divendres, 27 de novembre del 2015
Vicent Partal: «La independència, a la nostra mà»
26 de novembre de 2015, Biblioteca Comarcal, Tàrrega
dimarts, 24 de novembre del 2015
Per terra, mar i aire, com és normal
96 - Nova Tàrrega, 26 de novembre de 2015
No sabem quan s'acabaran els atacs a Catalunya. Més ben dit, sí que ho sabem. S'acabaran quan haguem constituït la nova República Catalana. De moment, però, ens les aniran fotent a galta i galta, tant si la parem com si no.
Atacs que ara ja van per terra, mar i aire. O el que és el mateix, per la banda de l'autogovern, de la societat civil i de la societat política. Collant cada cop més el govern de la Generalitat. Posant l'ANC i Òmnium en el punt de mira dels òrgans de l''estat per afeblir-les el màxim possible. I provocant que els partits independentistes es barallin entre ells tot i haver guanyat les eleccions.
Ni article 155 ni històries: no cal suspendre la Generalitat. Només cal, mentre el malalt es va ofegant, acabar de tapar-li el nas i la boca. Fins ara el govern espanyol prestava a Catalunya part dels diners procedents de l'espoli fiscal a base de crèdit al govern català, que l'ha de retornar pagant uns interessos al volant del 5%. Un autèntic robatori si tenim en compte que el Banc Central Europeu els deixa als estats a cost zero. Això és el famós FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica. Quin negoci. I quina poca vergonya.
De fet és que no en tenen gens de vergonya. Perquè per escanyar una mica més, ara l'estat vol controlar les factures concretes que es paguen amb aquest FLA. Això no és altra cosa que complir amb el que havien amenaçat tants cops: intervenir la Generalitat. Una intervenció econòmica i fiscal que, de facto, elimina l'autogovern català. Quant més haurem de suportar per rebel·lar-nos? Per donar el definitiu cop de puny damunt la taula? Per fer un tancament de caixes i deixar d'ingressar els imposts als comptes de l'estat per fer-ho als comptes de la Generalitat?
L'ANC és un objectiu més a destruir per part de l'estat espanyol.
Tampoc és que sigui cap novetat, però. I tampoc és tant estrany: al capdavall l'objectiu de l'ANC és descompondre l'estat espanyol en la seva forma actual per desprendre'ns del llast econòmic i polític que representa. Per començar foc nou en un estat nou, que pugui construir-se de bon principi sense els vicis i defectes d'un tarannà polític i socioeconòmic que no és el nostre.
Vigila que no et robin, o et posaran una multa! Això sí, els lladres que estiguin tranquils, que ningú se'ls mirarà. Si més no quan aquell a qui es roba és l'ANC. Fa un any i mig uns pirates informàtics van accedir a part de la base de dades dels inscrits a l'assemblea general ordinària de l'ANC que s'havia de fer a Tarragona i van publicar alguns noms per internet. Si algú roba dades, a qui creieu que cal castigar? A qui roba, no; a qui és robat! Per això han imposat una multa de 40.000 euros a l'ANC. A banda de 400.000 euros més, a repartir entre ANC i Òmnium, per la Gigaenquesta de fa poc més d'un any. És ridícul.
Mentre tant, els nostres polítics fent l'orni. Mentre l'estat no perd el temps estovant-nos per totes bandes, nosaltres anant-nos barallant per formar govern. Trigarem gaire a tenir-lo? Sense govern, no hi haurà independència. I amb govern, si no té una mínima estabilitat i suport per part de tot el bloc independentista, tampoc.
I aquestes baralles es centren en dos eixos. Un de raonable és el de les idees, ja que els marcs ideològics de Junts pel Sí i la CUP s'assemblen com un ou a una castanya. Tot i així haurien d'entendre que en unes eleccions plebiscitàries els resultats s'han de llegir en clau plebiscitària i no ideològica. L'altre és el de la corrupció, que és des d'on l'estat procura fer més mal. Anar llençant brutícia dosificadament sobre els uns perquè els altres facin de carronyaires.
Un bon acord és el que no deixa satisfeta cap de les parts. Confiem que sàpiguen assolir un acord magnífic. Perquè de satisfets, de la forma en que l'estan gestant, està clar que no hi acabarem.
No sabem quan s'acabaran els atacs a Catalunya. Més ben dit, sí que ho sabem. S'acabaran quan haguem constituït la nova República Catalana. De moment, però, ens les aniran fotent a galta i galta, tant si la parem com si no.
Atacs que ara ja van per terra, mar i aire. O el que és el mateix, per la banda de l'autogovern, de la societat civil i de la societat política. Collant cada cop més el govern de la Generalitat. Posant l'ANC i Òmnium en el punt de mira dels òrgans de l''estat per afeblir-les el màxim possible. I provocant que els partits independentistes es barallin entre ells tot i haver guanyat les eleccions.
Ni article 155 ni històries: no cal suspendre la Generalitat. Només cal, mentre el malalt es va ofegant, acabar de tapar-li el nas i la boca. Fins ara el govern espanyol prestava a Catalunya part dels diners procedents de l'espoli fiscal a base de crèdit al govern català, que l'ha de retornar pagant uns interessos al volant del 5%. Un autèntic robatori si tenim en compte que el Banc Central Europeu els deixa als estats a cost zero. Això és el famós FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica. Quin negoci. I quina poca vergonya.
De fet és que no en tenen gens de vergonya. Perquè per escanyar una mica més, ara l'estat vol controlar les factures concretes que es paguen amb aquest FLA. Això no és altra cosa que complir amb el que havien amenaçat tants cops: intervenir la Generalitat. Una intervenció econòmica i fiscal que, de facto, elimina l'autogovern català. Quant més haurem de suportar per rebel·lar-nos? Per donar el definitiu cop de puny damunt la taula? Per fer un tancament de caixes i deixar d'ingressar els imposts als comptes de l'estat per fer-ho als comptes de la Generalitat?
L'ANC és un objectiu més a destruir per part de l'estat espanyol.
Tampoc és que sigui cap novetat, però. I tampoc és tant estrany: al capdavall l'objectiu de l'ANC és descompondre l'estat espanyol en la seva forma actual per desprendre'ns del llast econòmic i polític que representa. Per començar foc nou en un estat nou, que pugui construir-se de bon principi sense els vicis i defectes d'un tarannà polític i socioeconòmic que no és el nostre.Vigila que no et robin, o et posaran una multa! Això sí, els lladres que estiguin tranquils, que ningú se'ls mirarà. Si més no quan aquell a qui es roba és l'ANC. Fa un any i mig uns pirates informàtics van accedir a part de la base de dades dels inscrits a l'assemblea general ordinària de l'ANC que s'havia de fer a Tarragona i van publicar alguns noms per internet. Si algú roba dades, a qui creieu que cal castigar? A qui roba, no; a qui és robat! Per això han imposat una multa de 40.000 euros a l'ANC. A banda de 400.000 euros més, a repartir entre ANC i Òmnium, per la Gigaenquesta de fa poc més d'un any. És ridícul.
Mentre tant, els nostres polítics fent l'orni. Mentre l'estat no perd el temps estovant-nos per totes bandes, nosaltres anant-nos barallant per formar govern. Trigarem gaire a tenir-lo? Sense govern, no hi haurà independència. I amb govern, si no té una mínima estabilitat i suport per part de tot el bloc independentista, tampoc.
I aquestes baralles es centren en dos eixos. Un de raonable és el de les idees, ja que els marcs ideològics de Junts pel Sí i la CUP s'assemblen com un ou a una castanya. Tot i així haurien d'entendre que en unes eleccions plebiscitàries els resultats s'han de llegir en clau plebiscitària i no ideològica. L'altre és el de la corrupció, que és des d'on l'estat procura fer més mal. Anar llençant brutícia dosificadament sobre els uns perquè els altres facin de carronyaires.
Un bon acord és el que no deixa satisfeta cap de les parts. Confiem que sàpiguen assolir un acord magnífic. Perquè de satisfets, de la forma en que l'estan gestant, està clar que no hi acabarem.
dimarts, 17 de novembre del 2015
Som un país de carallots?
95 - Nova Tàrrega, 19 de novembre de 2015
Dijous vinent, 26, a la Biblioteca, conferència de Vicent Partal.
A partir de tres quarts de nou, el periodista i director de Vilaweb vindrà a explicar-nos com, d'acord amb la seva visió de la situació actual, tenim més que mai la "La independència, a la nostra mà", que és el títol de la seva conferència. Presentarà l'acte Gemma Peris, directora de Ràdio Tàrrega. De moment, però, parlem una mica de la xerrada d'aquest passat divendres a l'Ateneu.
Amb la pregunta de dalt acabava Martí Anglada la seva exposició. Va ser, la seva, una presentació molt interessant durant l'hora llarga que va estar parlant. Si us interessa el seu contingut, la podeu veure a la web de Tàrrega per la Independència: www.assemblea.cat/tarrega. Però el més sorprenent, potser, fou quan cap al final de tot va plantejar aquesta pregunta: som, els catalans, un país de carallots?
D'entrada caldria saber que s'entén per carallot. Anglada, recordant Quim Monzó, justificava que carallot no és cap insult. És la definició d'una manera de fer o de ser. Defineix aquell que, de vegades fins i tot de bona fe, fa coses que no toquen o les fa quan no toca... Exemple: on va aquest carallot, avançant en línia contínua? Doncs això, que cal entendre la pregunta com una provocació, no pas com un intent de faltar al respecte a ningú.
El cas és que hi ha raons per pensar que igual sí que ho som. No recordarem ara la resta de situacions històriques on els catalans hem fet el préssec, que n'hi ha, i ens centrarem en el moment actual. Som davant una oportunitat història per aconseguir la independència. Tenim majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament. Tenim una majoria social favorable a la independència. Una majoria social que també és absoluta, perquè ningú dubta que en cas de poder-se fer el referèndum que Rabell encara va demanant, força dels votants de CSQP o d'alguns partits extraparlamentaris votarien independència. Un referèndum que, recordem-ho, també contempla el full de ruta de JxSí, però al final del procés.
Perquè no s'aprova, doncs, la formació d'un govern independentista? Vet aquí la gran carallotada, si s'acaba consumant el no acord. Perquè és evident que per molta majoria parlamentària i per molta declaració que s'aprovi, si no hi ha un govern fort per executar les accions que es deriven de les declaracions aprovades, no arribarem enlloc. Sense govern, no hi ha independència. No entendre això és fer el carallot. O ser carallot, digueu-ho com vulgueu.
És ben cert que la gent està desconcertada i cansada. No entén perquè no s'arriba de pressa a un acord. Es cansa de veure com cada vegada que el poble estira, els polítics es barallen entre ells. Diumenge passat estava prevista a Barcelona una manifestació per exigir unitat, govern i independència. I també, no ho oblidem, per defensar la nostra sobirania, les nostres institucions i els nostres polítics dels atacs de l'estat espanyol. Malauradament els atemptats de París van aconsellar de cancel·lar-la i convocar-la de nou per diumenge vinent, dia 22, al mateix lloc i hora que la setmana passada: a les dotze del migdia a la Plaça dels Til·lers del Parc de la Ciutadella.
Ara cal coratge i fermesa per part dels 72 diputats. Capacitat d'entesa i diàleg per aconseguir un acord aviat. Per a l'Assemblea és imprescindible que ambdós partits assoleixin un acord abans del 27 de novembre, just un més després del 27-S, per disposar d'un govern que doni resposta al mandat democràtic sorgit d'aquelles eleccions.
Cal compromís, coherència i responsabilitat. Compromís amb la ciutadania que va respondre a les urnes als compromisos adquirits en els respectius programes. Coherència per evitar que la declaració del Parlament pugui acabar essent simplement un miratge. I responsabilitat per assumir que tots i cadascun de nosaltres som directament responsables de l'èxit d'aquest procés que, a partir del 27-S, necessita un govern fort, unitat en l'acció parlamentària i un gran sentit d'Estat per assolir l'objectiu comú.
És temps d'unitat, fermesa i compromís. És temps de construir la República Catalana. És temps de deixar-se de carallotades.
Dijous vinent, 26, a la Biblioteca, conferència de Vicent Partal.
A partir de tres quarts de nou, el periodista i director de Vilaweb vindrà a explicar-nos com, d'acord amb la seva visió de la situació actual, tenim més que mai la "La independència, a la nostra mà", que és el títol de la seva conferència. Presentarà l'acte Gemma Peris, directora de Ràdio Tàrrega. De moment, però, parlem una mica de la xerrada d'aquest passat divendres a l'Ateneu.Amb la pregunta de dalt acabava Martí Anglada la seva exposició. Va ser, la seva, una presentació molt interessant durant l'hora llarga que va estar parlant. Si us interessa el seu contingut, la podeu veure a la web de Tàrrega per la Independència: www.assemblea.cat/tarrega. Però el més sorprenent, potser, fou quan cap al final de tot va plantejar aquesta pregunta: som, els catalans, un país de carallots?
D'entrada caldria saber que s'entén per carallot. Anglada, recordant Quim Monzó, justificava que carallot no és cap insult. És la definició d'una manera de fer o de ser. Defineix aquell que, de vegades fins i tot de bona fe, fa coses que no toquen o les fa quan no toca... Exemple: on va aquest carallot, avançant en línia contínua? Doncs això, que cal entendre la pregunta com una provocació, no pas com un intent de faltar al respecte a ningú.
El cas és que hi ha raons per pensar que igual sí que ho som. No recordarem ara la resta de situacions històriques on els catalans hem fet el préssec, que n'hi ha, i ens centrarem en el moment actual. Som davant una oportunitat història per aconseguir la independència. Tenim majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament. Tenim una majoria social favorable a la independència. Una majoria social que també és absoluta, perquè ningú dubta que en cas de poder-se fer el referèndum que Rabell encara va demanant, força dels votants de CSQP o d'alguns partits extraparlamentaris votarien independència. Un referèndum que, recordem-ho, també contempla el full de ruta de JxSí, però al final del procés.
Perquè no s'aprova, doncs, la formació d'un govern independentista? Vet aquí la gran carallotada, si s'acaba consumant el no acord. Perquè és evident que per molta majoria parlamentària i per molta declaració que s'aprovi, si no hi ha un govern fort per executar les accions que es deriven de les declaracions aprovades, no arribarem enlloc. Sense govern, no hi ha independència. No entendre això és fer el carallot. O ser carallot, digueu-ho com vulgueu.
És ben cert que la gent està desconcertada i cansada. No entén perquè no s'arriba de pressa a un acord. Es cansa de veure com cada vegada que el poble estira, els polítics es barallen entre ells. Diumenge passat estava prevista a Barcelona una manifestació per exigir unitat, govern i independència. I també, no ho oblidem, per defensar la nostra sobirania, les nostres institucions i els nostres polítics dels atacs de l'estat espanyol. Malauradament els atemptats de París van aconsellar de cancel·lar-la i convocar-la de nou per diumenge vinent, dia 22, al mateix lloc i hora que la setmana passada: a les dotze del migdia a la Plaça dels Til·lers del Parc de la Ciutadella.
Ara cal coratge i fermesa per part dels 72 diputats. Capacitat d'entesa i diàleg per aconseguir un acord aviat. Per a l'Assemblea és imprescindible que ambdós partits assoleixin un acord abans del 27 de novembre, just un més després del 27-S, per disposar d'un govern que doni resposta al mandat democràtic sorgit d'aquelles eleccions.
Cal compromís, coherència i responsabilitat. Compromís amb la ciutadania que va respondre a les urnes als compromisos adquirits en els respectius programes. Coherència per evitar que la declaració del Parlament pugui acabar essent simplement un miratge. I responsabilitat per assumir que tots i cadascun de nosaltres som directament responsables de l'èxit d'aquest procés que, a partir del 27-S, necessita un govern fort, unitat en l'acció parlamentària i un gran sentit d'Estat per assolir l'objectiu comú.
És temps d'unitat, fermesa i compromís. És temps de construir la República Catalana. És temps de deixar-se de carallotades.
NOVA CONVOCATÒRIA: Diumenge 22, a les 12:00, al Parc de la Ciutadella de Barcelona
Després d'una setmana, repetim la convocatòria per la mobilització ciutadana que tindrà lloc el proper diumenge 22 de novembre a les 12:00 al passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutadella, a Barcelona.
Com sabeu, aquesta mobilització estava prevista per diumenge 15 de novembre, però el Secretariat Nacional, reunit a Vilanova i la Geltrú, va decidir ajornar-la en solidaritat amb les víctimes dels atacs terroristes de París.
Ara, una setmana després, decidim sortir al carrer, amb dos objectius molt clars: donar suport a les nostres institucions escollides democràticament i demanar unitat als 72 diputats per concretar el nou govern abans del dia 27 de novembre, un govern que ens permetrà construir la nova República Catalana.
Us encoratgem a mobilitzar-vos per aquesta jornada.
Si voleu que oferim el desplaçament de forma organitzada des de Tàrrega, responeu aquest missatge. En cas que hi hagi prou gent interessada, així ho farem.
Us esperem a totes i a tots. Ho tenim a tocar i junts ho farem possible!
Com sabeu, aquesta mobilització estava prevista per diumenge 15 de novembre, però el Secretariat Nacional, reunit a Vilanova i la Geltrú, va decidir ajornar-la en solidaritat amb les víctimes dels atacs terroristes de París.
Ara, una setmana després, decidim sortir al carrer, amb dos objectius molt clars: donar suport a les nostres institucions escollides democràticament i demanar unitat als 72 diputats per concretar el nou govern abans del dia 27 de novembre, un govern que ens permetrà construir la nova República Catalana.
Us encoratgem a mobilitzar-vos per aquesta jornada.
Si voleu que oferim el desplaçament de forma organitzada des de Tàrrega, responeu aquest missatge. En cas que hi hagi prou gent interessada, així ho farem.
Us esperem a totes i a tots. Ho tenim a tocar i junts ho farem possible!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)