencs: Gesca, Le Soleil, La Presse, Le Quotidien, Le Droit, Le Nouvelliste, La Tribune, La Voix de l’Est... i totes les ràdios i cadenes de televisió públiques i privades bombardejaven incansablement els telespectadors amb amenaces cada vegada més esperpèntiques. La maquinària dels mitjans de comunicació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, on els sobiranistes quebequesos no podien ser més que simples espectadors i, si de cas, les irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents.
Després de la desfeta emocional que va suposar perdre el referèndum per només 54.000 vots, poc més d’un 1% del total, Canadà va començar a fer llenya de l’arbre caigut. Des d’aleshores, els partits unionistes han fomentat la inestabilitat política del Quebec reduint la política a una simple brega constant.
El 1999, només quatre anys després del referèndum, el govern canadenc va fer tancar la borsa de Montréal, mentre començava a impulsar l’activitat econòmica de Toronto en una clara estratègia per regionalitzar l’economia quebequesa. En els últims vint anys, Montréal ha deixat de ser la capital econòmica i cultural de Canadà, i el seu centre logístic i comercial. El sector financer s’ha traslladat massivament a Toronto. L’aeroport Pierre Elliott Trudeau, en altre temps eix d’ebullició econòmica de MOntréal, ha esdevingut una infraestructura obsoleta subordinada als interessos de Toronto.
En els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit a costa de marginar Montréal i la seva àrea d’influència mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apaga. El govern canadenc concentra a Toronto les inversions estrangeres i la instal·lació de multinacionals. Centenars de milers de ciutadans de Montréal han estat obligats a triar entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de treball o restar a Montréal sense feina ni perspectives de trobar-ne mai més.
Avui, Montréal ja no és la ciutat més poblada del Canadà. I abans de quinze anys, la ciutat canadenca dels JJOO de 1976 i de les exposicions universals es disputarà la tercera plaça amb Calgary mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista fa perdre l’atractiu pels inversors.
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis
Al seu torn, John Honderiuch, CEO de General Motors al Canadà, va amenaçar amb tancar la planta automobilística de Sainte-Thérèse, d’on havien sortit els mítics Pontiac LeMans i Cevrolet Camaro. Sense parpellejar, va prometre deixar desenes de milers de treballadors al carrer... i altres als executius el van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada pel Partit Liberal. Laurent Beaudoin, CEO de Bombardier, va fer arribar una carta intimidatòria als seus 12.000 empleats demanant el vot pel “no”. Els va suggerir que continuessin essent criatures dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “...com en el passat, com ara, com sempre...” i “...a canvi, Canadà continuarà deixant que us ajupiu a recollir les engrunes que us va deixant...”, responia Robin Philpot del partit quebequès.
Alts executius amb estrets vincles amb el poder polític, i capos (Desmarais) de grans fortunes que, fins aleshores, havien estat desconeguts pel comú dels mortals, van sortir de les penombres de les seves cavernes folrades de vellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu per primera vegada. I, amb hipnòtic semblant, perforaven el cervell dels telespectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions i milions de dòlars per comprar voluntats i connivències entre catedràtics, esportistes d’elit, lliurepensadors, intel·lectuals i gent igualment respectable, cridats a fer campanya a favor dels interessos dels seus amos, enverinats sense saber-ho pels serveis secrets canadencs.
Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels despreocupats socis dels selectes clubs de golf de l’Ille Bizard, dels croupiers engominats que des de la Borsa de Montréal jugaven al Monopoli amb els estalvis dels pensionistes... dels seductors estudiants que esquitxaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill...
Sense saber-ho, Canadà va coquetejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels tristament cèlebres autors dels atemptats de Nova York van obtenir la nacionalitat canadenca el 1995, durant els processos de regularització massiva previs al referèndum del Quebec. Tot d’una, els tràmits de regularització es van reduir dels habituals nou mesos a uns pocs dies. Algunes circumscripcions van augmentar el nombre d’electors un 20%. Al final, el recompte de vots va evidenciar que hi va haver més de 300.000 votants que no estaven inscrits en la seguretat social.
Paral·lelament, Canadà va mobilitzar els pobles natius en contra de la secessió. I, malgrat tot, després d’haver votat en un 90% en contra de la independència, els pobles natius continuen vivint en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que no havien tingut cap altre objectiu que perpetuar la dominació de Canadà sobre el Quebec. Avui, més del 50% d’ells vota el Partit Quebequès.
El recurs del xantatge emocional va ser el toc de pedra d’una campanya propagandística cridada a apel·lar a les emocions dels dèbils de cor. La poderosa maquinària de l’imperi va fletar avions, trens i autobusos gratuïts provinents de tots els racons del país. Un exèrcit d’ocupació va estendre’s pels carrers de Montréal, sota l’ombra de pancartes que resaven “Us estimem”.
Fins i tot, els unionistes van aconseguir mobilitzar alguns caps d’Estat com Bill CLinton en favor de la seva causa. Però, malgrat tot, la intervenció més decisiva va venir de la mà dels mass media canadencs: Gesca, Le Soleil, La Presse, Le Quotidien, Le Droit, Le Nouvelliste, La Tribune, La Voix de l’Est... i totes les ràdios i cadenes de televisió públiques i privades bombardejaven incansablement els telespectadors amb amenaces cada vegada més esperpèntiques. La maquinària dels mitjans de comunicació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, on els sobiranistes quebequesos no podien ser més que simples espectadors i, si de cas, les irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents.
Després de la desfeta emocional que va suposar perdre el referèndum per només 54.000 vots, poc més d’un 1% del total, Canadà va començar a fer llenya de l’arbre caigut. Des d’aleshores, els partits unionistes han fomentat la inestabilitat política del Quebec reduint la política a una simple brega constant.
El 1999, només quatre anys després del referèndum, el govern canadenc va fer tancar la borsa de Montréal, mentre començava a impulsar l’activitat econòmica de Toronto en una clara estratègia per regionalitzar l’economia quebequesa. En els últims vint anys, Montréal ha deixat de ser la capital econòmica i cultural de Canadà, i el seu centre logístic i comercial. El sector financer s’ha traslladat massivament a Toronto. L’aeroport Pierre Elliott Trudeau, en altre temps eix d’ebullició econòmica de MOntréal, ha esdevingut una infraestructura obsoleta subordinada als interessos de Toronto.
En els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit a costa de marginar Montréal i la seva àrea d’influència mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apaga. El govern canadenc concentra a Toronto les inversions estrangeres i la instal·lació de multinacionals. Centenars de milers de ciutadans de Montréal han estat obligats a triar entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de treball o restar a Montréal sense feina ni perspectives de trobar-ne mai més.
Avui, Montréal ja no és la ciutat més poblada del Canadà. I abans de quinze anys, la ciutat canadenca dels JJOO de 1976 i de les exposicions universals es disputarà la tercera plaça amb Calgary mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista fa perdre l’atractiu pels inversors.
Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis
