Nova
Tàrrega del dijous 18 de desembre de 2014
No
és l'única, com s'esforça a proclamar ERC, però sí
que és la millor. Renunciar a la llista unitària equival a
renunciar al suport de l'ANC en aquestes eleccions plebiscitàries. A
quina candidatura hauria de donar suport, l'Assemblea? A la del
president de la Generalitat, només? Repartir el suport entre
diverses candidatures equival a no donar suport a ningú en concret,
que és el que ja va fer l'Assemblea les darreres eleccions.
Potser
sí que CiU està recollint la desconfiança de tants anys de puta i
ramoneta. Però ara sembla que les dues s'han instal·lat a casa
d'Esquerra. Fa l'efecte que, ara que es veu el final tant a prop,
tenen ganes de ser ells els que surtin a la foto com a guanyadors a
la meta. I pensant així s'obliden que qui hem d'aconseguir que en
surti guanyador d'aquestes eleccions no és cap partit concret, sinó
el procés d'independència. Que, en definitiva, significa que el
vencedor serà el poble de Catalunya, la seva gent. Entre això, i
les municipals que ja comencen a flairar-se, la temptació per evitar
el pacte amb CiU deu ser molt gran.
Un
terme que va fer fortuna anys enrere va ser el de
"equidistància". Fou Carod qui el va popularitzar,
junt amb altres conceptes com independentisme de "pluja fina"
o "patriotisme social". En el seu moment es referia a la
posició equidistant amb CiU i PSC. Aquell posicionament obeïa a
estratègies de partit, legítimes d'altra banda, en què per un
costat apartaven del poder al seu rival natural i de l'altre
intentaven –o això pretenien– captar part del tradicional votant
socialista. Ara, però, no és moment d'equidistància entre
independència i polítiques socials. Primer toca independència.
Després, ja es decidirà qui i com ens ha de governar.
Quins
arguments hi ha per apostar per diverses candidatures? Un dels
més usats és l'ideològic, destacant que un votant de les CUP mai
votaria una llista on hi fos CiU. O viceversa. I segurament seria un
argument vàlid en unes eleccions autonòmiques normals i corrents.
El tema, però, és que aquestes eleccions cal convertir-les en una
cosa que vagi més enllà i transformar-les en aquell referèndum que
no ens ha estat possible fer fins ara. I en un referèndum hi ha dues
opcions: sí o no. Als del no, no serem nosaltres qui els aconselli
si han d'anar junts o separats. Però als del sí, sí que els hem
d'exigir unitat. El missatge serà molt més clar dins i, sobretot,
fora de Catalunya.
Amb
el sistema de finançament actual no hi ha polítiques
de dretes o d'esquerres. Un sistema que, cal recordar, fou pactat
l'any 2009 entre el govern Zapatero i el tripartit de Montilla, on es
va arribar a dir que aquell era el millor finançament mai assolit en
la història de Catalunya. I, mirant-ho amb bona fe, fins i tot és
possible que fos cert, però la realitat és que el govern espanyol
no té cap mania en saltar-se la llei com li plau, mentre en reclama
dels altres el seu estricte compliment.
I
així ens tenen, asfixiant econòmicament el govern de la
Generalitat. Mentrestant, els nostres impostos són espoliats
sistemàticament. Per tant, per governar la misèria, no té sentit
parlar de dretes i esquerres. Fem una llista única, anem tots a una,
i quan tinguem el nou país en marxa ja tornarem a parlar d'aquests
conceptes més "clàssics".
Un
altre argument per la diversificació de llistes: la corrupció.
Alguns partits creuen que no és possible defensar la lluita contra
la corrupció dins una llista única. Va ser un diputat de la CUP,
Quim Arrufat, que va dir alguna cosa com "qui ens garanteix que
no sortiran nous casos de corrupció dins de CiU?", per
justificar la no integració amb una llista unitària amb ells. Però
és que justament aquest és l'argument per justificar encara més la
necessitat d'aquesta llista unitària. La percepció de corrupció
per part de la ciutadania s'associa a algunes persones en concret,
però es generalitza quan es parla de partits.
No
és aquest un bon motiu per, justament, superar la dinàmica de
partits? Aquesta és un altre dels avantatges de la llista
unitària. Deixem-nos estar de llistes de partits i presentem una
llista unitària amb polítics però també amb personalitat de la
resta d'àmbits, plural i transversal. Si per desgràcia s'acabés
detectant, en aquesta llista, una persona amb comportaments poc
desitjables, només caldria expulsar aquesta persona sense haver
d'entrar en lluites fratricides entre partits amb la cançoneta del
"i tu més!".
Fins
ara s'ha demostrat la força que té la unitat. Ho ha demostrat
l'Assemblea en els darrers Onze de Setembre, amb la Via o la V. I no
només l'ANC sinó també Òmnium a escala global, i multitud
d'entitats en l'àmbit local. Justament aquesta és la força de la
unió. Renunciar-hi sense garanties que l'opció de llistes separades
donaria millors resultats és, com a mínim, temerari. I si una cosa
és certa, és que ningú pot donar garanties en cap dels sentits, ja
que no hi ha precedents al món sobre la manera com estem fent les
coses a Catalunya per aconseguir la independència, sense violència
i enfront d'un estat intolerant i hostil.
A
partir de les dues conferències de Mas i Junqueras tot han estat
opinions. Els opinadors mediàtics han maldat per assegurar que
hi ha més punts de consens que de conflicte. Tots asseguren que,
d'una manera o altra, acabaran pactant alguna solució. Potser sí. O
potser no... Per això cal que, com tants cops els darrers anys,
siguem nosaltres, la societat civil que no està posada en la lluita
de partits, la que seguim empenyent per deixar clar que la unitat és
el que volem. Tant als principals líders d'aquestes formacions
polítiques com als responsables locals d'aquests partits, perquè
mirin de fer-ho entendre als seus caps.
Recordeu-vos
de les cares llargues que hi havia al país la nit del 13 d'octubre.
I els següents dies. Va ser després d'aquella reunió dels partits
on es va constatar la ruptura del consens pel 9N, després de la
renúncia de Mas a seguir amb la convocatòria de la consulta i la
seva substitució pel procés participatiu. Cal recordar, també, les
mostres d'alegria del govern espanyol davant aquella situació de
desunió, i de les desqualificacions dirigides a aquell procés,
titllant-lo de votació de costellada.
I
tot seguit cal recordar el resultat del 9N després de recompondre
la unitat dels partits. I recordar, igualment, com aquella
costellada ha derivat amb querelles contra el màxim representant
institucional del nostre país, el President de la Generalitat, i
altres membres del govern. És una evidència, doncs, que la unitat
ens fa més forts dins i fora de casa nostra.
Hi
ha qui assenyala Mas de voler aquesta opció per estratègia
partidista. Potser sí, qui ho sap. Però ell, que demana
generositat als partits, és el primer a demanar al seu propi partit
que tampoc hi vagi amb les seves sigles. I, ben mirat, és una bona
opció per evitar que el líder d'Unió pugui sortir pel mig dient-ne
de les seves. Qui més recels genera entre els independentistes dins
de CiU no és Convergència, sinó Unió. I no tots, tampoc, perquè
molts dels seus militants i càrrecs també ho tenen clar. El dia que
Duran Lleida abandoni el mapa polític català, el discurs d'Unió
canviarà com un mitjó.
En
tot cas, la trajectòria del president d'ençà del 2012 ha estat
exemplar. Per tant la seva proposta, que sembla honesta i que
resulta coherent, es mereix tota la confiança. Ara falta que així
ho acabi d'entendre Junqueras, bàsicament, i la resta de partits que
tinguin la independència com a principal prioritat.
Assemblea
Nacional Catalana – Tàrrega per la Independència
