La independència, a la nostra mà

97 - Nova Tàrrega, 3 de desembre de 2015

Una afirmació basada en la realitat, no en l'optimisme. Així ho va exposar Vicent Partal en l'excel·lent xerrada-col·loqui que realitzà a la Biblioteca Comarcal de Tàrrega el darrer dijous de novembre, organitzada per nosaltres. La teniu disponible en vídeo a la nostra web, assemblea.cat/tarrega.

Vivim moments contradictoris. D'una banda estem millor que mai, amb majoria absoluta al Parlament, però de l'altra no hi ha manera de formar govern, fet que causa disgust a bona part de la població. Això que només van faltar 80.000 vots per aconseguir la majoria absoluta en vots, també. Cosa que potser s'hauria aconseguit si no fos per l'escandalós robatori de vots de l'estranger, als que es va posar tota mena de traves per impedir que poguessin exercir el seu dret amb normalitat.

Amb tot, hem superat ja el punt de no retorn. S'hi arriba quan s'enfronten el principi de legalitat vers el principi d'efectivitat. Un estat es reconeix com una entitat jurídica capaç d'imposar les seves lleis en tot el seu territori i en tot moment, per la força si cal. L'estat espanyol no va poder impedir el 9-N –aquell fou un primer punt de trencament–. Per tant la legalitat va ser superada pels fets. Ningú va poder impedir que votéssim. L'estat no va poder imposar la seva llei a Catalunya, ni per la força.

El trencament amb l'estat ja està consumat. Altra cosa serà l'escenificació de la declaració d'independència. El segon i definitiu punt de trencament serà quan la presidenta del Parlament convoqui un ple per debatre alguna de les lleis esmentades a la resolució d'inici de creació de l'estat català: procés constituent, seguretat social o hisenda pública. Aleshores serà quan el TC la inhabiliti per desacatar la suspensió de la resolució. Només cal que la presidenta Forcadell vagi al Parlament i obri la sessió, que s'haurà consumat el trencament definitiu.

Falta que la CUP decideixi quina coherència és més important. És innegable que van dir clarament que no farien Mas president. Però amb la mateixa claredat van dir que no farien descarrilar el procés. Els resultats electorals han situat la CUP en una posició en que només poden mantenir una de les dues promeses, perquè ambdues són contradictòries entre sí. Si trien la primera opció, cap problema: eleccions al març. Això és el que cal esperar després dels resultats de la seva jornada de debat a Manresa d'aquest passat diumenge.

No passa res per repetir les eleccions: tornarem a guanyar. És cert que repetir-les genera sensació de fracàs, però no podem dubtar de la gent del nostre país. Vam votar fa quatre dies i no ha canviat res substancial. Anant a noves eleccions podrà variar el repartiment de vots entre els partits de cada bloc, però el resultat final serà similar. O fins i tot millor per als nostres interessos. La capacitat mobilitzadora de l'independentisme es manté intacta, però els dependentistes no podran tornar a mobilitzar tanta gent a base de fer la mateixa campanya de la por.

Abans caldrà passar per la nosa de les eleccions espanyoles. Sens dubte seria molt millor no tenir entre mig aquestes altres eleccions, però el calendari és el que és. També hauria estat preferible que els independentistes hi haguessin anat units amb una fórmula equivalent a la de Junts pel Sí, però és comprensible que els aparells dels partits vulguin rebaixar tensions internes davant l'actual situació i prefereixin anar-hi per separat.

No tenim ningú a favor al món, però tampoc ningú en contra. Els estats es mouen per interessos i sovint coincideixen amb els nostres. Un exemple: la UE vol estabilitat per damunt de tot. Per això fa pocs dies, a Madrid mateix, el vicepresident del BCE va dir, al costat del governador del Banc d'Espanya –aquell que va dir que hi hauria 'corralito' a Catalunya si hi havia independència–, que el procés d'independència de Catalunya no provoca cap inestabilitat a la UE.

En resum, la independència és a les nostres mans. Endarrerir-ho uns mesos pel fet d'haver de repetir les eleccions, no té més importància.

Vicent Partal: «La independència, a la nostra mà»

26 de novembre de 2015, Biblioteca Comarcal, Tàrrega

Vicent Partal, periodista i director de VilaWeb.

La independència, a la nostra mà

Per terra, mar i aire, com és normal

96 - Nova Tàrrega, 26 de novembre de 2015

No sabem quan s'acabaran els atacs a Catalunya. Més ben dit, sí que ho sabem. S'acabaran quan haguem constituït la nova República Catalana. De moment, però, ens les aniran fotent a galta i galta, tant si la parem com si no.

Atacs que ara ja van per terra, mar i aire. O el que és el mateix, per la banda de l'autogovern, de la societat civil i de la societat política. Collant cada cop més el govern de la Generalitat. Posant l'ANC i Òmnium en el punt de mira dels òrgans de l''estat per afeblir-les el màxim possible. I provocant que els partits independentistes es barallin entre ells tot i haver guanyat les eleccions.

Ni article 155 ni històries: no cal suspendre la Generalitat. Només cal, mentre el malalt es va ofegant, acabar de tapar-li el nas i la boca. Fins ara el govern espanyol prestava a Catalunya part dels diners procedents de l'espoli fiscal a base de crèdit al govern català, que l'ha de retornar pagant uns interessos al volant del 5%. Un autèntic robatori si tenim en compte que el Banc Central Europeu els deixa als estats a cost zero. Això és el famós FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica. Quin negoci. I quina poca vergonya.

De fet és que no en tenen gens de vergonya. Perquè per escanyar una mica més, ara l'estat vol controlar les factures concretes que es paguen amb aquest FLA. Això no és altra cosa que complir amb el que havien amenaçat tants cops: intervenir la Generalitat. Una intervenció econòmica i fiscal que, de facto, elimina l'autogovern català. Quant més haurem de suportar per rebel·lar-nos? Per donar el definitiu cop de puny damunt la taula? Per fer un tancament de caixes i deixar d'ingressar els imposts als comptes de l'estat per fer-ho als comptes de la Generalitat?

L'ANC és un objectiu més a destruir per part de l'estat espanyol. Tampoc és que sigui cap novetat, però. I tampoc és tant estrany: al capdavall l'objectiu de l'ANC és descompondre l'estat espanyol en la seva forma actual per desprendre'ns del llast econòmic i polític que representa. Per començar foc nou en un estat nou, que pugui construir-se de bon principi sense els vicis i defectes d'un tarannà polític i socioeconòmic que no és el nostre.

Vigila que no et robin, o et posaran una multa! Això sí, els lladres que estiguin tranquils, que ningú se'ls mirarà. Si més no quan aquell a qui es roba és l'ANC. Fa un any i mig uns pirates informàtics van accedir a part de la base de dades dels inscrits a l'assemblea general ordinària de l'ANC que s'havia de fer a Tarragona i van publicar alguns noms per internet. Si algú roba dades, a qui creieu que cal castigar? A qui roba, no; a qui és robat! Per això han imposat una multa de 40.000 euros a l'ANC. A banda de 400.000 euros més, a repartir entre ANC i Òmnium, per la Gigaenquesta de fa poc més d'un any. És ridícul.

Mentre tant, els nostres polítics fent l'orni. Mentre l'estat no perd el temps estovant-nos per totes bandes, nosaltres anant-nos barallant per formar govern. Trigarem gaire a tenir-lo? Sense govern, no hi haurà independència. I amb govern, si no té una mínima estabilitat i suport per part de tot el bloc independentista, tampoc.

I aquestes baralles es centren en dos eixos. Un de raonable és el de les idees, ja que els marcs ideològics de Junts pel Sí i la CUP s'assemblen com un ou a una castanya. Tot i així haurien d'entendre que en unes eleccions plebiscitàries els resultats s'han de llegir en clau plebiscitària i no ideològica. L'altre és el de la corrupció, que és des d'on l'estat procura fer més mal. Anar llençant brutícia dosificadament sobre els uns perquè els altres facin de carronyaires.

Un bon acord és el que no deixa satisfeta cap de les parts. Confiem que sàpiguen assolir un acord magnífic. Perquè de satisfets, de la forma en que l'estan gestant, està clar que no hi acabarem.

RECORDEU-HO!! Dijous 26-11-2015, 20:45h, a la Biblioteca, Vicent Partal

Som un país de carallots?

95 - Nova Tàrrega, 19 de novembre de 2015

Dijous vinent, 26, a la Biblioteca, conferència de Vicent Partal. A partir de tres quarts de nou, el periodista i director de Vilaweb vindrà a explicar-nos com, d'acord amb la seva visió de la situació actual, tenim més que mai la "La independència, a la nostra mà", que és el títol de la seva conferència. Presentarà l'acte Gemma Peris, directora de Ràdio Tàrrega. De moment, però, parlem una mica de la xerrada d'aquest passat divendres a l'Ateneu.

Amb la pregunta de dalt acabava Martí Anglada la seva exposició. Va ser, la seva, una presentació molt interessant durant l'hora llarga que va estar parlant. Si us interessa el seu contingut, la podeu veure a la web de Tàrrega per la Independència: www.assemblea.cat/tarrega. Però el més sorprenent, potser, fou quan cap al final de tot va plantejar aquesta pregunta: som, els catalans, un país de carallots?

D'entrada caldria saber que s'entén per carallot. Anglada, recordant Quim Monzó, justificava que carallot no és cap insult. És la definició d'una manera de fer o de ser. Defineix aquell que, de vegades fins i tot de bona fe, fa coses que no toquen o les fa quan no toca... Exemple: on va aquest carallot, avançant en línia contínua? Doncs això, que cal entendre la pregunta com una provocació, no pas com un intent de faltar al respecte a ningú.

El cas és que hi ha raons per pensar que igual sí que ho som. No recordarem ara la resta de situacions històriques on els catalans hem fet el préssec, que n'hi ha, i ens centrarem en el moment actual. Som davant una oportunitat història per aconseguir la independència. Tenim majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament. Tenim una majoria social favorable a la independència. Una majoria social que també és absoluta, perquè ningú dubta que en cas de poder-se fer el referèndum que Rabell encara va demanant, força dels votants de CSQP o d'alguns partits extraparlamentaris votarien independència. Un referèndum que, recordem-ho, també contempla el full de ruta de JxSí, però al final del procés.

Perquè no s'aprova, doncs, la formació d'un govern independentista? Vet aquí la gran carallotada, si s'acaba consumant el no acord. Perquè és evident que per molta majoria parlamentària i per molta declaració que s'aprovi, si no hi ha un govern fort per executar les accions que es deriven de les declaracions aprovades, no arribarem enlloc. Sense govern, no hi ha independència. No entendre això és fer el carallot. O ser carallot, digueu-ho com vulgueu.

És ben cert que la gent està desconcertada i cansada. No entén perquè no s'arriba de pressa a un acord. Es cansa de veure com cada vegada que el poble estira, els polítics es barallen entre ells. Diumenge passat estava prevista a Barcelona una manifestació per exigir unitat, govern i independència. I també, no ho oblidem, per defensar la nostra sobirania, les nostres institucions i els nostres polítics dels atacs de l'estat espanyol. Malauradament els atemptats de París van aconsellar de cancel·lar-la i convocar-la de nou per diumenge vinent, dia 22, al mateix lloc i hora que la setmana passada: a les dotze del migdia a la Plaça dels Til·lers del Parc de la Ciutadella.

Ara cal coratge i fermesa per part dels 72 diputats. Capacitat d'entesa i diàleg per aconseguir un acord aviat. Per a l'Assemblea és imprescindible que ambdós partits assoleixin un acord abans del 27 de novembre, just un més després del 27-S, per disposar d'un govern que doni resposta al mandat democràtic sorgit d'aquelles eleccions.

Cal compromís, coherència i responsabilitat. Compromís amb la ciutadania que va respondre a les urnes als compromisos adquirits en els respectius programes. Coherència per evitar que la declaració del Parlament pugui acabar essent simplement un miratge. I responsabilitat per assumir que tots i cadascun de nosaltres som directament responsables de l'èxit d'aquest procés que, a partir del 27-S, necessita un govern fort, unitat en l'acció parlamentària i un gran sentit d'Estat per assolir l'objectiu comú.

És temps d'unitat, fermesa i compromís. És temps de construir la República Catalana. És temps de deixar-se de carallotades.