100 - Nova Tàrrega, 7 de gener de 2016
En primer lloc, demanar perdó. Com va fer el president de l'ANC la mateixa tarda de diumenge en donar-se a conèixer la decisió de la CUP, també des de Tàrrega per la Independència volem demanar perdó. Vam dir i repetir per activa i per passiva, ni que alguns ho fessin a contracor, que era el mateix votar uns que altres. Que aquestes eleccions eren plebiscitàries i que votar «Sí» era votar JxSí o CUP i votar «No» era votar per tots els altres. En vista, però, de com han anat les coses, resulta que no era ben bé el mateix. No la vam encertar i cal admetre que ens vam equivocar i per això ens disculpem.
En segon lloc, càgon la puta! O càgon l'os pedrer, la mare que els va parir, vatua l'olla o marededéu senyor... L'exabrupte que us surti de dir, cadascú amb la intensitat que cregui convenient. Cal dir clar, amb totes les lletres, el que pensem i no amagar ni dissimular el cabreig que la gran majoria d'independentistes sentim per la manera com haurà acabat tota la il·lusió que va generar el 27-S. Tenim per davant uns dies, no gaires, per expressar amb tota la mala llet que calgui la nostra ràbia. Però a continuació hem de mirar de positivitzar aquest sentiment. Val més repetir eleccions per mirar d'enfortir el procés que no pas haver aconseguit formar un govern que s'hauria trobat clarament en fals. I això ens porta a la tercera part del títol.
Sant Tornem-hi que no ha estat res. Amb tot l'emprenyament del món, cal mantenir el cap fred i aprendre. Dels errors però també dels encerts. Un dels grans encerts del 27-S va ser la unitat de gairebé tot l'espectre independentista en una candidatura transversal i unitària. Només hi faltava la CUP. Al primer paràgraf calia afegir-hi un matís. No tots els vots per altres partits equivalien a un «No». De fet vam reconèixer, ni que fos a posteriori, que als votants de CSqP o UDC (al cel sia) no se'ls podia comptar ni pel Sí ni pel No. Això és el que passarà ara, en part, amb la CUP.
Pels seus fets els coneixereu. Mai direm que els de la CUP no siguin independentistes, que ho són. Però sí que podem afirmar categòricament que no és la seva prioritat. No podrem dir que siguin espanyolistes, que no ho són, però sí que els hi han fet el joc. Avui, amb la seva decisió, han aconseguit fer enfadar molts independentistes i fer contents molts dependentistes. No oblidem, però, que qui riu últim riu més fort.
Ara no cal assenyalar culpables, però si responsables. Es diu que la CUP ha estat coherent, però això no és del tot cert. Durant la campanya van fer-se forts en dues afirmacions que han acabat esdevenint incompatibles. Han mantingut la coherència en una de les coses que van prometre: que no farien president Mas. Però no ho han fet amb la seva altra gran promesa: que no farien descarrilar el procés i serien els garants que els altres (referint-se a Mas) no l'aturarien. De fet no l'aturen, però és indiscutible que li han fet molt mal. En aquests tres mesos hem escoltat gent que ha admès haver-se equivocat votant la CUP. Cosa que no hem sentit dir als que van votar JxSí. Està clar que la CUP d'Anna Gabriel i companyia –Baños se l'ha vist sempre a remolc– no és la mateixa que la del David Fernàndez.
Tinguem clar, però, que la CUP no és l'enemic. Molts de nosaltres coneixem persones que hi pertanyen o en són simpatitzants. I no podem negar que siguin bona gent. Faltaria més! De forma individual la majoria de cupaires targarins segurament lamenten la decisió de no prioritzar el procés d'independència per davant d'altres aspectes. Però amb tota la simpatia que personalment puguem sentir per ells, no podem oblidar que, al capdavall, l'organització en el seu conjunt ha pres la decisió que ha pres. I per tant tots ells, de forma solidària, en són responsables.
Toca, doncs, repetir el plebiscit.
Sí d'aquí al dia 10 no surt alguna solució tant màgica com il·lògica, el 6 de març tornarem a tenir eleccions. I com fins ara, la unitat serà imprescindible. No sabem fins a quin punt poden existir temptacions per part d'uns o altres de no repetir la coalició de JxSí. Però el cert és que sempre, sempre, la unió fa la força. I després de les eleccions, caldrà de nou sumar els vots de les dues formacions per saber quants independentistes tenim en aquest país. Però tots hi anirem amb la lliçó apresa. Els que creguin que la independència només pot anar lligada a un cert model de societat, que segueixin votant la CUP. No serà el que nosaltres recomanem, però. Nosaltres posem per davant de tot la independència i pensem que després ja decidirem quin model de societat volem majoritàriament.
Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Tenim dos mesos clavats per endavant fins a les properes eleccions. Cal tornar a posar-se les piles. Cal tornar a treballar. Més i millor del que ho vam fer pel 27-S. Cal que ens hi deixem la pell, si no volem que ens espellin.
En primer lloc, demanar perdó. Com va fer el president de l'ANC la mateixa tarda de diumenge en donar-se a conèixer la decisió de la CUP, també des de Tàrrega per la Independència volem demanar perdó. Vam dir i repetir per activa i per passiva, ni que alguns ho fessin a contracor, que era el mateix votar uns que altres. Que aquestes eleccions eren plebiscitàries i que votar «Sí» era votar JxSí o CUP i votar «No» era votar per tots els altres. En vista, però, de com han anat les coses, resulta que no era ben bé el mateix. No la vam encertar i cal admetre que ens vam equivocar i per això ens disculpem.
En segon lloc, càgon la puta! O càgon l'os pedrer, la mare que els va parir, vatua l'olla o marededéu senyor... L'exabrupte que us surti de dir, cadascú amb la intensitat que cregui convenient. Cal dir clar, amb totes les lletres, el que pensem i no amagar ni dissimular el cabreig que la gran majoria d'independentistes sentim per la manera com haurà acabat tota la il·lusió que va generar el 27-S. Tenim per davant uns dies, no gaires, per expressar amb tota la mala llet que calgui la nostra ràbia. Però a continuació hem de mirar de positivitzar aquest sentiment. Val més repetir eleccions per mirar d'enfortir el procés que no pas haver aconseguit formar un govern que s'hauria trobat clarament en fals. I això ens porta a la tercera part del títol.
Sant Tornem-hi que no ha estat res. Amb tot l'emprenyament del món, cal mantenir el cap fred i aprendre. Dels errors però també dels encerts. Un dels grans encerts del 27-S va ser la unitat de gairebé tot l'espectre independentista en una candidatura transversal i unitària. Només hi faltava la CUP. Al primer paràgraf calia afegir-hi un matís. No tots els vots per altres partits equivalien a un «No». De fet vam reconèixer, ni que fos a posteriori, que als votants de CSqP o UDC (al cel sia) no se'ls podia comptar ni pel Sí ni pel No. Això és el que passarà ara, en part, amb la CUP.
Pels seus fets els coneixereu. Mai direm que els de la CUP no siguin independentistes, que ho són. Però sí que podem afirmar categòricament que no és la seva prioritat. No podrem dir que siguin espanyolistes, que no ho són, però sí que els hi han fet el joc. Avui, amb la seva decisió, han aconseguit fer enfadar molts independentistes i fer contents molts dependentistes. No oblidem, però, que qui riu últim riu més fort.
Ara no cal assenyalar culpables, però si responsables. Es diu que la CUP ha estat coherent, però això no és del tot cert. Durant la campanya van fer-se forts en dues afirmacions que han acabat esdevenint incompatibles. Han mantingut la coherència en una de les coses que van prometre: que no farien president Mas. Però no ho han fet amb la seva altra gran promesa: que no farien descarrilar el procés i serien els garants que els altres (referint-se a Mas) no l'aturarien. De fet no l'aturen, però és indiscutible que li han fet molt mal. En aquests tres mesos hem escoltat gent que ha admès haver-se equivocat votant la CUP. Cosa que no hem sentit dir als que van votar JxSí. Està clar que la CUP d'Anna Gabriel i companyia –Baños se l'ha vist sempre a remolc– no és la mateixa que la del David Fernàndez.
Tinguem clar, però, que la CUP no és l'enemic. Molts de nosaltres coneixem persones que hi pertanyen o en són simpatitzants. I no podem negar que siguin bona gent. Faltaria més! De forma individual la majoria de cupaires targarins segurament lamenten la decisió de no prioritzar el procés d'independència per davant d'altres aspectes. Però amb tota la simpatia que personalment puguem sentir per ells, no podem oblidar que, al capdavall, l'organització en el seu conjunt ha pres la decisió que ha pres. I per tant tots ells, de forma solidària, en són responsables.
Toca, doncs, repetir el plebiscit.
Sí d'aquí al dia 10 no surt alguna solució tant màgica com il·lògica, el 6 de març tornarem a tenir eleccions. I com fins ara, la unitat serà imprescindible. No sabem fins a quin punt poden existir temptacions per part d'uns o altres de no repetir la coalició de JxSí. Però el cert és que sempre, sempre, la unió fa la força. I després de les eleccions, caldrà de nou sumar els vots de les dues formacions per saber quants independentistes tenim en aquest país. Però tots hi anirem amb la lliçó apresa. Els que creguin que la independència només pot anar lligada a un cert model de societat, que segueixin votant la CUP. No serà el que nosaltres recomanem, però. Nosaltres posem per davant de tot la independència i pensem que després ja decidirem quin model de societat volem majoritàriament.Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer. Tenim dos mesos clavats per endavant fins a les properes eleccions. Cal tornar a posar-se les piles. Cal tornar a treballar. Més i millor del que ho vam fer pel 27-S. Cal que ens hi deixem la pell, si no volem que ens espellin.