dimarts, 29 de setembre de 2015

27º09'2015": On tot comença

89 - Nova Tàrrega, 1 d'octubre de 2015

Hem guanyat, a les urnes, la República de Catalunya. Hem guanyat el dret a començar-ne la construcció. És així de simple i és així de clar. Però tampoc no cal que ens enganyem nosaltres mateixos. Hem guanyat, però no com ens hauria agradat. Sembla que siguem com els afeccionats al Barça, que no n'hi ha prou guanyant, sinó que a més cal 'jogo bonito'... Quan resulta que l'adversari ha fet tot el contrari: joc brut (les pensions no es cobraran, els bancs se'n n'aniran, “y la europea?”...), hi ha posat l'àrbitre (Junta electoral central manant a TV3). Fins i tot han fet passar vergonya a la Unió Europea manipulant les declaracions del seu president, amb aquell paràgraf “mal traduït”, per no dir inventat directament.

Hem escrit un munt de vegades quin era el nostre objectiu. Que Junts pel Sí tingués majoria absoluta de diputats i que entre ells i la CUP es superés el 50% dels vots. I és cert que cap dels dos objectius s'ha acomplert. L'únic que vol dir això és que no hem guanyat per golejada. Però hem guanyat. La opció del SÍ té més diputats i té més vots que la opció del NO. I ha quedat demostrat que això no eren unes ‘simples' eleccions autonòmiques, eren un plebiscit sobre la independència. Només així s'entén que la participació hagi arribat al 77,4%, similar a la dels referèndums importants.

També és cert que nosaltres hem de rectificar. Sempre havíem dit, per recalcar el caràcter plebiscitari, que tots els vots que no fossin pel SÍ es comptarien pel NO, com de fet han corregut a fer Ciutadans, Populars i Socialistes. Però durant la mateixa nit electoral, el cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell (en realitat Rabell és el segon cognom; el primer és Franco) va repetir que al seu grup no se l'havia de posar al sac del NO, perquè ells continuen defensant una mena de tercera via, que és la del dret a decidir per via d'un referèndum. I els d'Unió, si fa no fa el mateix.

Així, doncs, el SÍ guanya el NO per 9 punts de diferència. Els del SÍ absolut (JxSí + CUP) tenen un 48% dels vots, però els del NO rotund (C's + PSC + PP) només en tenen un 39%, un 11,5% correspon a l'esmentada tercera via (CSQP, Unió), un 1% a la resta d'extraparlamentaris (a saber què votarien en un referèndum els del Partit Animalista Contra el Maltracte Animal...) i un 0,5% de vots en blanc. Per tant, tot i no tenir la majoria absoluta de vots, el SÍ guanya de forma abassegadora el NO. Nosaltres no sabem llegir els resultats d'altra manera, i pensem que no fer-ho així és no entendre el procés. Que de fet és el que els hi passa a un bon munt d'aquests líders espanyols que només venen a Catalunya per les eleccions.

Per als perdedors, la millor defensa és un bon atac. Parlar dels altres abans que d'ells mateixos. Només així s'entén que el que nou principal partit de l'oposició, Ciutadans, demani la dimissió de Mas i noves eleccions. De fet, a les valoracions dels resultats que han fet els partits, qui més qui menys tots han parlat més de Junts pel Sí més que no pas d'ells. El Rajoy dient que ni quatre de cada deu catalans avalen el procés, fent referència al 39,54% de vots de JxSí i oblidant-se expressament de la CUP. El socialista Sánchez –ell, que diu que és més de barra que no de pista, per no ballar amb l'Iceta– que en té molta de barra per dir que “clarament ha perdut l'independentisme”.

Un cas a banda és el que ha passat amb Unió. Una llàstima, pensant en Carrasco i Formiguera. El més assenyat, pensant en Duran i Lleida. De totes maneres, no donem per enterrat aquest partit. Si bé és cert que el seu resultat sembla positiu, perquè ha posat de relleu el fracàs de la seva posició dins la federació amb Convergència i el sobredimensionament de la seva representativitat, no hem d'oblidar que tenen, encara, molta força institucional, sobretot pel que fa a nivell municipal, on fruit de presentar-se encara sota les sigles de CiU, ostenten molts regidors als ajuntaments i diputats a les diputacions.

Pel que fa a la CUP, podríem estar d'acord en algun aspecte. El procés no s'ha de personalitzar al voltant de ningú en concret, però també cal admetre que no hem de deixar perdre cap actiu pel camí, i Mas ho és, agradi més o menys. Com ho són Junqueras, Romeva, Forcadell, Casals, Reyes, Llach, Bel, Forné, Baños, Usall... Perquè hauríem de deixar-ne cap de banda? També diuen que el nou president no pot estar associat ni a la corrupció ni a les retallades. Qui vinculi Mas amb corrupció és que té ganes de fer-ho, perquè no hi ha cap cas que l'involucri a ell personalment. I les retallades... No era per evitar-les que volíem fer un país nou? Mas les ha causades o les ha patides, les retallades? De vegades sobra demagògia, fins i tot entre els nostres.

Cal demanar a la CUP el capteniment que ha tingut en les grans ocasions. No que abandoni els seus principis, però sí que tingui present que l'espectacular increment de vots no el té només en base a la seva ideologia. L'ha tingut per la seva fermesa i coherència en molts moments, que ha fet que es guanyessin el respecte de molta gent que no combrega amb els seus ideals. Com ara quan es va mantenir ferma i va salvar el nou 9-N, al costat de Mas, mentre Esquerra i Iniciativa s'aixecaven de la taula de negociacions. Confiem, doncs, que malgrat declaracions com les de no voler fer Mas president o descartar la declaració unilateral d'independència, entenguin que l'única clau d'aquestes eleccions era la plebiscitària i que els hi correspon fer avançar el procés conjuntament amb Junts pel Sí. Fer una altra cosa, no posar-se d'acord, seria una estocada per al procés, però també a la seva pròpia credibilitat.

Capgirant Martí i Pol, tot és possible, però no tot està per fer. Perquè ja hem fet moltíssim. Això sí, segueix quedant molt per fer encara. Per tant pren vigència, més que mai, el lema de l'Assemblea: «27º 09' 2015” on tot comença». Aquest diumenge, tu ho has decidit.