92 - Nova Tàrrega, 29 d'octubre de 2015
La dona del Cèsar no només ha de ser honrada, a més ho ha de semblar. Amb aquest màxima es pretén destacar que en política és tant important el fons com la forma. I les formes, quan es parla de corrupció, prenen encara més rellevància. No es pot permetre cap ombra de sospita per part de les persones que han de conduir el procés polític cap a la creació de la nova República Catalana. Però tampoc hem de permetre que s'utilitzi la corrupció per dividir els independentistes.
La corrupció és un mal inherent a la nostra cultura. No només a la política, sinó a tota la societat. Aquesta afirmació no en vol justificar la seva existència, només intenta reflectir la realitat del món en que vivim. És un problema que cal eradicar tant com sigui possible, especialment de la política, però que també és present en el món de l'empresa privada. I fins i tot en el de les relacions personals. De totes maneres, caldria no confondre el concepte de corrupció amb el de tracte de favor, que també està igualment estès arreu, més encara que no pas la corrupció.
Un altre mal inherent d'aquesta societat nostra és la difamació. “Difama, que alguna cosa queda”, sembla que sigui l'eslògan de molts polítics envers els seus adversaris, ni que sigui mentint descaradament. I, com en tot, també passa fora de la política. El problema, però, quan parlem de política, és com gestionem els casos de difamació/corrupció mentre no se'n treu l'entrellat. Malament si no plega un culpable de corrupció, malament si plega un innocent difamat.
Un polític, per ser corrupte, ha d'ostentar algun poder. Qui s'entretindria a corrompre un polític que no mana? Per tant, cal entendre que els partits on es detectaran persones corruptes seran els que en algun moment han tingut poder per governar. Evidentment, els que no han governat mai poden presumir de la seva incorruptibilitat perquè, simplement, no n'han tingut l'ocasió.
Cal distingir les persones dels partits o institucions als que pertanyen. Si un alcalde o regidor es deixa corrompre, el corrupte és ell, no el seu partit o el seu ajuntament. De vegades les trames de corrupció poden afectar moltes persones que poden representar una xarxa molt important dins un partit o una institució. Però fins i tot en aquests casos cal tenir clar que les corruptes són les persones, no els partits o les institucions. Si arribéssim a creure que la corrupció és de la pròpia institució, ja no valdria la pena canviar les persones perquè les que vindrien farien el mateix. I si admetem això de les institucions, perquè no hauríem de dir el mateix dels partits?
L'exigència de credibilitat hauria de ser igual per tothom. Tant per l'acusat que per l'acusador. Si s'arriba a demostrar res del que s'està investigant sobre persones de Convergència –el fàcil és dir només ‘Convergència', per mirar de tacar el conjunt–, canya per ells. Canya en forma de multes, inhabilitacions o presó, el que calgui. Però seria ingenu pensar que només l'atzar determina els moments en que aquest casos tenen major repercussió mediàtica a causa d'escorcolls, detencions preventives o falsos informes policials. Sovint just en moments clau com en vigílies d'eleccions, o quan poden servir per entorpir unes ja de per sí difícils negociacions entre JxSí i CUP.
Seria bo observar els fets amb proporcionalitat. Hi ha qui, interessadament és clar, vol fer veure que Catalunya és el major niu de corrupció d'Espanya i del món sencer. Però si mirem de combinar memòria i números, potser ens adonarem que no som nosaltres els que més hauríem de patir. Tot i recalcar que els errors dels altres no poden justificar els nostres, cal no perdre de vista qui té la palla a l'ull i qui hi té la biga. Catalunya concentra només el 2% de l'import defraudat en els casos de corrupció més importants entre 1984 i 2013, segons mostra el gràfic que acompanya l'article.
Sovint, darrere l'ús de la corrupció, només hi ha interessos partidistes. El trist és quan uns tiren la pedra i ja ni es molesten a amagar la mà, i uns altres fan la pinça utilitzant aquestes acusacions.
La dona del Cèsar no només ha de ser honrada, a més ho ha de semblar. Amb aquest màxima es pretén destacar que en política és tant important el fons com la forma. I les formes, quan es parla de corrupció, prenen encara més rellevància. No es pot permetre cap ombra de sospita per part de les persones que han de conduir el procés polític cap a la creació de la nova República Catalana. Però tampoc hem de permetre que s'utilitzi la corrupció per dividir els independentistes.
La corrupció és un mal inherent a la nostra cultura. No només a la política, sinó a tota la societat. Aquesta afirmació no en vol justificar la seva existència, només intenta reflectir la realitat del món en que vivim. És un problema que cal eradicar tant com sigui possible, especialment de la política, però que també és present en el món de l'empresa privada. I fins i tot en el de les relacions personals. De totes maneres, caldria no confondre el concepte de corrupció amb el de tracte de favor, que també està igualment estès arreu, més encara que no pas la corrupció.
Un altre mal inherent d'aquesta societat nostra és la difamació. “Difama, que alguna cosa queda”, sembla que sigui l'eslògan de molts polítics envers els seus adversaris, ni que sigui mentint descaradament. I, com en tot, també passa fora de la política. El problema, però, quan parlem de política, és com gestionem els casos de difamació/corrupció mentre no se'n treu l'entrellat. Malament si no plega un culpable de corrupció, malament si plega un innocent difamat.
Un polític, per ser corrupte, ha d'ostentar algun poder. Qui s'entretindria a corrompre un polític que no mana? Per tant, cal entendre que els partits on es detectaran persones corruptes seran els que en algun moment han tingut poder per governar. Evidentment, els que no han governat mai poden presumir de la seva incorruptibilitat perquè, simplement, no n'han tingut l'ocasió.
Cal distingir les persones dels partits o institucions als que pertanyen. Si un alcalde o regidor es deixa corrompre, el corrupte és ell, no el seu partit o el seu ajuntament. De vegades les trames de corrupció poden afectar moltes persones que poden representar una xarxa molt important dins un partit o una institució. Però fins i tot en aquests casos cal tenir clar que les corruptes són les persones, no els partits o les institucions. Si arribéssim a creure que la corrupció és de la pròpia institució, ja no valdria la pena canviar les persones perquè les que vindrien farien el mateix. I si admetem això de les institucions, perquè no hauríem de dir el mateix dels partits?
L'exigència de credibilitat hauria de ser igual per tothom. Tant per l'acusat que per l'acusador. Si s'arriba a demostrar res del que s'està investigant sobre persones de Convergència –el fàcil és dir només ‘Convergència', per mirar de tacar el conjunt–, canya per ells. Canya en forma de multes, inhabilitacions o presó, el que calgui. Però seria ingenu pensar que només l'atzar determina els moments en que aquest casos tenen major repercussió mediàtica a causa d'escorcolls, detencions preventives o falsos informes policials. Sovint just en moments clau com en vigílies d'eleccions, o quan poden servir per entorpir unes ja de per sí difícils negociacions entre JxSí i CUP.
Seria bo observar els fets amb proporcionalitat. Hi ha qui, interessadament és clar, vol fer veure que Catalunya és el major niu de corrupció d'Espanya i del món sencer. Però si mirem de combinar memòria i números, potser ens adonarem que no som nosaltres els que més hauríem de patir. Tot i recalcar que els errors dels altres no poden justificar els nostres, cal no perdre de vista qui té la palla a l'ull i qui hi té la biga. Catalunya concentra només el 2% de l'import defraudat en els casos de corrupció més importants entre 1984 i 2013, segons mostra el gràfic que acompanya l'article.
Sovint, darrere l'ús de la corrupció, només hi ha interessos partidistes. El trist és quan uns tiren la pedra i ja ni es molesten a amagar la mà, i uns altres fan la pinça utilitzant aquestes acusacions.
