dimecres, 11 d’octubre del 2017

I, per fi, el dia ha arribat

169 - Nova Tàrrega, 13 d'octubre de 2017

“Tinguem clar tots plegats que amb la independència no s'acaba el procés. Tot just comença”
La setmana passada costava de començar a escriure per tot el que havia passat. Aquesta costa d'escriure per tot el que ha de passar!

10-O: INDEPENDÈNCIA
Un cop més des de l'ANC hem organitzat autocars per anar a Barcelona i ara mateix, dimarts a migdia, estem a punt de pujar-hi per veure com transcorrerà la tarda i què dirà exactament el president des del Parlament.
Perquè el que falta saber és això, el detall, les paraules concretes que dirà. Però el concepte bàsic està clar. Aquest 10 d'octubre és el dia de la declaració d'independència. Amb tots els matisos que es vulgui, amb una fórmula que està per veure si satisfarà tothom o no, però declaració al capdavall.
Són moltes les ocasions en que han sorgit dubtes sobre el comportament dels polítics en relació al procés d'independència, però a hores d'ara tenen la confiança ben guanyada. El poble ha respost en tot moment, i el govern també. Per tant, confiança absoluta amb el que hagi d'anunciar el president.
I confiança també en tots nosaltres, el poble, perquè certament a partir d'ara haurem d'assumir novament el protagonisme per defensar aquesta recent proclamada República. Ningú és capaç de predir, en aquests moments, com de violenta pot arribar a ser la reacció del govern espanyol. Per ganes, farien el que no està escrit, però caldrà comprovar fins a quin punt els advertiments internacionals tenen algun efecte.

UNILATERAL
Com que no puc parlar de massa cosa del que ha de succeir, permeteu-me que m'entretingui en detalls...
Hi ha qüestions terminològiques en les que no hi entenc especialment, i em fa l'efecte que passa el mateix amb la majoria de la població. Si cal fer una declaració o una proclamació no m'importa especialment, i que em disculpin els que hi entenen i creuen important fer una cosa o una altra.
També s'ha comentat força, els darrers dies, que no hem de parlar de DUI sinó de DI.
Bé, per definició, les declaracions d'independència sempre són unilaterals, perquè sinó ja no es parlaria d'independència sinó de secessió pactada, com va ser, per exemple, el cas de la Txèquia i Eslovàquia en dividir Txecoslovàquia.
És cert, doncs, que la DI és, per se, unilateral i no caldria posar-li l'adjectiu. Però també és cert que fins fa no gaires anys, els partits que es definien com a independentistes només ho eren com una declaració d'intencions i mai havien concretat la forma d'arribar a fer-la, la independència.
No va ser fins al 2008 o 2009 que, en relació al que s'havia fet a Kosovo, va començar a parlar-se de la Declaració Unilateral d'Independència com del sistema per fer possible la creació d'un nou estat català.
Com he dit, no sóc pas cap entès en qüestions de nomenclatura, i encara menys en temes d'història, o sigui que si resulta que sí, que abans que Carretero i Reagrupament comencessin a popularitzar el terme en aquells anys, ja hi havia hagut qui defensava aquest camí, que em disculpi novament.

SILENCI I POR
És d'agrair que la majoria silenciosa hagi deixat de ser silenciosa. Bàsicament perquè ha permès comprovar que no són majoria.
Fins i tot és per riure que la Rosa Díez hagi fet anar una foto de la Diada de 2012 per il·lustrar la grandíssima quantitat de gent que hi havia a la manifestació d'aquest passat diumenge. Però què hi farem!
El que no és per riure, però tampoc fa la por que voldrien, és tot aquest moviment de seus socials d'empreses. Al final no n'hi ha cap que se'n vagi de debò. Només fan escarafalls per quedar bé amb el govern espanyol. Que ja fan bé, sempre i quan després tinguin clar que també els hi convindrà quedar bé amb el govern de la República.
En tot cas tinguem clar tots plegats que amb la independència no s'acaba el procés. Tot just comença.