78 - Nova Tàrrega, 2 de juliol de 2015
«Soy español y quiero la independencia de Cataluña». Aquest proper dilluns 6 de juliol, a dos quarts de nou del vespre, farem a la Plaça dels Comediants una conferencia amb aquest títol. O a la biblioteca, en cas de mal temps. Va especialment dirigida a persones que tenen el castellà com a llengua principal i serà impartida per dos membres destacats de Súmate: Eduardo Reyes, president, i Gabriel Rufián, que també és membre del secretariat nacional de l'ANC. Com diuen a la seva web "no importa l'origen, sinó el destí". Tots plegats hem de ser protagonistes del camí que de manera conjunta emprendrem dins la nova República catalana.
Amb la independència guanyarem protagonisme a molts nivells. A nivell polític internacional, perquè passarem a tenir veu pròpia. No molta, d'entrada, lògicament. Però n'anirem guanyant, cosa que ara mateix és impossible. O a nivell econòmic, perquè podrem gestionar els nostres propis recursos tributaris i prendre les nostres pròpies decisions sobre on és més necessari invertir, tant en la vessant social com en tots els aspectes. Com ara infraestructures. En la seva conferència de dies enrere, Germà Bel explicà com el fabricant de Mercedes havia descartat el port de Tarragona per enviar els seus vehicles a Àsia perquè no els hi pot fer arribar amb ample de via europeu.
També a nivell individual cadascú de nosaltres guanyarem protagonisme. Perquè tindrem més a prop els polítics que prenen les decisions que ens afecten. I perquè podrem participar en el procés de construcció del nou país. Amb una democràcia més participativa i directa. I amb unes lleis que haurem de vigilar que potser no siguin moltes, però que les que hi hagi les compleixi tothom.
Sense independència, cada cop serem més secundaris.
Ningú ens escoltarà a fora, perquè evidentment la veu en els organismes internacionals la tenen els estats. Però és que fins i tot dins d'aquesta Espanya uniformitzant, que com més va més perd la vergonya en el seu afany colonial, tampoc tenim opció a disposar del més mínim protagonisme. Només els hi servim per callar i creure. O, si ho preferiu, per pagar i callar, que ve a ser el mateix.
Certament, però, el protagonisme ara és de l'Assemblea. Arran de la proposta del president Mas demanant a les entitats que lideressin el 27-S, hi ha qui diu que això és una mala jugada que posa en risc la cohesió interna aquestes entitats. Tot depèn de com es vulgui mirar i, la veritat, hi ha mirades força esbiaixades. De forma interessada, val a dir, per part dels que no han volgut mai una candidatura unitària. Perquè no és el mateix presentar la proposta com una forma de donar suport, des de les entitats, a la llista de Convergència, que veure-ho com el que és literalment: un pas enrere per a que les entitats passin al davant d'una candidatura transversal.
Cal donar suport incondicional a la iniciativa de Mas. No al seu partit, que és una cosa diferent. Al president. Cal reconèixer en ell una determinació i una empenta desconegudes en el seu partit fins fa pocs anys. Algú podrà dir que és oportunista. I això canvia res de substancial? Ben cert que no, perquè al capdavall bé està el que bé acaba. O no són oportunistes també els que no volen anar en una llista unitària per mirar de ser ells els 'vencedors' de les eleccions? Nosaltres no sabem veure diferències objectives entre els que van darrere del Mas i els que van darrere del Junqueras. Aquest últim no para de dir que després de les eleccions caldrà fer un govern amb totes les forces independentistes. Aleshores, perquè no presentar-s'hi plegats? Quines garanties hi ha que es posaran d'acord després si no se n'han pogut posar abans?
L'ANC és, per definició, transversal i apartidista. Això vol dir que no pot prioritzar el suport a un partit vers els altres. També en els estatuts està recollit que no es pot transformar en partit per sí mateix. Però el que sí que pot fer és treballar –conjuntament amb Òmnium– per crear una llista on hi hagin persones de reconeguda trajectòria, algunes procedents de les entitats, altres vinculades a partits. I els partits que hi vulguin ser, bé. I els que no hi vulguin ser, doncs hauran de ser responsables de la seva decisió i explicar-la molt bé per fer-la entendre, perquè a nosaltres ens costa.
Hi ha un concepte que caldria que tots tinguéssim ben clar: la unió fa la força. Ho van tenir claríssim els d'ICV amb Barcelona en Comú, amb la Colau al capdavant. I ho segueixen tenint clar ara: pràcticament està feta la candidatura conjunta entre Podemos, ICV i Procés Constituent. I cal que tothom tingui ben clar que aquesta és la candidatura contra l'independentisme que més mal pot fer: Més encara que C's, PSC-PSOE, UDC (sector Duran) o PP, perquè pot 'entabanar' més d'un independentista amb una Forcades que prioritza el populisme social com si fos possible millorar de debò aquesta societat sense aconseguir, prèviament, un nou estat amb recursos propis.
En moments excepcionals calen decisions excepcionals. Ara és l'hora. De res serveix una Assemblea cohesionada si el 27-S no assolim l'objectiu. És l'hora de jugar fort. De jugar-s'ho tot. És hora de recordar expressions com aquella de «que la prudència no ens faci traïdors». No és hora de dretes o esquerres. No és hora de partits. És hora de guanyar l'estat català.
Protagonistes en auge o secundaris en decadència? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
«Soy español y quiero la independencia de Cataluña». Aquest proper dilluns 6 de juliol, a dos quarts de nou del vespre, farem a la Plaça dels Comediants una conferencia amb aquest títol. O a la biblioteca, en cas de mal temps. Va especialment dirigida a persones que tenen el castellà com a llengua principal i serà impartida per dos membres destacats de Súmate: Eduardo Reyes, president, i Gabriel Rufián, que també és membre del secretariat nacional de l'ANC. Com diuen a la seva web "no importa l'origen, sinó el destí". Tots plegats hem de ser protagonistes del camí que de manera conjunta emprendrem dins la nova República catalana.
Amb la independència guanyarem protagonisme a molts nivells. A nivell polític internacional, perquè passarem a tenir veu pròpia. No molta, d'entrada, lògicament. Però n'anirem guanyant, cosa que ara mateix és impossible. O a nivell econòmic, perquè podrem gestionar els nostres propis recursos tributaris i prendre les nostres pròpies decisions sobre on és més necessari invertir, tant en la vessant social com en tots els aspectes. Com ara infraestructures. En la seva conferència de dies enrere, Germà Bel explicà com el fabricant de Mercedes havia descartat el port de Tarragona per enviar els seus vehicles a Àsia perquè no els hi pot fer arribar amb ample de via europeu.
També a nivell individual cadascú de nosaltres guanyarem protagonisme. Perquè tindrem més a prop els polítics que prenen les decisions que ens afecten. I perquè podrem participar en el procés de construcció del nou país. Amb una democràcia més participativa i directa. I amb unes lleis que haurem de vigilar que potser no siguin moltes, però que les que hi hagi les compleixi tothom.
Sense independència, cada cop serem més secundaris.
Ningú ens escoltarà a fora, perquè evidentment la veu en els organismes internacionals la tenen els estats. Però és que fins i tot dins d'aquesta Espanya uniformitzant, que com més va més perd la vergonya en el seu afany colonial, tampoc tenim opció a disposar del més mínim protagonisme. Només els hi servim per callar i creure. O, si ho preferiu, per pagar i callar, que ve a ser el mateix.Certament, però, el protagonisme ara és de l'Assemblea. Arran de la proposta del president Mas demanant a les entitats que lideressin el 27-S, hi ha qui diu que això és una mala jugada que posa en risc la cohesió interna aquestes entitats. Tot depèn de com es vulgui mirar i, la veritat, hi ha mirades força esbiaixades. De forma interessada, val a dir, per part dels que no han volgut mai una candidatura unitària. Perquè no és el mateix presentar la proposta com una forma de donar suport, des de les entitats, a la llista de Convergència, que veure-ho com el que és literalment: un pas enrere per a que les entitats passin al davant d'una candidatura transversal.
Cal donar suport incondicional a la iniciativa de Mas. No al seu partit, que és una cosa diferent. Al president. Cal reconèixer en ell una determinació i una empenta desconegudes en el seu partit fins fa pocs anys. Algú podrà dir que és oportunista. I això canvia res de substancial? Ben cert que no, perquè al capdavall bé està el que bé acaba. O no són oportunistes també els que no volen anar en una llista unitària per mirar de ser ells els 'vencedors' de les eleccions? Nosaltres no sabem veure diferències objectives entre els que van darrere del Mas i els que van darrere del Junqueras. Aquest últim no para de dir que després de les eleccions caldrà fer un govern amb totes les forces independentistes. Aleshores, perquè no presentar-s'hi plegats? Quines garanties hi ha que es posaran d'acord després si no se n'han pogut posar abans?
L'ANC és, per definició, transversal i apartidista. Això vol dir que no pot prioritzar el suport a un partit vers els altres. També en els estatuts està recollit que no es pot transformar en partit per sí mateix. Però el que sí que pot fer és treballar –conjuntament amb Òmnium– per crear una llista on hi hagin persones de reconeguda trajectòria, algunes procedents de les entitats, altres vinculades a partits. I els partits que hi vulguin ser, bé. I els que no hi vulguin ser, doncs hauran de ser responsables de la seva decisió i explicar-la molt bé per fer-la entendre, perquè a nosaltres ens costa.
Hi ha un concepte que caldria que tots tinguéssim ben clar: la unió fa la força. Ho van tenir claríssim els d'ICV amb Barcelona en Comú, amb la Colau al capdavant. I ho segueixen tenint clar ara: pràcticament està feta la candidatura conjunta entre Podemos, ICV i Procés Constituent. I cal que tothom tingui ben clar que aquesta és la candidatura contra l'independentisme que més mal pot fer: Més encara que C's, PSC-PSOE, UDC (sector Duran) o PP, perquè pot 'entabanar' més d'un independentista amb una Forcades que prioritza el populisme social com si fos possible millorar de debò aquesta societat sense aconseguir, prèviament, un nou estat amb recursos propis.
En moments excepcionals calen decisions excepcionals. Ara és l'hora. De res serveix una Assemblea cohesionada si el 27-S no assolim l'objectiu. És l'hora de jugar fort. De jugar-s'ho tot. És hora de recordar expressions com aquella de «que la prudència no ens faci traïdors». No és hora de dretes o esquerres. No és hora de partits. És hora de guanyar l'estat català.
Protagonistes en auge o secundaris en decadència? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.