Relat de Jorge Bucay,: L’elefant del circ
Quan era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals, sobretot l’elefant. Durant la funció, l’enorme bèstia feia gala de la seva mida, pes i força descomunals. Però després de la seva actuació i fins una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte tan sols per una cadena que empresonava una de les seves potes clavada en una petita estaca que hi havia en el terra. No obstant, l’estaca era només un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres a la terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquell animal era capaç d’arrencar l’estaca i fugir. El misteri era evident: què el manté aleshores? Per què no fuig?
Aleshores vaig voler preguntar a algú, un mestre, un pare o algun tiet, pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat. Però si estava ensinistrat, per què l’encadenaven? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca.
Fa uns anys vaig descobrir que per sort algú havia estat prou savi per trobar la resposta: l’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des de molt, molt petit. Estic segur que en aquell moment l’elefantet va empènyer, tirar, suar, intentant deslligar-se. Però tot i el seu esforç, no va poder. Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal acceptà la seva impotència i es resignà al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós, que veiem en el circ, no s’escapa perquè creu, pobre, que NO POT. Ell té registre i record de la seva impotència, d’aquella impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai més s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest registre. Mai… mai… intentà posar a prova la seva força una altra vegada.
Quan era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava dels circs eren els animals, sobretot l’elefant. Durant la funció, l’enorme bèstia feia gala de la seva mida, pes i força descomunals. Però després de la seva actuació i fins una estona abans de tornar a l’escenari, l’elefant quedava subjecte tan sols per una cadena que empresonava una de les seves potes clavada en una petita estaca que hi havia en el terra. No obstant, l’estaca era només un minúscul tros de fusta amb prou feines enterrat uns centímetres a la terra. I tot i que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquell animal era capaç d’arrencar l’estaca i fugir. El misteri era evident: què el manté aleshores? Per què no fuig?
Aleshores vaig voler preguntar a algú, un mestre, un pare o algun tiet, pel misteri de l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava perquè estava ensinistrat. Però si estava ensinistrat, per què l’encadenaven? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l’elefant i l’estaca.
Fa uns anys vaig descobrir que per sort algú havia estat prou savi per trobar la resposta: l’elefant del circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des de molt, molt petit. Estic segur que en aquell moment l’elefantet va empènyer, tirar, suar, intentant deslligar-se. Però tot i el seu esforç, no va poder. Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l’animal acceptà la seva impotència i es resignà al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós, que veiem en el circ, no s’escapa perquè creu, pobre, que NO POT. Ell té registre i record de la seva impotència, d’aquella impotència que va sentir poc després de néixer. I el pitjor és que mai més s’ha tornat a qüestionar seriosament aquest registre. Mai… mai… intentà posar a prova la seva força una altra vegada.