190 - Nova Tàrrega, 29 de març de 2018
Avui tocava parlar del nou Secretariat Nacional de l’ANC i la seva nova presidenta, Elisenda Paluzie. També de la nova direcció local de Tàrrega per la Independència. Però els esdeveniments des del darrer divendres ens obliguen a demanar tranquil·litat i calma. Tot i que es fa difícil cridar a la calma quan l’estat espanyol ens viola de la manera que ho fa.
MOBILITZACIÓ SÍ, VIOLÈNCIA NO
Molta gent, segurament amb tota la raó del món, diu que ja n’hi ha prou de llacets grocs i de manifestacions, i que el que cal és actuar. Sí, d’acord. Però actuar fent què? De quina manera? Amb violència segur que no.
Això sí, no violència no és el mateix que estar-se quiet. La mobilització és imprescindible. Cal determinació indoblegable, però també serenor pacífica i calma compartida.
Fa temps que estem orfes d’estratègia. Tenim moltes interpretacions, a diari, del que està passant a cada moment i de com caldria reaccionar. Però no deixen de ser opinions de tal o qual persona. I no deixen de variar d’un dia a l’altre segons quina hagi estat la darrera notícia.
FALTA UNITAT
Caldria esperar que hi hagués una estratègia comuna entre els partits independentistes, però ja hem vist que això és somniar truites. Si més no fins ara. Alguns, fins i tot companys dins la mateixa ANC, no van veure de bon ull la nostra insistència en la llista unitària. Avui ja hi ha molta més gent que reclama unitat, tot recordant que unitat no és el mateix que uniformitat. A veure si l’aconseguim.
Parlant d’estratègies cal recordar que, durant anys, ha estat la pròpia ANC qui les ha liderades a través dels fulls de ruta que anava plantejant any rere any. Així ho ha fet fins fa poc. Però, com ja hem repetit altres vegades, l’empresonament del que va ser el nostre president, Jordi Sànchez, ens va fer molt de mal. No vam saber reaccionar i ens va paralitzar durant força temps. Una paràlisi quant a fixar noves estratègies, perquè pel que fa a acció hem d’insistir que mai com en aquests darrers mesos hem estat capaços d’organitzar tantes mobilitzacions.
FALTA ESTRATÈGIA
Com dèiem, però, el que ens falta ara és estratègia. Saber què fer concretament per assolir els objectius que tenim fixats. L’objectiu, bàsicament, és un del sol: posar en marxa la República. El problema és que no sabem com fer-ho.
I si bé no sabem què fer, sí que tenim molt clar què no cal fer. El que no hem de fer és posar-ho fàcil a l’estat espanyol. És a dir, el que no hem de fer és seguir el camí de la violència com van fer al País Basc en un determinat moment de la seva història. Perquè és la situació on aquest estat espanyol es trobaria més còmode. Repressió contra violència.
La lluita al carrer –kale borroka en basc– és el que voldrien per poder justificar traure tota l’artilleria policial i militar als carrers, decretar l’estat d’excepció i limitar no només els drets polítics dels nostres representants electes sinó els drets civils de tota la població en general.
Arribats en aquest punt, parem compte. Ens agradarà més o menys, però els cossos de seguretat tenen la feina, aquí i a tot el món, de preservar l’ordre públic. És evident que cal denunciar totes les actuacions abusives que hi pugui haver per part dels Mossos d’Esquadra, però tampoc podem caure en la simplificació i mai comparar-los amb policia nacional o guàrdia civil. Recordem l’1 d’octubre i veurem com són una o altra policies.
FALTA ORGANITZACIÓ
Quan abans parlàvem d’estratègies cal entendre que serà necessària la intervenció de molts actors diversos, partits, sindicats, entitats, i entre aquests els CDR cada cop aniran prenent més protagonisme. Però si volem que facin bona feina cal demanar-los-hi major coordinació. Segur que no és fàcil, perquè el seu origen és divers i neixen de forma autònoma a cada poble o comarca.
A l’ANC ho haurem fet millor o pitjor, però si alguna cosa vam fer bé és crear una bona estructura en xarxa arreu del territori. Això és el que ens permet, arribat el moment, llençar convocatòries amb molt poc temps que són seguides de forma majoritària.
Si els CDR volen tenir èxit cal que tinguin una bona organització interna. Si no, serà molt difícil que puguin assolir la coordinació necessària a tot el territori per aconseguir dur a bon port futures mobilitzacions.
NO FALTA VOLUNTAT
Ens pot faltar unitat, estratègia o organització. Però el que no ens falta és voluntat. És força i il·lusió. És ganes de seguir lluitant. Una lluita que, com a país, fa segles que batallem.
Les persones passen, la forma de lluitar canvia. I, tanmateix, la remor persisteix.
“De vegades ens pot faltar unitat, estratègia o organització. Però no ens falta ni voluntat ni ganes de seguir lluitant. Les persones passen, la lluita canvia. I, tanmateix, la remor persisteix”
|
MOBILITZACIÓ SÍ, VIOLÈNCIA NO
Molta gent, segurament amb tota la raó del món, diu que ja n’hi ha prou de llacets grocs i de manifestacions, i que el que cal és actuar. Sí, d’acord. Però actuar fent què? De quina manera? Amb violència segur que no.
Això sí, no violència no és el mateix que estar-se quiet. La mobilització és imprescindible. Cal determinació indoblegable, però també serenor pacífica i calma compartida.
Fa temps que estem orfes d’estratègia. Tenim moltes interpretacions, a diari, del que està passant a cada moment i de com caldria reaccionar. Però no deixen de ser opinions de tal o qual persona. I no deixen de variar d’un dia a l’altre segons quina hagi estat la darrera notícia.
FALTA UNITATCaldria esperar que hi hagués una estratègia comuna entre els partits independentistes, però ja hem vist que això és somniar truites. Si més no fins ara. Alguns, fins i tot companys dins la mateixa ANC, no van veure de bon ull la nostra insistència en la llista unitària. Avui ja hi ha molta més gent que reclama unitat, tot recordant que unitat no és el mateix que uniformitat. A veure si l’aconseguim.
Parlant d’estratègies cal recordar que, durant anys, ha estat la pròpia ANC qui les ha liderades a través dels fulls de ruta que anava plantejant any rere any. Així ho ha fet fins fa poc. Però, com ja hem repetit altres vegades, l’empresonament del que va ser el nostre president, Jordi Sànchez, ens va fer molt de mal. No vam saber reaccionar i ens va paralitzar durant força temps. Una paràlisi quant a fixar noves estratègies, perquè pel que fa a acció hem d’insistir que mai com en aquests darrers mesos hem estat capaços d’organitzar tantes mobilitzacions.
FALTA ESTRATÈGIA
Com dèiem, però, el que ens falta ara és estratègia. Saber què fer concretament per assolir els objectius que tenim fixats. L’objectiu, bàsicament, és un del sol: posar en marxa la República. El problema és que no sabem com fer-ho.
I si bé no sabem què fer, sí que tenim molt clar què no cal fer. El que no hem de fer és posar-ho fàcil a l’estat espanyol. És a dir, el que no hem de fer és seguir el camí de la violència com van fer al País Basc en un determinat moment de la seva història. Perquè és la situació on aquest estat espanyol es trobaria més còmode. Repressió contra violència.
La lluita al carrer –kale borroka en basc– és el que voldrien per poder justificar traure tota l’artilleria policial i militar als carrers, decretar l’estat d’excepció i limitar no només els drets polítics dels nostres representants electes sinó els drets civils de tota la població en general.
Arribats en aquest punt, parem compte. Ens agradarà més o menys, però els cossos de seguretat tenen la feina, aquí i a tot el món, de preservar l’ordre públic. És evident que cal denunciar totes les actuacions abusives que hi pugui haver per part dels Mossos d’Esquadra, però tampoc podem caure en la simplificació i mai comparar-los amb policia nacional o guàrdia civil. Recordem l’1 d’octubre i veurem com són una o altra policies.
FALTA ORGANITZACIÓ
Quan abans parlàvem d’estratègies cal entendre que serà necessària la intervenció de molts actors diversos, partits, sindicats, entitats, i entre aquests els CDR cada cop aniran prenent més protagonisme. Però si volem que facin bona feina cal demanar-los-hi major coordinació. Segur que no és fàcil, perquè el seu origen és divers i neixen de forma autònoma a cada poble o comarca.
A l’ANC ho haurem fet millor o pitjor, però si alguna cosa vam fer bé és crear una bona estructura en xarxa arreu del territori. Això és el que ens permet, arribat el moment, llençar convocatòries amb molt poc temps que són seguides de forma majoritària.
Si els CDR volen tenir èxit cal que tinguin una bona organització interna. Si no, serà molt difícil que puguin assolir la coordinació necessària a tot el territori per aconseguir dur a bon port futures mobilitzacions.
NO FALTA VOLUNTAT
Ens pot faltar unitat, estratègia o organització. Però el que no ens falta és voluntat. És força i il·lusió. És ganes de seguir lluitant. Una lluita que, com a país, fa segles que batallem.
Les persones passen, la forma de lluitar canvia. I, tanmateix, la remor persisteix.