177 - Nova Tàrrega, 15 de desembre de 2017
I aquest és l'últim –i únic– article nostre en campanya electoral.
No parlarem de Brussel·les. Ni del Museu de Lleida. Ni de la guàrdia civil. Ni dels presos i exiliats. Ni de la guardiola de les pensions. Ni del cas Gürtel. Ni de tantes coses que podríem parlar.
NO CAL DIR A QUI VOTAR
Tampoc no parlarem de per qui cal votar i per qui no, perquè és més que evident quins tres partits estan per la democràcia i la República, i quins tres partits formen el bloc repressiu del 155.
Queda un partit al mig que segueix amb el conte de la tercera via, la del referèndum pactat. La tercera via també la representaven Unió i Espadaler, i ja sabem amb qui van ara.
Un partit que diu que vol posar les qüestions socials per davant de tot, però sense dir que no hi ha capacitat real de fer polítiques socials sense poder econòmic, cosa que no tenim ni tindrem mai com a comunitat autònoma.
Per tant, malgrat la cara i el discurs pretesament menys agressius, votar aquest partit no porta a res més que a perpetuar l’imperi del govern espanyol sobre Catalunya.
RECUPEREM LA IL·LUSIÓ
Del que us volem parlar avui, sobretot, és d'il·lusió. Aquesta paraula té accepcions negatives, relacionades amb 'il·lús', però també s'associa amb l'alegria, l'entusiasme i l'esperança de fer alguna cosa positiva.
Repassant les accions que vam dur a terme de cara a les eleccions del 27-S, es nota que tots plegats estàvem vivint aleshores una sensació de moment històric, d'estar a punt de fer alguna cosa molt gran. I la vam fer. Vam guanyar un parlament que per primer cop tenia majoria absoluta de diputats independentistes.
Aquell 2015 vam portar a Tàrrega Santiago Vidal, Germà Bel, Eduardo Reyes, Gabriel Rufián, Ramon Cotarelo, Toni Albà, Manel Plana, Jaume Terribas i Francesc Reguant abans de les eleccions, i Martí Anglada i Vicent Partal després.
També enguany hem treballat molt per aconseguir que l'1 d'octubre fos un èxit. I hem portat gent com Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Neus Lloveras, Joan Anton Font, Pere Grau, Albert Pont, Montserrat Rossell, Joan Vallvé, Joan Canadell, Jordi Roset...
Amb tot, ara sembla que floti en l'ambient un aire de tristor, de cansament, d'indignació atordidora per tot el que està passant i ens estan fent després d'haver proclamat la República.
INDIGNACIÓ, REACCIÓ
No ens podem permetre que aquesta indignació ens prengui les ganes de seguir empenyent. No podem deixar que el cansament ens prengui la iniciativa.
Ben bé ha de ser el contrari. Aquesta indignació ens ha de fer sortir al carrer més que mai. A demanar el vot als nostres amics, als veïns, als companys de feina.
A recordar tothom que si no guanyem aquestes eleccions, el 155 passarà de ser l'excepció a ser la norma. A palesar que guanyar no és cap garantia de treure els presos polítics de la presó, però que perdre és garantia que s'hi quedaran molt de temps.
Hem de ser ben conscients que malgrat ser unes eleccions anormals i il·legítimes, són molt impor-tants. Vitals, per a la supervivència del nostre projecte.
Cal recuperar aquell sentiment de cohesió que vam tenir per l'1-O, d'estar lluitant tots plegats per una Catalunya millor, més lliure, més pròspera.
I per aconseguir aquest objectiu només hi ha una opció: que no es quedi a casa ni un sol votant que vulgui progrés, que vulgui democràcia real, que vulgui consolidar la República.
Tant hi fa per quina de les tres llistes voti. Que cadascú faci memòria de com han anat les coses aquests dos darrers anys i pensi en quina força representa millor el seu ideal.
OBJECTIU AMBICIÓS
A Lleida, el 2015, entre Junts pel Sí i la CUP van aconseguir 11 dels 15 diputats a escollir. Aquest és un resultat que, la veritat sigui dita, és difícil de millorar. Però aquest hauria de ser l'objectiu. O, com a mínim, mantenir els mateixos 11 diputats entre CUP, ERC i Junts per Catalunya.
Costa de creure que a aquestes alçades quedi gent que no tingui clar quin partit votarà, però si sabeu d'algú que encara dubta, si coneixeu gent que no tingui clar que la República és la solució, plantegeu-li durant quant de temps considera que es pot aguantar un projecte que fa de la violència policial i militar l'argument per imposar-se davant la voluntat de la majoria de la societat.
El 21-D, tots al carrer, tots a les urnes. A per elles.
“Per aconseguir aquest objectiu només hi ha una opció: que no es quedi a casa ni un sol votant que vulgui progrés, que vulgui democràcia real, que vulgui consolidar la República”
|
No parlarem de Brussel·les. Ni del Museu de Lleida. Ni de la guàrdia civil. Ni dels presos i exiliats. Ni de la guardiola de les pensions. Ni del cas Gürtel. Ni de tantes coses que podríem parlar.
NO CAL DIR A QUI VOTAR
Tampoc no parlarem de per qui cal votar i per qui no, perquè és més que evident quins tres partits estan per la democràcia i la República, i quins tres partits formen el bloc repressiu del 155.
Queda un partit al mig que segueix amb el conte de la tercera via, la del referèndum pactat. La tercera via també la representaven Unió i Espadaler, i ja sabem amb qui van ara.
Un partit que diu que vol posar les qüestions socials per davant de tot, però sense dir que no hi ha capacitat real de fer polítiques socials sense poder econòmic, cosa que no tenim ni tindrem mai com a comunitat autònoma.
Per tant, malgrat la cara i el discurs pretesament menys agressius, votar aquest partit no porta a res més que a perpetuar l’imperi del govern espanyol sobre Catalunya.
RECUPEREM LA IL·LUSIÓ
Del que us volem parlar avui, sobretot, és d'il·lusió. Aquesta paraula té accepcions negatives, relacionades amb 'il·lús', però també s'associa amb l'alegria, l'entusiasme i l'esperança de fer alguna cosa positiva.
Repassant les accions que vam dur a terme de cara a les eleccions del 27-S, es nota que tots plegats estàvem vivint aleshores una sensació de moment històric, d'estar a punt de fer alguna cosa molt gran. I la vam fer. Vam guanyar un parlament que per primer cop tenia majoria absoluta de diputats independentistes.
Aquell 2015 vam portar a Tàrrega Santiago Vidal, Germà Bel, Eduardo Reyes, Gabriel Rufián, Ramon Cotarelo, Toni Albà, Manel Plana, Jaume Terribas i Francesc Reguant abans de les eleccions, i Martí Anglada i Vicent Partal després.
També enguany hem treballat molt per aconseguir que l'1 d'octubre fos un èxit. I hem portat gent com Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Neus Lloveras, Joan Anton Font, Pere Grau, Albert Pont, Montserrat Rossell, Joan Vallvé, Joan Canadell, Jordi Roset...
Amb tot, ara sembla que floti en l'ambient un aire de tristor, de cansament, d'indignació atordidora per tot el que està passant i ens estan fent després d'haver proclamat la República.
INDIGNACIÓ, REACCIÓ
No ens podem permetre que aquesta indignació ens prengui les ganes de seguir empenyent. No podem deixar que el cansament ens prengui la iniciativa.
Ben bé ha de ser el contrari. Aquesta indignació ens ha de fer sortir al carrer més que mai. A demanar el vot als nostres amics, als veïns, als companys de feina.
A recordar tothom que si no guanyem aquestes eleccions, el 155 passarà de ser l'excepció a ser la norma. A palesar que guanyar no és cap garantia de treure els presos polítics de la presó, però que perdre és garantia que s'hi quedaran molt de temps.
Hem de ser ben conscients que malgrat ser unes eleccions anormals i il·legítimes, són molt impor-tants. Vitals, per a la supervivència del nostre projecte.
Cal recuperar aquell sentiment de cohesió que vam tenir per l'1-O, d'estar lluitant tots plegats per una Catalunya millor, més lliure, més pròspera.
I per aconseguir aquest objectiu només hi ha una opció: que no es quedi a casa ni un sol votant que vulgui progrés, que vulgui democràcia real, que vulgui consolidar la República.
Tant hi fa per quina de les tres llistes voti. Que cadascú faci memòria de com han anat les coses aquests dos darrers anys i pensi en quina força representa millor el seu ideal.
OBJECTIU AMBICIÓSA Lleida, el 2015, entre Junts pel Sí i la CUP van aconseguir 11 dels 15 diputats a escollir. Aquest és un resultat que, la veritat sigui dita, és difícil de millorar. Però aquest hauria de ser l'objectiu. O, com a mínim, mantenir els mateixos 11 diputats entre CUP, ERC i Junts per Catalunya.
Costa de creure que a aquestes alçades quedi gent que no tingui clar quin partit votarà, però si sabeu d'algú que encara dubta, si coneixeu gent que no tingui clar que la República és la solució, plantegeu-li durant quant de temps considera que es pot aguantar un projecte que fa de la violència policial i militar l'argument per imposar-se davant la voluntat de la majoria de la societat.
El 21-D, tots al carrer, tots a les urnes. A per elles.