170 - Nova Tàrrega, 20 d'octubre de 2017
Al llarg d'aquests anys sempre s'ha comparat el procés català amb altres moviments independentistes.
MODELS INDEPENDENTISTES
Fa molt de temps hi havia qui parlava dels bascos: «Aquests sí que tenen pebrots!». Per sort aquesta idea va quedar enrere i els que volen seguir el nostre camí ara són ells.
Durant una temporada llarga el model va ser el del Quebec. Com també ho ha estat el d'Escòcia. O el de les repúbliques bàltiques, Letònia, Estònia i Lituània, sobretot quan des de l'ANC vam organitzar el Via Catalana, inspirada en la Via Bàltica que van fer conjuntament el tres països l'agost de 1989.
I darrerament tothom compara el nostre procés amb el d'Eslovènia, de com també ells van proclamar la independència i després la van suspendre.
Deu ser propi de la condició humana cercar referents que mirin de donar seguretat i confiança en transitar per un camí ja trillat.
Però som en un punt en que cal admetre que ja no hi ha referents. I això fa por, és clar. Fa por pensar fins a on pot arribar la repressió d'aquest estat espanyol i fa por no saber si aquelles decisions que anem prenent a cada moment són les més adequades.
El problema és que no ho sabrem fins que estiguin preses i executades.
Dels quatre tipus de referents exposats, dos han acabat en independència i dos no. Els que no hi han acabat, Quebec i Escòcia, corresponen a estats forts i veritablement democràtics, Canadà i Regne Unit, on la part de la població que es volia separar ha pogut votar en referèndums acordats amb l'altra part, l'estat matriu. En canvi els dos que han acabat amb independència, països bàltics i Eslovènia, es van acabar independitzant d'estats febles, en procés de desintegració, la URSS i Iugoslàvia, fet que ho va acabar facilitant.
EL MODEL CATALÀ
El nostre cas no s'adapta a cap d'aquestes situacions. Ens estem independitzant d'un estat que, malgrat estar ple de corruptes, malgrat totes les rèmores franquistes i antidemocràtiques que arrossega, és fort i no està –encara– en procés de desintegració. Començarà a desintegrar-se quan haguem marxat nosaltres, això sí. Però de moment segueix fort i amenaçador, amb totes les armes que té al seu abast, ja sigui la justícia –que serà qualsevol cosa menys independent–, la guàrdia civil, la policia o l'exèrcit.
Per tant, el nostre cas és únic i no té comparació possible. El referent a partir d'ara serem nosaltres. Ho serem per altres moviments a venir. D'aquí uns anys altres pobles parlaran del model català per assolir la independència partint d'un estat a la contra.
El passat cap de setmana des de l'ANC -i poc després també des de la CUP-, es va demanar al president Puigdemont que dilluns premés l'accelerador, denunciés que el diàleg amb el govern espanyol és impossible i aixequés la suspensió de la declaració d'independència.
Enlloc d'això, Puigdemont va fer de Rajoy. És a dir, de gallec, de no dir ni si ni no sinó tot el contrari.
No és el que molts de nosaltres hauríem volgut, de la mateixa manera que el 10-O tampoc no ens va agradar la suspensió cautelar de la declaració d'independència. Però bé està el que bé acaba, i de moment encara no ha acabat res.
El model català del que parlàvem abans es basa en dos principis: la unitat i la no violència. Per això és important que, malgrat no compartir algunes de les decisions preses pel govern, mirem de comprendre-les i respectar-les. Això no significa que haguem de fer seguiment acrític d'aquestes decisions. Al capdavall, un altre dels principis fonamentals del nostre model és que ha estat el poble qui l'ha liderat, no els polítics.
Cal ser molt conscients que la nostra unitat és i serà més imprescindible que mai a partir d'ara.
ACCIÓ-REACCIÓ
És més que probable que en algun moment sigui necessari actuar de forma ràpida i decidida, a l'estil de com va passar durant l'aturada de país del 3 d'octubre, que es va organitzar com aquell qui diu en un no res.
Les properes accions, però, hauran de ser més importants, més decisives. Ja no serà una aturada d'un dia. Caldrà, si cal, arribar a la vaga indefinida. I sense el permís de l'autoritat competent, perquè és probable també que aquesta autoritat competent, la Generalitat, estigui intervinguda per altres autoritats que no dubtaran en intentar esclafar-nos. En tots els sentits.
Mantinguem per davant la no-violència, però tinguem clar que som en un punt en que l'única manera que podrem forçar una intervenció internacional per aturar els peus a aquest estat opressor serà atacant l'economia de tal forma que els creditors estrangers vegin perillar realment el cobrament del deute espanyol.
Hi ha qui dirà que això és fer-nos mal a nosaltres mateixos. Cert. Però quina alternativa ens queda? Abaixar el cap i acceptar que il·legalitzin els partits i entitats independentistes? Que entrin a TV3 i Catalunya Ràdio i les reconverteixin en emissores on el català sigui residual? Que entrin a les escoles i desfacin el model d'integració lingüística? Que trinxin tot allò que som?
Som en un punt de no retorn. Cal tirar pel dret, seguir el nostre camí, ser el nou referent dels pobles que es volen autodeterminar. De quina manera en concret? Ja ho anirem veient a cada pas que anem fent.
JORDIS EMPRESONATS
I tot això estava escrit abans que es fes públic, dilluns a la nit, l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Què es pot dir en un moment així? Doncs el mateix: calma, confiança, unitat, contundència i no violència.
Quan divendres surtin publicades aquestes paraules, a saber com d'obsoletes poden haver quedat.
“Calma, confiança, unitat, contundència i no violència”
|
MODELS INDEPENDENTISTES
Fa molt de temps hi havia qui parlava dels bascos: «Aquests sí que tenen pebrots!». Per sort aquesta idea va quedar enrere i els que volen seguir el nostre camí ara són ells.
Durant una temporada llarga el model va ser el del Quebec. Com també ho ha estat el d'Escòcia. O el de les repúbliques bàltiques, Letònia, Estònia i Lituània, sobretot quan des de l'ANC vam organitzar el Via Catalana, inspirada en la Via Bàltica que van fer conjuntament el tres països l'agost de 1989.
I darrerament tothom compara el nostre procés amb el d'Eslovènia, de com també ells van proclamar la independència i després la van suspendre.
Deu ser propi de la condició humana cercar referents que mirin de donar seguretat i confiança en transitar per un camí ja trillat.
Però som en un punt en que cal admetre que ja no hi ha referents. I això fa por, és clar. Fa por pensar fins a on pot arribar la repressió d'aquest estat espanyol i fa por no saber si aquelles decisions que anem prenent a cada moment són les més adequades.
El problema és que no ho sabrem fins que estiguin preses i executades.
Dels quatre tipus de referents exposats, dos han acabat en independència i dos no. Els que no hi han acabat, Quebec i Escòcia, corresponen a estats forts i veritablement democràtics, Canadà i Regne Unit, on la part de la població que es volia separar ha pogut votar en referèndums acordats amb l'altra part, l'estat matriu. En canvi els dos que han acabat amb independència, països bàltics i Eslovènia, es van acabar independitzant d'estats febles, en procés de desintegració, la URSS i Iugoslàvia, fet que ho va acabar facilitant.
EL MODEL CATALÀ
El nostre cas no s'adapta a cap d'aquestes situacions. Ens estem independitzant d'un estat que, malgrat estar ple de corruptes, malgrat totes les rèmores franquistes i antidemocràtiques que arrossega, és fort i no està –encara– en procés de desintegració. Començarà a desintegrar-se quan haguem marxat nosaltres, això sí. Però de moment segueix fort i amenaçador, amb totes les armes que té al seu abast, ja sigui la justícia –que serà qualsevol cosa menys independent–, la guàrdia civil, la policia o l'exèrcit.
Per tant, el nostre cas és únic i no té comparació possible. El referent a partir d'ara serem nosaltres. Ho serem per altres moviments a venir. D'aquí uns anys altres pobles parlaran del model català per assolir la independència partint d'un estat a la contra.
El passat cap de setmana des de l'ANC -i poc després també des de la CUP-, es va demanar al president Puigdemont que dilluns premés l'accelerador, denunciés que el diàleg amb el govern espanyol és impossible i aixequés la suspensió de la declaració d'independència.
Enlloc d'això, Puigdemont va fer de Rajoy. És a dir, de gallec, de no dir ni si ni no sinó tot el contrari.
No és el que molts de nosaltres hauríem volgut, de la mateixa manera que el 10-O tampoc no ens va agradar la suspensió cautelar de la declaració d'independència. Però bé està el que bé acaba, i de moment encara no ha acabat res.
El model català del que parlàvem abans es basa en dos principis: la unitat i la no violència. Per això és important que, malgrat no compartir algunes de les decisions preses pel govern, mirem de comprendre-les i respectar-les. Això no significa que haguem de fer seguiment acrític d'aquestes decisions. Al capdavall, un altre dels principis fonamentals del nostre model és que ha estat el poble qui l'ha liderat, no els polítics.
Cal ser molt conscients que la nostra unitat és i serà més imprescindible que mai a partir d'ara.
ACCIÓ-REACCIÓ
És més que probable que en algun moment sigui necessari actuar de forma ràpida i decidida, a l'estil de com va passar durant l'aturada de país del 3 d'octubre, que es va organitzar com aquell qui diu en un no res.
Les properes accions, però, hauran de ser més importants, més decisives. Ja no serà una aturada d'un dia. Caldrà, si cal, arribar a la vaga indefinida. I sense el permís de l'autoritat competent, perquè és probable també que aquesta autoritat competent, la Generalitat, estigui intervinguda per altres autoritats que no dubtaran en intentar esclafar-nos. En tots els sentits.
Mantinguem per davant la no-violència, però tinguem clar que som en un punt en que l'única manera que podrem forçar una intervenció internacional per aturar els peus a aquest estat opressor serà atacant l'economia de tal forma que els creditors estrangers vegin perillar realment el cobrament del deute espanyol.
Hi ha qui dirà que això és fer-nos mal a nosaltres mateixos. Cert. Però quina alternativa ens queda? Abaixar el cap i acceptar que il·legalitzin els partits i entitats independentistes? Que entrin a TV3 i Catalunya Ràdio i les reconverteixin en emissores on el català sigui residual? Que entrin a les escoles i desfacin el model d'integració lingüística? Que trinxin tot allò que som?Som en un punt de no retorn. Cal tirar pel dret, seguir el nostre camí, ser el nou referent dels pobles que es volen autodeterminar. De quina manera en concret? Ja ho anirem veient a cada pas que anem fent.
JORDIS EMPRESONATS
I tot això estava escrit abans que es fes públic, dilluns a la nit, l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Què es pot dir en un moment així? Doncs el mateix: calma, confiança, unitat, contundència i no violència.
Quan divendres surtin publicades aquestes paraules, a saber com d'obsoletes poden haver quedat.