Autoinculpació

La llista unitària és la millor opció

Nova Tàrrega del dijous 18 de desembre de 2014

No és l'única, com s'esforça a proclamar ERC, però sí que és la millor. Renunciar a la llista unitària equival a renunciar al suport de l'ANC en aquestes eleccions plebiscitàries. A quina candidatura hauria de donar suport, l'Assemblea? A la del president de la Generalitat, només? Repartir el suport entre diverses candidatures equival a no donar suport a ningú en concret, que és el que ja va fer l'Assemblea les darreres eleccions.

Potser sí que CiU està recollint la desconfiança de tants anys de puta i ramoneta. Però ara sembla que les dues s'han instal·lat a casa d'Esquerra. Fa l'efecte que, ara que es veu el final tant a prop, tenen ganes de ser ells els que surtin a la foto com a guanyadors a la meta. I pensant així s'obliden que qui hem d'aconseguir que en surti guanyador d'aquestes eleccions no és cap partit concret, sinó el procés d'independència. Que, en definitiva, significa que el vencedor serà el poble de Catalunya, la seva gent. Entre això, i les municipals que ja comencen a flairar-se, la temptació per evitar el pacte amb CiU deu ser molt gran.

Un terme que va fer fortuna anys enrere va ser el de "equidistància". Fou Carod qui el va popularitzar, junt amb altres conceptes com independentisme de "pluja fina" o "patriotisme social". En el seu moment es referia a la posició equidistant amb CiU i PSC. Aquell posicionament obeïa a estratègies de partit, legítimes d'altra banda, en què per un costat apartaven del poder al seu rival natural i de l'altre intentaven –o això pretenien– captar part del tradicional votant socialista. Ara, però, no és moment d'equidistància entre independència i polítiques socials. Primer toca independència. Després, ja es decidirà qui i com ens ha de governar.

Quins arguments hi ha per apostar per diverses candidatures? Un dels més usats és l'ideològic, destacant que un votant de les CUP mai votaria una llista on hi fos CiU. O viceversa. I segurament seria un argument vàlid en unes eleccions autonòmiques normals i corrents. El tema, però, és que aquestes eleccions cal convertir-les en una cosa que vagi més enllà i transformar-les en aquell referèndum que no ens ha estat possible fer fins ara. I en un referèndum hi ha dues opcions: sí o no. Als del no, no serem nosaltres qui els aconselli si han d'anar junts o separats. Però als del sí, sí que els hem d'exigir unitat. El missatge serà molt més clar dins i, sobretot, fora de Catalunya.

Amb el sistema de finançament actual no hi ha polítiques de dretes o d'esquerres. Un sistema que, cal recordar, fou pactat l'any 2009 entre el govern Zapatero i el tripartit de Montilla, on es va arribar a dir que aquell era el millor finançament mai assolit en la història de Catalunya. I, mirant-ho amb bona fe, fins i tot és possible que fos cert, però la realitat és que el govern espanyol no té cap mania en saltar-se la llei com li plau, mentre en reclama dels altres el seu estricte compliment.

I així ens tenen, asfixiant econòmicament el govern de la Generalitat. Mentrestant, els nostres impostos són espoliats sistemàticament. Per tant, per governar la misèria, no té sentit parlar de dretes i esquerres. Fem una llista única, anem tots a una, i quan tinguem el nou país en marxa ja tornarem a parlar d'aquests conceptes més "clàssics".

Un altre argument per la diversificació de llistes: la corrupció. Alguns partits creuen que no és possible defensar la lluita contra la corrupció dins una llista única. Va ser un diputat de la CUP, Quim Arrufat, que va dir alguna cosa com "qui ens garanteix que no sortiran nous casos de corrupció dins de CiU?", per justificar la no integració amb una llista unitària amb ells. Però és que justament aquest és l'argument per justificar encara més la necessitat d'aquesta llista unitària. La percepció de corrupció per part de la ciutadania s'associa a algunes persones en concret, però es generalitza quan es parla de partits.

No és aquest un bon motiu per, justament, superar la dinàmica de partits? Aquesta és un altre dels avantatges de la llista unitària. Deixem-nos estar de llistes de partits i presentem una llista unitària amb polítics però també amb personalitat de la resta d'àmbits, plural i transversal. Si per desgràcia s'acabés detectant, en aquesta llista, una persona amb comportaments poc desitjables, només caldria expulsar aquesta persona sense haver d'entrar en lluites fratricides entre partits amb la cançoneta del "i tu més!".

Fins ara s'ha demostrat la força que té la unitat. Ho ha demostrat l'Assemblea en els darrers Onze de Setembre, amb la Via o la V. I no només l'ANC sinó també Òmnium a escala global, i multitud d'entitats en l'àmbit local. Justament aquesta és la força de la unió. Renunciar-hi sense garanties que l'opció de llistes separades donaria millors resultats és, com a mínim, temerari. I si una cosa és certa, és que ningú pot donar garanties en cap dels sentits, ja que no hi ha precedents al món sobre la manera com estem fent les coses a Catalunya per aconseguir la independència, sense violència i enfront d'un estat intolerant i hostil.

A partir de les dues conferències de Mas i Junqueras tot han estat opinions. Els opinadors mediàtics han maldat per assegurar que hi ha més punts de consens que de conflicte. Tots asseguren que, d'una manera o altra, acabaran pactant alguna solució. Potser sí. O potser no... Per això cal que, com tants cops els darrers anys, siguem nosaltres, la societat civil que no està posada en la lluita de partits, la que seguim empenyent per deixar clar que la unitat és el que volem. Tant als principals líders d'aquestes formacions polítiques com als responsables locals d'aquests partits, perquè mirin de fer-ho entendre als seus caps.

Recordeu-vos de les cares llargues que hi havia al país la nit del 13 d'octubre. I els següents dies. Va ser després d'aquella reunió dels partits on es va constatar la ruptura del consens pel 9N, després de la renúncia de Mas a seguir amb la convocatòria de la consulta i la seva substitució pel procés participatiu. Cal recordar, també, les mostres d'alegria del govern espanyol davant aquella situació de desunió, i de les desqualificacions dirigides a aquell procés, titllant-lo de votació de costellada.

I tot seguit cal recordar el resultat del 9N després de recompondre la unitat dels partits. I recordar, igualment, com aquella costellada ha derivat amb querelles contra el màxim representant institucional del nostre país, el President de la Generalitat, i altres membres del govern. És una evidència, doncs, que la unitat ens fa més forts dins i fora de casa nostra.

Hi ha qui assenyala Mas de voler aquesta opció per estratègia partidista. Potser sí, qui ho sap. Però ell, que demana generositat als partits, és el primer a demanar al seu propi partit que tampoc hi vagi amb les seves sigles. I, ben mirat, és una bona opció per evitar que el líder d'Unió pugui sortir pel mig dient-ne de les seves. Qui més recels genera entre els independentistes dins de CiU no és Convergència, sinó Unió. I no tots, tampoc, perquè molts dels seus militants i càrrecs també ho tenen clar. El dia que Duran Lleida abandoni el mapa polític català, el discurs d'Unió canviarà com un mitjó.

En tot cas, la trajectòria del president d'ençà del 2012 ha estat exemplar. Per tant la seva proposta, que sembla honesta i que resulta coherent, es mereix tota la confiança. Ara falta que així ho acabi d'entendre Junqueras, bàsicament, i la resta de partits que tinguin la independència com a principal prioritat.

Assemblea Nacional Catalana – Tàrrega per la Independència

Resultats en taules

9N. resultats visuals

9N: pluja fina al cel, xàfec de vots a les urnes

 

Nova Tàrrega del dijous 13 de novembre de 2014

El 9N ha passat i Catalunya ha votat. Amb tota la normalitat del món. El govern de l’estat espanyol va estar, fins a darrera hora, intentant desanimar la gent a base d’informacions interessades sobre investigacions de la fiscalia per presumptes delictes comesos per part dels voluntaris. Com que no tenen altres arguments, l'únic que els hi queda és intentar fer por. I ja no en fan.

Caient en el tòpic, aquest diumenge va ser una festa. No només de la democràcia, que també. Va ser una festa col·lectiva i també familiar, alhora que individual, personal. Les rialles, els somriures, la satisfacció i l'emoció reflectides a les cares de tanta gent donaven una mesura clara del sentiment de felicitat amb què tanta gent va anar a votar.

El marcador de l’ajuntament va arribar a zero amb el missatge: Vota! La combinació del trio del enviant un correu a tarrega@assemblea.cat o dirigint-se al punt de venda on el va adquirir, per tal que es posin en contacte amb nosaltres. L’ajuntament ens ha demanat la cessió d’aquest televisor durant unes setmanes més per tal d’usar-lo en la campanya que tenen endegada sobre la violència de gènere. Confiem que, després de tant temps, la persona afortunada pugui esperar-se uns dies més a rebre el televisor, ja que després de la col·laboració obtinguda per part de l’ajuntament, no ens podíem pas negar a cedir-la.

diumenge 9 de novembre va ser el 828. La persona amb el tiquet afortunat ja pot reclamar la seva tele

Els resultats d’aquest 9N han estat espectaculars. Més de 2,3 milions de vots, dels quals gairebé 1,9 van ser pel doble Sí. Això amb tot un estat al darrera treballant en contra, entorpint, impugnant, mentint i enganyant com només un estat pot fer impunement. El percentatge del 81% favorable a la independència, però, no ens ha d’enganyar. Sabíem que el més important era la participació, i des d’aquest punt de vista cal agrair a totes les persones que van votar les altres opcions que acceptessin de participar en aquest exercici de democràcia, malgrat tots els impediments i dificultats. Especialment al prop de 5% de persones que van votar no i el van voler expressar, negant-se a fer el joc als que van donar la consigna de no participar per tal d’apoderar-se, després, de la majoria silenciosa.

A Tàrrega el Sí+Sí va fregar el 90% amb 5.581 vots. El Sí+No es va endur el 5%, el Sí+Blanc l’1%, el No el 2,5%, el vot en blanc el 0,5% i el vot nul el 2%. Una participació brutal amb 6.259 persones, més que no ho van fer en les dues darreres eleccions municipals, tot i que cal recordar que allí no podien participar alguns dels que ara sí que podien. També vam recollir unes 3.800 signatures de denúncia contra l’estat espanyol per presentar davant organitzacions internacionals .

Sabem, però, que a l’hora de la veritat la cosa no serà tan rotunda. Ni de bon tros. D’una banda perquè d’aquests 1,9 milions de Sí+Sí, cal descomptar-ne algun decimal corresponent als joves de 16 a 18 anys i als estrangers que, en les eleccions normals, no poden participar. I de l’altra perquè a l’hora de la veritat tots els del No es mobilitzaran, com correspon lògicament en una democràcia normal. No és qüestió de marejar amb massa números, però si la població amb dret a vot, ara mateix, ronda els 5,5 milions de persones, i suposem una participació, com a Escòcia, superant el 80% de la població, estaríem parlant que al voltant d’uns 4,5 milions de persones podrien acabar votant, el que situaria el llindar de la victòria sobre els 2,25 milions de vots.

Faltaria aconseguir, encara, prop de mig milió de vots més. Segurament bona part d’aquest sortirien

del segment de població que ara ha votat Sí+No o Sí+Blanc. Davant l’evidència que una Espanya federal no és possible, probablement la majoria d’aquestes persones optarien per la independència abans que per seguir com fins ara dins l’estat espanyol. Tot i així, caldrà seguir treballant, i molt, per acabar d’aconseguir una majoria segura i definitiva favorable a la independència.

Els darrers mesos han estat d’una feinada molt intensa. La gent que formem el nucli de treball de Tàrrega per a la Independència hem arribat a aquest final de campanya amb les piles fent pampallugues. Portem al voltant de sis mesos preparant amb una dedicació de temps i esforç immensos totes les activitats que han culminat en aquest 9N. Ja veníem de la recollida de signatures pel dret de petició. La marxa de torxes. L’acollida del secretariat nacional en una reunió ordinària amb la inauguració del comptador enrere. La campanya del Declara’t a Catalunya. L’organització d’autocars per anar a la V, les gigaenquestes que hem passat per les cases de Tàrrega, el cicle de cinc conferències que setmana darrera setmana vam anar muntant, que va culminar a l’Ateneu amb Salvador Cardús. L’acte de final de campanya, també a l’Ateneu, amb l’Eliseu Climent. Tots els mapes que vam repartir per centenars de portals i parets indicant a quin institut calia anar a votar en funció de l’adreça, així com els indicatius als fanals marcant la direcció dels instituts. La

campanya País de Groc, consistent a vestir de groc tota la ciutat... Som conscients que potser algunes persones, especialment les que no combreguen amb les nostres propostes, poden haver trobat excessives algunes de les accions dutes a terme. Però l’objectiu prou s’ho valia, i res d’això s’hauria fet sense l’esforç en feina i també en l’aspecte econòmic de desenes de voluntaris de l’ANC de Tàrrega. Perquè, malgrat que no es cansen, els adversaris, de repetir que rebem calés a dojo des de la Generalitat (per això no en tenen per als serveis públics), nosaltres no n’hem vist ni un cèntim.

Permeteu-nos, doncs, que reposem una mica durant unes setmanes. Això vol dir que de moment deixarem les reunions setmanals de cada dimarts al Centre d’Entitats, i també deixarem de publicar aquests articles a Nova Tàrrega. Però només per uns dies. Ben aviat tornarem amb les piles ben carregades per, ara sí, encarar el tram final cap a la independència.