184 - Nova Tàrrega, 16 de febrer de 2018
Fa temps que es va posar de moda el despectiu "aquelarre independentista" per referir-se a les nostres manifestacions.
En aquests aquelarres no hem cremat mai ningú, òbviament. Són manifestacions festives que, bé des de l'Assemblea, bé des d'Òmnium, organitzem.
SACRIFICAR PUIGDEMONT
Ves per on, però, ara la gran inquisidora Soraya SS té ganes de sacrificar catalans. «¿Tanto cuesta sacrificar un catalán?», va dir referint-se a Puigdemont. Així mateix va tenir la santa barra de dir-ho. Literalment. Fa mal escoltar-ho en boca d'una vicepresidenta tant plena d'odi. Fa vergonya i fa ràbia.
La paraula sacrifici té diverses accepcions. Que un mateix faci un sacrifici és una cosa. Però la SS té set de sang i voldria una altra mena de sacrifici, més tribal.
És clar que ella no va ser la primera de parlar-ne. El primer va ser en Joan Tardà, fa quinze dies, quan va reconèixer en una entrevista a La Vanguardia que potser sí que caldria sacrificar Puigdemont per avançar.
ENEMICS DINS I FORA
Tardà té la virtut de ser sempre el primer a Esquerra de comentar públicament la conveniència d'apartar del davant els nostres presidents. Casualment, fins ara mai han estat del seu propi partit.
Fa poc més de dos anys, en plena discussió sobre la investidura entre CUP i Junts pel Sí (grup del que formava part la pròpia Esquerra), va ser el primer polític independentista de primera fila a demanar a Mas que "fes un pas al costat". Ara creu que cal sacrificar Puigdemont. No dubtem que acabarà així. Si d’alguna cosa es pot estar segur és que Tardà sap com funciona la política. Fins i tot Puigdemont va escriure a Comín allò de "els nostres ens han sacrificat, almenys a mi".
El problema, com tants cops hem denunciat, és que les estratègies de partit passen per davant de tot. Fins i tot de l’objectiu d’independència. Sense discutir-los-hi la voluntat real de fer efectiva la República, sembla que no poden evitar mirar-se de cua d'ull entre ells per veure com ho poden fer per superar-se entre sí. I això porta a situacions com l'actual, en que tots diuen que estan apunt d'aconseguir un acord, però no hi acaben d'arribar...
ACORD COMPLICAT
També és veritat que no és fàcil. Alguns dels eixos fixats per ERC per arribar a un acord d’investidura (legitimitat de Puigdemont des de Brussel·les, investidura efectiva, pla de legislatura i govern) semblen incompatibles entre sí, o sigui que costa confiar en la possibilitat que aquest acord es materialitzi.
A més, mentre ERC té Junqueras a la presó, JxCat té Puigdemont a l’exili ‘només’. I en pocs dies haurà d’anar a declarar Marta Rovira, de qui no és impensable que vulguin posar també a la presó, per allò de ‘descabezar’ que tant agrada a la SS. O sigui que no deixa de ser comprensible que a Esquerra vagin amb peus de plom per no sortir-se del 155.
El cert és que fins ara, fins i tot quan semblava que al cosa estava pitjor, sempre havia acabat arribant aquest acord. S'hi va arribar pel 9-N. S'hi va arribar pel 27-S. Confiem que aquest cop sigui igual.
INDULTS I PRESOS POLÍTICS
Una mica d'història. L'any 1983 els GAL, des de les clavegueres de l'estat, van segrestar una persona. Van tardar catorze anys a començar el judici al Tribunal Suprem i van condemnar el que va ser ministre de l'Interior, José Barrionuevo, a 10 anys de presó. Res de presó preventiva, és clar. Quan temps diríeu que s'hi va estar? 105 dies! I després el van indultar.
I ara, quan temps diríeu que hi porten Oriol Junqueras i Joaquim Forn? Aquest divendres en fa 106. I 123 que hi són Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Quatre mesos justos. Tots preventivament, això sí.
Un cop més us convidem, aquest divendres, a sortir a la plaça Major per reclamar el seu alliberament i denunciar el seu empresonament per idees polítiques, no per haver comés delictes que s’inventen.
“«¿Tanto cuesta sacrificar un catalán?». Que un mateix faci un sacrifici és una cosa. Però la Soraya SS té set de sang i voldria una altra mena de sacrifici”
|
En aquests aquelarres no hem cremat mai ningú, òbviament. Són manifestacions festives que, bé des de l'Assemblea, bé des d'Òmnium, organitzem.
SACRIFICAR PUIGDEMONT
Ves per on, però, ara la gran inquisidora Soraya SS té ganes de sacrificar catalans. «¿Tanto cuesta sacrificar un catalán?», va dir referint-se a Puigdemont. Així mateix va tenir la santa barra de dir-ho. Literalment. Fa mal escoltar-ho en boca d'una vicepresidenta tant plena d'odi. Fa vergonya i fa ràbia.
La paraula sacrifici té diverses accepcions. Que un mateix faci un sacrifici és una cosa. Però la SS té set de sang i voldria una altra mena de sacrifici, més tribal.
És clar que ella no va ser la primera de parlar-ne. El primer va ser en Joan Tardà, fa quinze dies, quan va reconèixer en una entrevista a La Vanguardia que potser sí que caldria sacrificar Puigdemont per avançar.
ENEMICS DINS I FORA
Tardà té la virtut de ser sempre el primer a Esquerra de comentar públicament la conveniència d'apartar del davant els nostres presidents. Casualment, fins ara mai han estat del seu propi partit.
Fa poc més de dos anys, en plena discussió sobre la investidura entre CUP i Junts pel Sí (grup del que formava part la pròpia Esquerra), va ser el primer polític independentista de primera fila a demanar a Mas que "fes un pas al costat". Ara creu que cal sacrificar Puigdemont. No dubtem que acabarà així. Si d’alguna cosa es pot estar segur és que Tardà sap com funciona la política. Fins i tot Puigdemont va escriure a Comín allò de "els nostres ens han sacrificat, almenys a mi".
El problema, com tants cops hem denunciat, és que les estratègies de partit passen per davant de tot. Fins i tot de l’objectiu d’independència. Sense discutir-los-hi la voluntat real de fer efectiva la República, sembla que no poden evitar mirar-se de cua d'ull entre ells per veure com ho poden fer per superar-se entre sí. I això porta a situacions com l'actual, en que tots diuen que estan apunt d'aconseguir un acord, però no hi acaben d'arribar...
ACORD COMPLICAT
També és veritat que no és fàcil. Alguns dels eixos fixats per ERC per arribar a un acord d’investidura (legitimitat de Puigdemont des de Brussel·les, investidura efectiva, pla de legislatura i govern) semblen incompatibles entre sí, o sigui que costa confiar en la possibilitat que aquest acord es materialitzi.
A més, mentre ERC té Junqueras a la presó, JxCat té Puigdemont a l’exili ‘només’. I en pocs dies haurà d’anar a declarar Marta Rovira, de qui no és impensable que vulguin posar també a la presó, per allò de ‘descabezar’ que tant agrada a la SS. O sigui que no deixa de ser comprensible que a Esquerra vagin amb peus de plom per no sortir-se del 155.
El cert és que fins ara, fins i tot quan semblava que al cosa estava pitjor, sempre havia acabat arribant aquest acord. S'hi va arribar pel 9-N. S'hi va arribar pel 27-S. Confiem que aquest cop sigui igual.
INDULTS I PRESOS POLÍTICSUna mica d'història. L'any 1983 els GAL, des de les clavegueres de l'estat, van segrestar una persona. Van tardar catorze anys a començar el judici al Tribunal Suprem i van condemnar el que va ser ministre de l'Interior, José Barrionuevo, a 10 anys de presó. Res de presó preventiva, és clar. Quan temps diríeu que s'hi va estar? 105 dies! I després el van indultar.
I ara, quan temps diríeu que hi porten Oriol Junqueras i Joaquim Forn? Aquest divendres en fa 106. I 123 que hi són Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Quatre mesos justos. Tots preventivament, això sí.
Un cop més us convidem, aquest divendres, a sortir a la plaça Major per reclamar el seu alliberament i denunciar el seu empresonament per idees polítiques, no per haver comés delictes que s’inventen.