L'Assemblea, en defensa del PP andalús

Nova Tàrrega del dijous 19 de març de 2015

«A mí no me gusta que en Andalucía se mande desde Cataluña. No quiero que en Andalucía mande un partido que se llama Ciutadans, que tiene un presidente que se llama Albert. Con todo el respeto, a mí no me gusta que en Andalucía se mande desde fuera». Això va declarar, la setmana passada, el delegat del govern espanyol a Andalusia i president del PP a Cadis, en un acte electoral de les pròximes eleccions a la Junta d’Andalusia.

De seguida es van aixecar crítiques a la xenofòbia del que va dir. Els de Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía (aquest és realment el seu nom oficial, no ho oblidem), van córrer a mirar de treure’n rèdit polític tot declarant de forma contundent que Catalunya és Espanya i que el PP pensava com l’Artur Mas. Que és com voler dir que estava d’acord amb els independentistes. Ells han mirat de fer-se publicitat gratuïta, però qui més qui menys ha estat d'acord amb què la patinada del polític popular ha estat important.

Al PP els ha traït el subconscient, un cop més. Per posar un exemple força recordat, fa deu anys l’empresa Gas Natural va intentar comprar Endesa, però no se’n va sortir. Va ser l’època en què Esperanza Aguirre, aleshores presidenta de la comunitat de Madrid, va dir allò que “seria una mala notícia que Endesa se n’anés a l’estranger”, en referència a la possibilitat que la seu es traslladés a Barcelona. Això mentre l’altra candidata a comprar l’elèctrica era l’alemanya E.On. És clar que, des de la mentalitat política espanyola, no s'entén la realitat catalana i els hi resulta estranya, estrangera.

Aquesta manera de pensar i de fer no és pas cap novetat. Ho sabem de sempre l’opinió que en tenen dels catalans. N’hem tingut un munt d’exemples, al llarg dels darrers tres segles. I també en les tres darreres dècades, especialment sempre que hi ha hagut majories absolutes al govern espanyol. Han estat reiterats els seus atacs a la llengua, a la cultura, a l’economia, a l’esport, a la Generalitat, al Parlament... A tot. I no és cosa d’un partit: és la concepció del poder centralista que se’n té de Catalunya, com a nosa perifèrica necessària, mani qui mani.

No és per això, però, que defensem el PP: l’origen no ha de ser motiu d’exclusió. Només cal recordar que aquí va ser escollit president de la Generalitat una persona nascuda a Còrdova que tenia per nom José. I si va ser criticat per alguns, és per les polítiques que va aplicar o per la submissió que el seu partit tenia del PSOE, no pel seu origen andalús. No és per com comencen les declaracions que hem reproduït al primer punt d’aquest article, sinó per com acaben. Fixem-nos-hi.

«A mí no me gusta que en Andalucía se mande desde fuera». No creieu que aquesta frase la subscriuria qualsevol ciutadà del món, en referència al seu país? Aquest és el quid de la qüestió. Fins i tot en un món globalitzat, on el concepte de sobirania no pot ser absolut perquè cada cop hi ha més aspectes que depenen d’estructures polítiques supraestatals, tots els països tenen la necessitat de sentir que les coses més importants, les principals, depenen exclusivament de la seva pròpia capacitat de decisió, de la seva sobirania.

En defensa del Partit Popular? Sí, quan tenen raó, i en això la tenen. A nosaltres tampoc ens agrada que ens manin des de fora. Per això volem la independència de Catalunya. Gràcies per entendre-ho.

Santiago Vidal, més que un jutge

Comarques de Ponent, dimecres 11 de març de 2015

El dimarts 24 de març Santiago Vidal serà a Tàrrega, al teatre Ateneu. A dos quarts de nou del vespre tindrem el plaer de presentar la conferència «La nostra Constitució. Com serà?», impartida pel jutge que, a banda de la seva tasca professional com a magistrat, ha col·laborat en la redacció d’aquesta proposta de constitució per a un nou estat català independent.

A l’epicentre de l’actualitat informativa. La casualitat ha volgut que, des de força temps enrere, tinguéssim programada per a aquesta data una conferència de Santiago Vidal sobre l’esborrany de constitució catalana que ell ha ajudat a redactar, junt amb altres juristes. El fet, però, de la seva inhabilitació com a jutge durant tres anys per part del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) arran de la publicació d’aquest document, l’ha situat ara a l’ull de l’huracà mediàtic.

Cal donar suport a una persona que ha demostrat el seu coratge. Parafrasejant la famosa expressió del Barça, bé podríem dir que Santiago Vidal és més que un jutge, a hores d’ara. El seu gran pecat, per al poder espanyol, és ser independentista. Es pot ser de qualsevol partit polític, però no independentista. És una cosa que va contra la seva naturalesa i que no poden entendre. Com tantes vegades, creuen que la solució demana anorrear els referents de l’independentisme, per veure si aquests es fan enrere i, amb ells, el conjunt de la població. Però, lluny d’això, l’únic que aconsegueixen és que cada cop n’hi hagi més.

Calen més arguments per voler la independència? Alguns pensem que, a aquestes alçades, qui no tingui clar que la independència és el camí, és que ja no li tindrà mai. Que hi ha prou motius per afirmar que l’estat espanyol només ens té, als catalans, per súbdits perifèrics als quals esprémer com si es tractés d'una colònia. Que hi ha arguments més que de sobra per demostrar que pel nostre compte anirem molt millor, tant en la vessant econòmica com la social, la cultural i, de fet, en totes.

Però l’estat espanyol sempre ens sorprèn per donar-nos-en més, d’arguments. Certament, moltes persones han arribat a fer-se independentistes a força de comprovar com de repetitius són els comportaments autoritaris d’aquest estat per negar la realitat nacional catalana. Aquest cop, però, no ha estat el tàndem govern del PP / Tribunal Constitucional (TC) el que ha atacat. El CGPJ, per iniciativa pròpia, ha acabat suspenent el jutge Vidal per una cosa que el mateix president del CGPJ ha fet reiteradament: creació intel·lectual de documentació de caràcter jurídic.

L’actual president del CGPJ no és del PP: és PP. Del 1996 al 2004, durant la presidència d’Aznar, va ocupar diferents Direccions Generals dins del govern espanyol. El 2004, quan el PP va perdre les eleccions, va tornar a la carrera judicial. Primer a l’Audiència Nacional i des del 2010 al Tribunal Suprem (TS), en recompensa pels serveis prestats. Fins que el 2013 va ser-ne escollit president. Els càrrecs de president del TS i del CGPJ van l’un amb l’altre.

Hom podria creure que el càrrec deriva dels seus mèrits professionals. Però no deixa de ser curiós conèixer quines activitats paral·leles ha dut a terme, més enllà de la seva feina de magistrat. Destaquen les seves setze participacions com a ponent, entre 2003 i 2010, dels cursos jurídics realitzats per la FAES, la fundació ideològica del PP, creada el novembre de 2002. És a dir que des de la fundació de la FAES n’ha estat col·laborador. Només en ser elegit president del TS i del CGPJ va deixar de cooperar formalment amb aquesta fundació.

Quina imparcialitat se’n pot esperar, doncs, del CGPJ? En una sanció disciplinària de caràcter polític com ha estat la que s’ha imposat al jutge Vidal, no se’n pot pas esperar gens d’equitat. Redactar una proposta de constitució catalana és “deslleial”. Preparar el programa electoral del PP en matèria jurídica, no. La realitat és que Santiago Vidal és magistrat d’un jutjat penal de Barcelona. És a dir que els casos que jutja corresponen a l’àmbit de la delinqüència comuna, on la seva ideologia política particular difícilment pot interferir amb les sentències que emet. Just el contrari del que passa amb els membres del TC o el TS, que han de dirimir sobre causes entre partits polítics i/o governs.

Seria il·lús creure que el poder judicial espanyol pot ser independent. Tant en el cas del TC com en el del CGPJ, resulta que els seus membres són escollits pels partits polítics. Al Consell la meitat els tria el Congrés i l’altra meitat el Senat. En ambdós casos amb una majoria de tres cinquenes parts de la respectiva cambra. Per tant, només cal que es posin d’acord els dos grans partits espanyols per tirar endavant qualsevol nomenament. I dels dotze membres del TC, quatre els tria el Congrés, quatre el Senat, dos directament el govern espanyol i els altres dos el mateix CGPJ, que ja hem vist que deriva directament dels partits. Resulta impossible, doncs, la independència real dels principals òrgans judicials respecte als partits polítics.

Cal que la justícia del nou estat català sigui realment independent. D’aquí que una de les propostes que formen part de la constitució presentada per Santiago Vidal faci referència, justament, a què els òrgans de govern judicial siguin escollits de forma majoritària pels mateixos jutges, magistrats i fiscals. Recordeu que si voleu saber com és aquest esborrany de constitució podeu trobar-la a unanovaconstitucio.cat.

Per un país més just, calen persones justes i valentes. I el jutge Vidal ha demostrat ser-ho. Ara ens correspon fer-li notar que no està sol.

Aforament limitat

Volem aclarir-vos aquest punt del cartell sobre l'aforament limitat per a la xerrada del dimarts 24 de març.

L'aforament del teatre Ateneu és de 550 persones. No és permès que hi pugui accedir més gent.

L'entrada és lliure, sense reserves.  Les portes s'obriran 45 minuts abans, a 3/4 de 8.

Estem mirant de poder instal·lar una pantalla a l'exterior de l'Ateneu per a que ningú que ho desitgi es quedi sense poder escoltar al jutge Santiago Vidal. És una qüestió tècnica, però, que encara no la tenim resolta.

La Constitució Catalana

Manca d'il·lusió pel procés? I tant que no!

Nova Tàrrega del dijous 26 de febrer de 2015

Sembla que el que es porta avui és parlar de desil·lusió pel procés. Tampoc direm que hi hagi la mateixa trempera que fins al 9N, però a la vida tot funciona en cicles i ara mateix estem en un una mica més baix. També cal reconèixer que el ritme de treball i empenta que havíem dut a terme els darrers mesos, tant des de l'ANC com des d'altres sectors de la societat civil, és difícil d'aguantar durant molt temps. Hi tornarem, per això, sense cap mena de dubte.

Potser no es tracta tant de falta d'il·lusió com de desconcert, de vegades. Certament l'actitud d'alguns partits polítics després del 9N i fins a l'acord que va propiciar l'anunci d'eleccions per al 27S no va ajudar a mantenir l'ànim. Però no tenir l'ànim dalt de tot no és sinònim d'estar desanimat. Simplement és això, una època d'anar fent. Potser no hi ha foc, ara mateix, però la brasa és ben viva i no s'apagarà així com així. Només caldrà una bufada d'aire en el moment oportú per revifar la flama.

Tal com es presenta el calendari electoral, cal tenir paciència. Des d'ara i fins a les municipals, a finals de maig, és de suposar que els partits es barallaran sense parar. I això pot desmotivar alguna gent a qui costi de veure la sortida del bosc més enllà dels arbres que té al davant. En aquest cas els arbres seran les pugnes locals –i potser no tan locals– entre CiU, ERC i la resta d'independentistes durant la propera campanya electoral. Arbres que poden fer entrebancar més d'un, però que no ens haurien de fer perdre de vista que formen part d'un bosc que no és altra cosa que el conjunt de dificultats que hem d'anar superant per assolir l'objectiu final d'un nou estat independent.

Passades les municipals cal esperar que torni l'entesa. Serà necessari que, després de les municipals i fins a les eleccions del setembre, es refaci la unitat i el discurs comú. I també caldrà que ningú vulgui aprofitar els resultats municipals per treure'n conclusions respecte la preeminència de les seves posicions respecte de les dels rivals, a l'hora de negociar el full de ruta comú. Si la unitat d'acció que es vegi a partir del juny es percep com a real i no forçada, tota la suposada desmotivació anterior es transformarà en nova il·lusió col·lectiva.

No pretenguem, però, de moment, una unitat difícil d'assolir. Hi ha un aforisme que diu "Vés a poc a poc, que tinc pressa". Doncs això. No vulguem córrer a demanar una unitat política que pot resultar molt complicada quan, per definició, amb unes eleccions municipals per davant, el que correspon als partits és enfrontar-se i mostrar, de cara als seus pretesos electors, tant els punts forts propis com, sobretot, els punts febles dels principals rivals. I els màxims rivals municipals de CiU i ERC són ERC i CiU, respectivament, a la majoria de poblacions de Catalunya.

El paper de l'Assemblea, ara i després, seguirà resultant fonamental. Malgrat les veus que parlen de la pèrdua de lideratge de l'ANC en el procés d'independència, és evident que per aconseguir el nostre objectiu, de manera pacífica i ordenada com fins ara, cal que ens valguem d'eines escrupolosament democràtiques. I no n'hi ha de millors –de fet no en tenim d'altres– que les votacions en eleccions degudament convocades. I això, a qui correspon fer-ho, organitzar-ho i representar-ho en un Parlament és als partits polítics, no a la societat civil, per molt ben organitzada que estigui.

Per això el protagonisme des d'ara i fins al final correspon a la política. Nosaltres, com ANC, el que hem de fer és seguir treballant per convèncer més i més gent de votar els partits pro-independència. I treballar, també, per temperar i reconduir la situació quan sorgeixin disputes partidistes que puguin enterbolir la unitat política dels independentistes, ni que siguin de partits polítics diferents.

Per seguir convencent més gent comptarem amb Santiago Vidal a Tàrrega. Tot i que falta encara un mes, ens plau anunciar que el dimarts dia 24 de març, hem programat a l'Ateneu de Tàrrega una conferència impartida pel jutge Vidal per a què ens parli de la seva proposta de nova Constitució de Catalunya. Com és conegut, el passat 31 de gener es va presentar públicament aquest projecte de constitució, que es pot consultar per internet a www.unanovaconstitucio.cat, on es promou la participació ciutadana per presentar aportacions i esmenes a tot l'articulat.

En definitiva: il·lusió, fermesa i paciència. Il·lusió pel procés, que no decau. Fermesa per mantenir el rumb sense derives. I paciència per quan sembli que n'hi hagi.