Son temps farragosos pel moviment independentista. Sobre tot per part de les persones que amb bona fe i fidels als objectius de llibertat col·lectiva, continuem lluitant perquè aquests propòsits esdevinguin una realitat. I encara ho son més per uns milers de catalans que immersos en la seva lluita contra el feixisme opressor, es veuen perseguits policial i judicialment per un Estat espanyol que a més de colonitzador és repressor. És el cas dels represaliats, la immensa majoria dels quals son persones anònimes que volen exercí els seus drets com a ciutadans.
El perquè d’aquesta situació anomenada col·loquialment “d’hores baixes”, el podríem trobar fent una anàlisi acurada dels actors que transiten pels camins sempre complicats d’un procés de independència. Els podríem encasellar en tres grans grups: 1, els poders del fals Estat espanyol matriu; 2, els dirigents polítics catalans de la també falsa autonomia intervinguda; 3, els ciutadans que formem part del que anomenem “poble”.
Els poders de l’Estat espanyol d’alguna manera fan el que ja s’espera d’ells: defensar amb les urpes d’un felí acorralat, el que erròniament creuen que els hi correspon: la depredació d’un territori que es van annexionar per la força de les armes fa més de tres segles, amb la conseqüent expilació dels seus habitants. Per fer més apodíctica llur defensa, utilitzen amb contundència una ferotge repressió que beu de la imperialista Castella monàrquica, emprant tàctiques de contingut clarament feixista.
Per contra, la classe política independentista catalana no fa precisament allò que portava escrit en el seu contracte electoral i que 1.360.696 persones els hi vam signar perquè ho portessin a terme. Que tinguin clar que aquest històric 52% de vots favorables a la independència, es va aconseguir amb l’objectiu de que aixequessin la suspensió de la declaració de independència de l’octubre de 2017. En lloc d’això, es limiten a fer de gestors d’una pseudo-autonomia, deixant-se trepitjar una vegada si i un altra també en temes tant importants com ara la llengua, pal de paller de qualsevol nació que es consideri.
Finalment l’altre grup responsable de la conjuntura política que franquegem, som els ciutadans. Si ens aturem a reflexionar, quin ha estat el moment fins ara més àlgid de tot el procés d’alliberament nacional, sense cap mena de dubte tots coincidirem en el referèndum de l’1 d’octubre. Aquell memorable dia, podríem dir que tots els actors van fer la seva feina: l’Estat espanyol impotent per aturar el referèndum, només l’hi quedava atonyinar a tort i a dret els indefensos votants; la classe política catalana independentista, expectant amb els possibles resultats; i el poble, protagonista indiscutible de la contesa, va donar la cara fins a les darreres conseqüències. Actualment però, com a resultat del comportament repressiu dels estaments policials i judicials de l’Estat, sumat al col·laboracionisme necessari de les institucions catalanes, els ciutadans majoritàriament han optat per quedar-se a casa esperant que algú faci quelcom. L’1 d’octubre el vam fer el poble, i només si el poble es mobilitza constantment, aconseguirem l’èxit desitjat.
VISCA CATALUNYA LLIURE !!!
El perquè d’aquesta situació anomenada col·loquialment “d’hores baixes”, el podríem trobar fent una anàlisi acurada dels actors que transiten pels camins sempre complicats d’un procés de independència. Els podríem encasellar en tres grans grups: 1, els poders del fals Estat espanyol matriu; 2, els dirigents polítics catalans de la també falsa autonomia intervinguda; 3, els ciutadans que formem part del que anomenem “poble”.
Els poders de l’Estat espanyol d’alguna manera fan el que ja s’espera d’ells: defensar amb les urpes d’un felí acorralat, el que erròniament creuen que els hi correspon: la depredació d’un territori que es van annexionar per la força de les armes fa més de tres segles, amb la conseqüent expilació dels seus habitants. Per fer més apodíctica llur defensa, utilitzen amb contundència una ferotge repressió que beu de la imperialista Castella monàrquica, emprant tàctiques de contingut clarament feixista.
Per contra, la classe política independentista catalana no fa precisament allò que portava escrit en el seu contracte electoral i que 1.360.696 persones els hi vam signar perquè ho portessin a terme. Que tinguin clar que aquest històric 52% de vots favorables a la independència, es va aconseguir amb l’objectiu de que aixequessin la suspensió de la declaració de independència de l’octubre de 2017. En lloc d’això, es limiten a fer de gestors d’una pseudo-autonomia, deixant-se trepitjar una vegada si i un altra també en temes tant importants com ara la llengua, pal de paller de qualsevol nació que es consideri.
Finalment l’altre grup responsable de la conjuntura política que franquegem, som els ciutadans. Si ens aturem a reflexionar, quin ha estat el moment fins ara més àlgid de tot el procés d’alliberament nacional, sense cap mena de dubte tots coincidirem en el referèndum de l’1 d’octubre. Aquell memorable dia, podríem dir que tots els actors van fer la seva feina: l’Estat espanyol impotent per aturar el referèndum, només l’hi quedava atonyinar a tort i a dret els indefensos votants; la classe política catalana independentista, expectant amb els possibles resultats; i el poble, protagonista indiscutible de la contesa, va donar la cara fins a les darreres conseqüències. Actualment però, com a resultat del comportament repressiu dels estaments policials i judicials de l’Estat, sumat al col·laboracionisme necessari de les institucions catalanes, els ciutadans majoritàriament han optat per quedar-se a casa esperant que algú faci quelcom. L’1 d’octubre el vam fer el poble, i només si el poble es mobilitza constantment, aconseguirem l’èxit desitjat.
VISCA CATALUNYA LLIURE !!!