168 - David Giribet, 6 d'octubre de 2017
Fa dies que volia fer un resum/anàlisi de la situació actual i situar el moment amb una mica de perspectiva. No pretenc fer un relat de la veritat, sinó expressar la meva opinió i punt de vista. És important mirar-se les coses a mig o llarg termini.
Estem assistint en directe a una batalla política del S.XXI, que principalment és mediàtica i es fa amb moltes armes com twitter/FB, whatsapp, amb hackers, vídeos, on el carrer i sobretot la batalla pel relat són fonamentals. Bé, també hi ha cops de porra.
El procés d’autodeterminació de Catalunya, va arrencar sobretot amb el ‘cepillament’ de l’estatut aprovat en referèndum. Durant 10 anys s’ha donat per mort mil vegades, però realment no ha fet més que créixer. Ha passat de tot, canvis de líders, de partits, múltiples eleccions i sobretot la constant mobilització massiva al carrer. A Madrid van optar per no fer res i mentir i manipular sistemàticament, tant els polítics com els mitjans, sobre la realitat de Catalunya, tot esperant que amb la recuperació econòmica baixaria el ‘suflé’ però ara tot s’ha accelerat i els hi ha explotat a la cara.
El dia que Espanya va perdre Catalunya.
Tot va canviar el dia 1 d’octubre de 2017. Feia molt temps que des de l’independentisme s’esperava una patinada forta per part de l’Estat espanyol.
L’1-O va ser un acte de desobediència massiva, amb un troleig constant a l’estat per part del govern català. L’estratègia de la població civil defensant les urnes/democràcia va ser aixafada sense miraments per les forces policials arengades pel crit “A POR ELLOS”.
Aquest error històric espanyol no només ha fet eixamplar molt més l’independentisme, sinó que ha unit i fet més fort el moviment. A més, ha exhibit una imatge de coratge i compromís al món, amb un respecte moral més que guanyat.
Aquell trist diumenge va ser històric. Molts catalans van perdre la por i aquell dia serà recordat com el dia que va començar la independència de Catalunya. Ja és irreversible, passi el que passi, sigui com sigui, tardi el que tardi, Catalunya serà independent.
La pantalla de la DI
Fa temps que defenso utilitzar el terme DI, Declaració d’Independència, i no la mal anomenada DUI. Evidentment que és unilateral qualsevol independència. Els últims dies he vist per fi, a TV i també a líders polítics, utilitzant el terme DI i no DUI.
El president català va dir a la BBC que dilluns el Parlament declararà la independència de Catalunya, i si ho va dir ho farà, tal com s’han fet tots els passos que s’ha anat fent. A aquestes alçades el moviment indepe no se li pot vendre cap alternativa al full de ruta del procés i menys als qui els hi van trencar la cara el dia 1 per defensar el referèndum. El Govern català ha demostrat estar molt preparat davant tots els intents d’un estat de boicotejar el Referèndum, si diu que farà la DI, vol dir que també està tot més preparat del que sembla. Una cosa és clara, amb la DI es redobla la pressió a Madrid. Estic segur que el govern català contempla els diferents escenaris de reacció.
En política la millor arma és el control del temps. Fixeu-vos que tota la premsa mundial té seccions permanents del tema Catalonia. Han anunciat el ple per fer la DI el dimarts 10-O. Amb això es guanya temps i augmenta la pressió. Tothom està pendent i ara ja es parla de mediació que en veritat és el què es busca. Hem passat la pantalla del referèndum, ara ve la pantalla de la DI i després en vindran d’altres, perquè un procés com aquest, que principlament precisa de la unitat i del carrer sempre necessita fites en el temps. No sabem que passarà. Impediran per la força la DI? O esperaran a que es faci la declaració per aplicar el 155 i reprimir amb més força?
Segurament la DI serà un cop d’efecte, simbòlic però potent, potser serà per fascicles com diuen alguns. Penseu que la seguirà en directe tot el món, i el món serà testimoni del holiganisme d’Albiols, C’s i companyia. Però després la pressió a Madrid per reaccionar serà esperar un altre gran error per part seva. A més de la pressió que li faran moltes cancelleries, agències de rating, l’Ibex, una pressió per buscar la mediació i l’acord. Si això s’aconsegueix, l’independentisme haurà tornat a guanyar una altra batalla.
Personalment no m’importa massa com sigui la DI, serà una pantalla més que farà que continuï el procés d’autodeterminació endavant. Després no sabem que passarà, malauradament la reacció a la desesperada dels ’A POR ELLOS’, ja la sabem i preocupa, és normal, però el moviment independentista ara està molt unit, fort i organitzat. Si la resposta és judicial, repressiva, 155, militar etc, posarà a prova la capacitat de l’independentisme per aturar el país. Una setmana? Veurem.
Després de rebre cops de porra a tort i a dret, són molts els catalans que són conscients que el camí serà llarg i difícil, boicots externs i interns, amenaces de tot tipus. Costarà molt però no hi ha marxa enrere. Si el govern català aguanta i no comet algun error important, té la batalla moral guanyada, perquè la imatge que està donant el Reino de España és penosa, però no confiem en la UE, que per més cops de porra que hi hagi es posicionarà en contra sempre de la independència, almenys per un temps.
Sempre he sigut pro UE, una Europa de les nacions unides i sentir orgull de ser europeus, però aquesta serà una altra batalla. Estiguem tranquils, també hi ha vida a Europa fora de la Unió i veurem quin paper hi juguen els interessos de la geopolítica internacional i els contactes que hagi fet el Diplocat en aquest terreny.
Considero, i ho he pogut constatar aquests últims dies, que una gran massa encara més àmplia de catalans ha desconnectat definitivament i ja no els interessa cap projecte compartit amb l’espanyol ni amb concert econòmic ni amb més autonomia etc. A molts catalans ja no els interessa canviar Espanya, ni Espanya té un projecte per encaixar-hi les diferents nacions que té a dins. De fet, la independència de Catalunya li anirà molt bé al Reino de España, perquè l’obligarà a reconvertir-se i modernitzar-se. Els desitjo molt sort.
Tal com va dir Piqué molt intel·ligentment, el fill s’ha fet gran i vol marxar de casa. Potser marxarà d’una forma més o menys pactada o potser amb un cop de porta, però està clar que no el podran retenir a la força i que tard o d’hora acabarà marxant.
Es farà una mica llarg, hi haurà alguna complicació, potser uns altres líders hauran de culminar aquest procés, però ens ha tocat a la nostra generació de viure i participar en aquesta part de la història, la d’un poble amb gent meravellosa i diversa que aviat esdevindrà una nova república i que el món ara ja sap com és diu: República de Catalunya.
Fa dies que volia fer un resum/anàlisi de la situació actual i situar el moment amb una mica de perspectiva. No pretenc fer un relat de la veritat, sinó expressar la meva opinió i punt de vista. És important mirar-se les coses a mig o llarg termini.
Estem assistint en directe a una batalla política del S.XXI, que principalment és mediàtica i es fa amb moltes armes com twitter/FB, whatsapp, amb hackers, vídeos, on el carrer i sobretot la batalla pel relat són fonamentals. Bé, també hi ha cops de porra.
El procés d’autodeterminació de Catalunya, va arrencar sobretot amb el ‘cepillament’ de l’estatut aprovat en referèndum. Durant 10 anys s’ha donat per mort mil vegades, però realment no ha fet més que créixer. Ha passat de tot, canvis de líders, de partits, múltiples eleccions i sobretot la constant mobilització massiva al carrer. A Madrid van optar per no fer res i mentir i manipular sistemàticament, tant els polítics com els mitjans, sobre la realitat de Catalunya, tot esperant que amb la recuperació econòmica baixaria el ‘suflé’ però ara tot s’ha accelerat i els hi ha explotat a la cara.
El dia que Espanya va perdre Catalunya.
Tot va canviar el dia 1 d’octubre de 2017. Feia molt temps que des de l’independentisme s’esperava una patinada forta per part de l’Estat espanyol.
L’1-O va ser un acte de desobediència massiva, amb un troleig constant a l’estat per part del govern català. L’estratègia de la població civil defensant les urnes/democràcia va ser aixafada sense miraments per les forces policials arengades pel crit “A POR ELLOS”.
Aquest error històric espanyol no només ha fet eixamplar molt més l’independentisme, sinó que ha unit i fet més fort el moviment. A més, ha exhibit una imatge de coratge i compromís al món, amb un respecte moral més que guanyat.
Aquell trist diumenge va ser històric. Molts catalans van perdre la por i aquell dia serà recordat com el dia que va començar la independència de Catalunya. Ja és irreversible, passi el que passi, sigui com sigui, tardi el que tardi, Catalunya serà independent.
La pantalla de la DI
Fa temps que defenso utilitzar el terme DI, Declaració d’Independència, i no la mal anomenada DUI. Evidentment que és unilateral qualsevol independència. Els últims dies he vist per fi, a TV i també a líders polítics, utilitzant el terme DI i no DUI.
El president català va dir a la BBC que dilluns el Parlament declararà la independència de Catalunya, i si ho va dir ho farà, tal com s’han fet tots els passos que s’ha anat fent. A aquestes alçades el moviment indepe no se li pot vendre cap alternativa al full de ruta del procés i menys als qui els hi van trencar la cara el dia 1 per defensar el referèndum. El Govern català ha demostrat estar molt preparat davant tots els intents d’un estat de boicotejar el Referèndum, si diu que farà la DI, vol dir que també està tot més preparat del que sembla. Una cosa és clara, amb la DI es redobla la pressió a Madrid. Estic segur que el govern català contempla els diferents escenaris de reacció.
En política la millor arma és el control del temps. Fixeu-vos que tota la premsa mundial té seccions permanents del tema Catalonia. Han anunciat el ple per fer la DI el dimarts 10-O. Amb això es guanya temps i augmenta la pressió. Tothom està pendent i ara ja es parla de mediació que en veritat és el què es busca. Hem passat la pantalla del referèndum, ara ve la pantalla de la DI i després en vindran d’altres, perquè un procés com aquest, que principlament precisa de la unitat i del carrer sempre necessita fites en el temps. No sabem que passarà. Impediran per la força la DI? O esperaran a que es faci la declaració per aplicar el 155 i reprimir amb més força?
Segurament la DI serà un cop d’efecte, simbòlic però potent, potser serà per fascicles com diuen alguns. Penseu que la seguirà en directe tot el món, i el món serà testimoni del holiganisme d’Albiols, C’s i companyia. Però després la pressió a Madrid per reaccionar serà esperar un altre gran error per part seva. A més de la pressió que li faran moltes cancelleries, agències de rating, l’Ibex, una pressió per buscar la mediació i l’acord. Si això s’aconsegueix, l’independentisme haurà tornat a guanyar una altra batalla.
Personalment no m’importa massa com sigui la DI, serà una pantalla més que farà que continuï el procés d’autodeterminació endavant. Després no sabem que passarà, malauradament la reacció a la desesperada dels ’A POR ELLOS’, ja la sabem i preocupa, és normal, però el moviment independentista ara està molt unit, fort i organitzat. Si la resposta és judicial, repressiva, 155, militar etc, posarà a prova la capacitat de l’independentisme per aturar el país. Una setmana? Veurem.
Després de rebre cops de porra a tort i a dret, són molts els catalans que són conscients que el camí serà llarg i difícil, boicots externs i interns, amenaces de tot tipus. Costarà molt però no hi ha marxa enrere. Si el govern català aguanta i no comet algun error important, té la batalla moral guanyada, perquè la imatge que està donant el Reino de España és penosa, però no confiem en la UE, que per més cops de porra que hi hagi es posicionarà en contra sempre de la independència, almenys per un temps.
Sempre he sigut pro UE, una Europa de les nacions unides i sentir orgull de ser europeus, però aquesta serà una altra batalla. Estiguem tranquils, també hi ha vida a Europa fora de la Unió i veurem quin paper hi juguen els interessos de la geopolítica internacional i els contactes que hagi fet el Diplocat en aquest terreny.
Considero, i ho he pogut constatar aquests últims dies, que una gran massa encara més àmplia de catalans ha desconnectat definitivament i ja no els interessa cap projecte compartit amb l’espanyol ni amb concert econòmic ni amb més autonomia etc. A molts catalans ja no els interessa canviar Espanya, ni Espanya té un projecte per encaixar-hi les diferents nacions que té a dins. De fet, la independència de Catalunya li anirà molt bé al Reino de España, perquè l’obligarà a reconvertir-se i modernitzar-se. Els desitjo molt sort.
Tal com va dir Piqué molt intel·ligentment, el fill s’ha fet gran i vol marxar de casa. Potser marxarà d’una forma més o menys pactada o potser amb un cop de porta, però està clar que no el podran retenir a la força i que tard o d’hora acabarà marxant.
Es farà una mica llarg, hi haurà alguna complicació, potser uns altres líders hauran de culminar aquest procés, però ens ha tocat a la nostra generació de viure i participar en aquesta part de la història, la d’un poble amb gent meravellosa i diversa que aviat esdevindrà una nova república i que el món ara ja sap com és diu: República de Catalunya.