9N SOM TOTS - Dimarts 13 d'octubre, a les 19:30, omplim la Plaça Major

Com de ben segur sabreu, s'estan coordinant accions de suport als imputats del 9N que durem a terme conjuntament entre ANC, OC, AMI i ACM.

Algunes seran a Barcelona, com ara les concentracions davant el TSJC mitja hora abans de les declaracions dels imputats, tant el dimarts 13 (consellera Rigau, al matí, i exvicepresidenta Ortega, a la tarda) com el dijous 15 (president Mas, al matí). Si el dia 15 al matí voleu anar amb autocar a Barcelona, al final del correu trobareu informació sobre el que organitzen els companys de l'ANC de Bellpuig.

Altres accions es faran a cadascun dels pobles de Catalunya, com la concentració davant dels Ajuntaments que s'ha convocat per dimarts 13 a dos quarts de vuit del vespre. A Tàrrega us convoquem, aquest dimarts 13, a les 19:30, per omplir la Plaça Major. Llegirem un manifest de suport als imputats i recollirem les cartes que tot seguit us comentem.

I encara d'altres que podem fer individualment cadascú de nosaltres, com ara enviar cartes al TSJC. El model de carta per enviar el trobareu en aquest enllaç (carta TSJC), i només cal que hi poseu, al final, el vostre nom i cognoms i dni, que la signeu, i l'envieu per correu postal a l'adreça que consta a l'encapçalament de la carta. O, si voleu, el mateix dia 13, a la plaça major, disposarem una de les urnes de cartró del 9-N per a recollir les vostres cartes i nosaltres ens encarregarem de dur-les a correus. L'objectiu és que la gent es faci fotos enviant-la, d'aquesta manera fem públic el suport individual a la consulta del 9N i als imputats, a l'estil de com ho vam fer el passat gener amb les autoinculpacions.


Extracte del correu de l'ANC de Bellpuig:
15 D' OCTUBRE:
Després de l'homenatge al President Companys, a 2/4 de 7 al costat del monument del Mil·lenari
Anem a Barcelona a donar suport al president Mas, el dia de la seva declaració al TSJC
SORTIDA DE L'AUTOCAR:
A les 7 del matí
Parada de BUS de l'Avinguda de Les Garrigues
PREU = 7€
INSCRIPCIONS fins el dimecres dia 14 a:
- Ajuntament de Bellpuig d'11 a 13 hores
- e-mail: bellpuig@assemblea.cat
- Telèfons: 635 300 475 Joan / 646 980 392 Josefina
Al correu-e cal indicar el nom, telèfon i nombre de places a reservar.

Els resultats del 27-S a Tàrrega

90 - Nova Tàrrega, 8 d'octubre de 2015

Abans de començar, dues prèvies. Dimarts vinent, 13 d'octubre, està convocada una manifestació davant tots els ajuntaments de Catalunya en defensa dels imputats per haver posat les urnes el 9-N. Per tant, a dos quarts de vuit, tots a la Plaça Major de Tàrrega. D'altra banda el dijous 15 es compleix el 75è aniversari de l'afusellament del president Companys, al que com cada any es retrà homenatge al matí, a l'hora que l'afusellaren, llençant les tradicionals salves en el seu honor davant els murs del Castell, acte en el que l'ANC ha vingut participant els darrers anys.

A Tàrrega per la Independència estem satisfets dels resultats locals. Si la setmana passada miràvem de fer una valoració global del resultat de les eleccions, avui veurem de fer una anàlisi una mica més centrada en els resultats locals. El nostre punt de referència era el 9-N. En aquella ocasió hi va haver una participació de 6.259 persones, molt elevada tenint present que era una 'simple' consulta on els dependentistes van optar majoritàriament per no participar. No entrarem a comparar els resultats de les combinacions de respostes Sí-No, Sí-Blanc, etc, d'aquella consulta perquè els resultats d'aquestes opcions no eren significatius.

El 9-N hi va haver 5.581 vots pel Sí-Sí. Una xifra elevadíssima, al nostre entendre, que calia tornar a mobilitzar ara. En algun moment vam dubtar que realment poguéssim repetir els resultats. Perquè la il·lusió col·lectiva que es va respirar pel 9-N no s'ha aconseguit reproduir amb la mateixa intensitat en aquesta ocasió. Fins a quin punt hauria estat millor aconseguir la candidatura única que propugnàvem és un dubte que mai resoldrem. També perquè al novembre van poder votar persones que aquest setembre no podien –joves de 16 i 17 anys i estrangers empadronats a Tàrrega–, tot i entendre que aquests dos col·lectius tampoc van implicar-se molt aleshores. I perquè la comparació amb els resultats de les municipals no convidava a l'optimisme ja que la suma de vots als quatre partits independentistes –inclosa Unió– era clarament inferior a la xifra de vots afirmatius del 9-N.

El 27-S van votar 5.658 persones per la independència. El que ha quedat demostrat amb aquests resultats, en tot cas, és que l'interès que desperten les municipals entre la ciutadania es inferior al que han aixecat tant el 9-N com el 27-S. Finalment hi ha hagut un increment de 77 vots entre les dues candidatures independentistes de Junts pel Sí i la CUP respecte el 9-N. Això significa dues coses. D'una banda, que pel 9-N vam aconseguir mobilitzar la pràctica totalitat de vot independentista del país. I de l'altra que no hem estat capaços d'aconseguir, d'aleshores ençà, atraure gaire gent. Parlem de país, i no només de Tàrrega perquè el comportament general ha estat força similar arreu. A Catalunya el 9-N van votar Sí-Sí 1.897.274 persones, i ara han votat JxSí i CUP 1.957.348, unes 60.000 persones més que representen un augment del 3,2%. A la demarcació de Lleida l'increment és del 3,5%, a l'Urgell de l'1,0% i a Tàrrega de l'1,4%, tot força semblant.

Hi ha coses que són molt difícils de comparar. O directament no es poden comparar. De totes maneres hem provat de fer-ho entre els resultats del 2012 i el 2015. El PP passa de 611 a 419 vots i recupera el seu nivell habitual a Tàrrega, al voltant dels 400 vots. El PSC passa de 614 a 597 i es queda pràcticament igual, aguantant la sagnia, de forma similar al que fa a Catalunya on en vot absolut només ha perdut 1.500 vots, de 524.700 a 522.200. Ciutadans irromp amb 724 vots, és a dir que ha multiplicat per cinc els 133 votants de fa tres anys i és qui aconsegueix mobilitzar el vot dependentista que tradicionalment es quedava a casa. Fet que, si més no, certifica el caràcter plebiscitari d'aquestes eleccions.

Pel que fa als independentistes, el creixement és clar. La CUP passa de 282 a 813 mentre que JxSí passen de 3.561 (CiU) + 1.247 (ERC) = 4.808 a 4.845, tot i que cal tenir present que els vots de CiU no eren només de Convergència, i que aleshores també hi havia Solidaritat que va treure 218 vots. Ara cal esperar que a la CUP sàpiguen trobar la sortida de l'atzucac en que ells mateixos s'han posat fent bandera del no a Mas. Perquè si acaben duent a terme les seves advertències de no fer-lo president, sens dubte seran els campions de la integritat, però també deixaran clar que la independència no és la seva prioritat. I ho pagarem tots, ells inclosos. Si el procés no ha de dependre de les persones, que s'ho apliquin ells mateixos i deixin de fer el ruc.

D'altra banda, queden els de la tercera via. Els hereus d'Iniciativa passen de 357 a 310, amb un descens poc important, també, tot i que contrari al signe de Catalunya on, encara que poc, han pujat en nombre de vots. Finalment Unió, amb 248 vots, no es pot comparar amb fa tres anys. Però sí que observem que arriba justet al 3,1% dels vots, per damunt de la mitjana catalana (2,5%) però per sota de la mitjana lleidatana (3,6%). Una llàstima localment per Josefina Bernades, a la que probablement aquests resultats han ajudat a prendre la decisió de plegar com a regidora de l'Ajuntament, i a qui cal reconèixer els seus mèrits personals. Un fet lògic, d'altra banda, que situa la representativitat d'Unió dins el consistori targarí als nivells que realment li corresponen.

En definitiva, els resultats a Tàrrega s'han situat sobre el que era d'esperar. Nosaltres hem fet la nostra feina, en aquest sentit. Ara cal que els partits, al Parlament, comencin a fer la seva. I nosaltres, com sempre, vigilant.

27º09'2015": On tot comença

89 - Nova Tàrrega, 1 d'octubre de 2015

Hem guanyat, a les urnes, la República de Catalunya. Hem guanyat el dret a començar-ne la construcció. És així de simple i és així de clar. Però tampoc no cal que ens enganyem nosaltres mateixos. Hem guanyat, però no com ens hauria agradat. Sembla que siguem com els afeccionats al Barça, que no n'hi ha prou guanyant, sinó que a més cal 'jogo bonito'... Quan resulta que l'adversari ha fet tot el contrari: joc brut (les pensions no es cobraran, els bancs se'n n'aniran, “y la europea?”...), hi ha posat l'àrbitre (Junta electoral central manant a TV3). Fins i tot han fet passar vergonya a la Unió Europea manipulant les declaracions del seu president, amb aquell paràgraf “mal traduït”, per no dir inventat directament.

Hem escrit un munt de vegades quin era el nostre objectiu. Que Junts pel Sí tingués majoria absoluta de diputats i que entre ells i la CUP es superés el 50% dels vots. I és cert que cap dels dos objectius s'ha acomplert. L'únic que vol dir això és que no hem guanyat per golejada. Però hem guanyat. La opció del SÍ té més diputats i té més vots que la opció del NO. I ha quedat demostrat que això no eren unes ‘simples' eleccions autonòmiques, eren un plebiscit sobre la independència. Només així s'entén que la participació hagi arribat al 77,4%, similar a la dels referèndums importants.

També és cert que nosaltres hem de rectificar. Sempre havíem dit, per recalcar el caràcter plebiscitari, que tots els vots que no fossin pel SÍ es comptarien pel NO, com de fet han corregut a fer Ciutadans, Populars i Socialistes. Però durant la mateixa nit electoral, el cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell (en realitat Rabell és el segon cognom; el primer és Franco) va repetir que al seu grup no se l'havia de posar al sac del NO, perquè ells continuen defensant una mena de tercera via, que és la del dret a decidir per via d'un referèndum. I els d'Unió, si fa no fa el mateix.

Així, doncs, el SÍ guanya el NO per 9 punts de diferència. Els del SÍ absolut (JxSí + CUP) tenen un 48% dels vots, però els del NO rotund (C's + PSC + PP) només en tenen un 39%, un 11,5% correspon a l'esmentada tercera via (CSQP, Unió), un 1% a la resta d'extraparlamentaris (a saber què votarien en un referèndum els del Partit Animalista Contra el Maltracte Animal...) i un 0,5% de vots en blanc. Per tant, tot i no tenir la majoria absoluta de vots, el SÍ guanya de forma abassegadora el NO. Nosaltres no sabem llegir els resultats d'altra manera, i pensem que no fer-ho així és no entendre el procés. Que de fet és el que els hi passa a un bon munt d'aquests líders espanyols que només venen a Catalunya per les eleccions.

Per als perdedors, la millor defensa és un bon atac. Parlar dels altres abans que d'ells mateixos. Només així s'entén que el que nou principal partit de l'oposició, Ciutadans, demani la dimissió de Mas i noves eleccions. De fet, a les valoracions dels resultats que han fet els partits, qui més qui menys tots han parlat més de Junts pel Sí més que no pas d'ells. El Rajoy dient que ni quatre de cada deu catalans avalen el procés, fent referència al 39,54% de vots de JxSí i oblidant-se expressament de la CUP. El socialista Sánchez –ell, que diu que és més de barra que no de pista, per no ballar amb l'Iceta– que en té molta de barra per dir que “clarament ha perdut l'independentisme”.

Un cas a banda és el que ha passat amb Unió. Una llàstima, pensant en Carrasco i Formiguera. El més assenyat, pensant en Duran i Lleida. De totes maneres, no donem per enterrat aquest partit. Si bé és cert que el seu resultat sembla positiu, perquè ha posat de relleu el fracàs de la seva posició dins la federació amb Convergència i el sobredimensionament de la seva representativitat, no hem d'oblidar que tenen, encara, molta força institucional, sobretot pel que fa a nivell municipal, on fruit de presentar-se encara sota les sigles de CiU, ostenten molts regidors als ajuntaments i diputats a les diputacions.

Pel que fa a la CUP, podríem estar d'acord en algun aspecte. El procés no s'ha de personalitzar al voltant de ningú en concret, però també cal admetre que no hem de deixar perdre cap actiu pel camí, i Mas ho és, agradi més o menys. Com ho són Junqueras, Romeva, Forcadell, Casals, Reyes, Llach, Bel, Forné, Baños, Usall... Perquè hauríem de deixar-ne cap de banda? També diuen que el nou president no pot estar associat ni a la corrupció ni a les retallades. Qui vinculi Mas amb corrupció és que té ganes de fer-ho, perquè no hi ha cap cas que l'involucri a ell personalment. I les retallades... No era per evitar-les que volíem fer un país nou? Mas les ha causades o les ha patides, les retallades? De vegades sobra demagògia, fins i tot entre els nostres.

Cal demanar a la CUP el capteniment que ha tingut en les grans ocasions. No que abandoni els seus principis, però sí que tingui present que l'espectacular increment de vots no el té només en base a la seva ideologia. L'ha tingut per la seva fermesa i coherència en molts moments, que ha fet que es guanyessin el respecte de molta gent que no combrega amb els seus ideals. Com ara quan es va mantenir ferma i va salvar el nou 9-N, al costat de Mas, mentre Esquerra i Iniciativa s'aixecaven de la taula de negociacions. Confiem, doncs, que malgrat declaracions com les de no voler fer Mas president o descartar la declaració unilateral d'independència, entenguin que l'única clau d'aquestes eleccions era la plebiscitària i que els hi correspon fer avançar el procés conjuntament amb Junts pel Sí. Fer una altra cosa, no posar-se d'acord, seria una estocada per al procés, però també a la seva pròpia credibilitat.

Capgirant Martí i Pol, tot és possible, però no tot està per fer. Perquè ja hem fet moltíssim. Això sí, segueix quedant molt per fer encara. Per tant pren vigència, més que mai, el lema de l'Assemblea: «27º 09' 2015” on tot comença». Aquest diumenge, tu ho has decidit.

Albert Pont: «El vot de la teva vida»

El 1995, a pocs dies del referèndum d’autodeterminació del Quebec, Paul Martin, l’aleshores primer ministre canadenc, va advertir els quebequesos que la independència comportaria la pèrdua d’un milió de llocs de treball.

Al seu torn, John Honderiuch, CEO de General Motors al Canadà, va amenaçar amb tancar la planta automobilística de Sainte-Thérèse, d’on havien sortit els mítics Pontiac LeMans i Cevrolet Camaro. Sense parpellejar, va prometre deixar desenes de milers de treballadors al carrer... i altres als executius el van imitar en una operació perfectament orquestrada i executada pel Partit Liberal. Laurent Beaudoin, CEO de Bombardier, va fer arribar una carta intimidatòria als seus 12.000 empleats demanant el vot pel “no”. Els va suggerir que continuessin essent criatures dòcils i que es deixessin comprar pels canadencs, “...com en el passat, com ara, com sempre...” i “...a canvi, Canadà continuarà deixant que us ajupiu a recollir les engrunes que us va deixant...”, responia Robin Philpot del partit quebequès.

Alts executius amb estrets vincles amb el poder polític, i capos (Desmarais) de grans fortunes que, fins aleshores, havien estat desconeguts pel comú dels mortals, van sortir de les penombres de les seves cavernes folrades de vellut per fer-se públics per un instant. Molta gent escoltava la seva veu per primera vegada. I, amb hipnòtic semblant, perforaven el cervell dels telespectadors mentre en secret s’organitzaven i recaptaven milions i milions de dòlars per comprar voluntats i connivències entre catedràtics, esportistes d’elit, lliurepensadors, intel·lectuals i gent igualment respectable, cridats a fer campanya a favor dels interessos dels seus amos, enverinats sense saber-ho pels serveis secrets canadencs.

Així és com el “no” va esdevenir l’opció de les classes adinerades, dels arrogants genets dels clubs de polo, dels despreocupats socis dels selectes clubs de golf de l’Ille Bizard, dels croupiers engominats que des de la Borsa de Montréal jugaven al Monopoli amb els estalvis dels pensionistes... dels seductors estudiants que esquitxaven despreocupadament la gespa del campus de la prestigiosa McGill...

Sense saber-ho, Canadà va coquetejar amb el terrorisme islàmic. Alguns dels tristament cèlebres autors dels atemptats de Nova York van obtenir la nacionalitat canadenca el 1995, durant els processos de regularització massiva previs al referèndum del Quebec. Tot d’una, els tràmits de regularització es van reduir dels habituals nou mesos a uns pocs dies. Algunes circumscripcions van augmentar el nombre d’electors un 20%. Al final, el recompte de vots va evidenciar que hi va haver més de 300.000 votants que no estaven inscrits en la seguretat social.

Paral·lelament, Canadà va mobilitzar els pobles natius en contra de la secessió. I, malgrat tot, després d’haver votat en un 90% en contra de la independència, els pobles natius continuen vivint en la més absoluta marginalitat, víctimes de falses promeses que no havien tingut cap altre objectiu que perpetuar la dominació de Canadà sobre el Quebec. Avui, més del 50% d’ells vota el Partit Quebequès.

El recurs del xantatge emocional va ser el toc de pedra d’una campanya propagandística cridada a apel·lar a les emocions dels dèbils de cor. La poderosa maquinària de l’imperi va fletar avions, trens i autobusos gratuïts provinents de tots els racons del país. Un exèrcit d’ocupació va estendre’s pels carrers de Montréal, sota l’ombra de pancartes que resaven “Us estimem”.

Fins i tot, els unionistes van aconseguir mobilitzar alguns caps d’Estat com Bill CLinton en favor de la seva causa. Però, malgrat tot, la intervenció més decisiva va venir de la mà dels mass media canadencs: Gesca, Le Soleil, La Presse, Le Quotidien, Le Droit, Le Nouvelliste, La Tribune, La Voix de l’Est... i totes les ràdios i cadenes de televisió públiques i privades bombardejaven incansablement els telespectadors amb amenaces cada vegada més esperpèntiques. La maquinària dels mitjans de comunicació va fer de la independència del Quebec un autèntic espectacle, on els sobiranistes quebequesos no podien ser més que simples espectadors i, si de cas, les irreductibles feres d’un circ mediàtic sense precedents.

Després de la desfeta emocional que va suposar perdre el referèndum per només 54.000 vots, poc més d’un 1% del total, Canadà va començar a fer llenya de l’arbre caigut. Des d’aleshores, els partits unionistes han fomentat la inestabilitat política del Quebec reduint la política a una simple brega constant.

El 1999, només quatre anys després del referèndum, el govern canadenc va fer tancar la borsa de Montréal, mentre començava a impulsar l’activitat econòmica de Toronto en una clara estratègia per regionalitzar l’economia quebequesa. En els últims vint anys, Montréal ha deixat de ser la capital econòmica i cultural de Canadà, i el seu centre logístic i comercial. El sector financer s’ha traslladat massivament a Toronto. L’aeroport Pierre Elliott Trudeau, en altre temps eix d’ebullició econòmica de MOntréal, ha esdevingut una infraestructura obsoleta subordinada als interessos de Toronto.

En els darrers quinze anys, el creixement de Toronto ha estat simplement espectacular. Ha esdevingut la ciutat de les oportunitats. I ho ha aconseguit a costa de marginar Montréal i la seva àrea d’influència mentre l’esplendor de la seva vida cultural s’apaga. El govern canadenc concentra a Toronto les inversions estrangeres i la instal·lació de multinacionals. Centenars de milers de ciutadans de Montréal han estat obligats a triar entre emigrar a Toronto a canvi de conservar el lloc de treball o restar a Montréal sense feina ni perspectives de trobar-ne mai més.

Avui, Montréal ja no és la ciutat més poblada del Canadà. I abans de quinze anys, la ciutat canadenca dels JJOO de 1976 i de les exposicions universals es disputarà la tercera plaça amb Calgary mentre la propaganda unionista es justifica dient que el fanatisme nacionalista fa perdre l’atractiu pels inversors.

Albert Pont

President del Cercle Català de Negocis

Explicacions sobre el 27-S

L'ANC no forma part de cap candidatura. Com a entitat favorable a la independència de Catalunya, difon informació de totes les candidatures compromeses amb la independència i amb el caràcter plebiscitari del 27S.

Primera explicació:

Segona explicació, de Jaume Fernàndez (un amic), sobre la diferència existent entre els caps de llista a Lleida de la CUP i de Catalunya Sí Que Es Pot (PODEMOS+ICV): clic aquí

Entrada a facebook de Jaume Fernandez Gonzalez - Dijous 24/09/2015 a les 13:37

El diumenge, com bé us podeu imaginar aniré a votar Junts pel Sí. Res que us sorprengui, després de 25 anys de militància independentista, és l'eina més poderosa que ens pot conduir al restabliment de la nostra plenitud nacional desprès de tres segles de colonització de l'imperi castellà.

No és aquest el motiu del meu post, ja que de fet el que dic és quelcom que us podeu imaginar tots aquells que em coneixeu.

De fet m'adreço a tota aquella bona gent de la demarcació electoral de Lleida, que si bé són profundament catalanistes, la seva marcada ideologia d'esquerres els impedeix votar la llista de Junts pel Sí. No vull entrar a valorar-ne les raons, cadascú té les seves; de fet només vull parlar-vos de les opcions.

De fet no dic res de nou, si redueixo les opcions a la CUP i a l'artefacte aquest de Podemos i ICV. No crec que faci falta dir-vos que si preteneu que Catalunya mai esdevingui un país lliure i just, només existeix l'opció de la CUP, ja que els altres es possible que negociïn amb l'Estat un parell de segles més. Però en la circumscripció de Lleida la qüestió encara és més sagnant per la gran diferència entre els respectius candidats. Per atzars de la vida els conec als dos, l'un perquè hem treballat junts, l'altra perquè es veïna de poble. Per tot plegat us en voldria fer cinc cèntims.

En Ramon és un bon noi, és professor de secundària i dels pencaires, fa molts anys que és de la CUP, i sempre per convicció, on ha treballat molt i mai n'ha tret un duro. A més a més és un apassionat de l'esport, i sovint ens il·lustra amb històries esportives en el diari L'Esportiu.

Jo discrepo amb ell en molts posicionaments polítics, jo sóc partidari de liberalisme social, i ell és força més "Hard", però és una persona honesta en la que hi podeu confiar, potser s'equivocarà, però mai trairà a la pàtria.

L'altra, la Sara, és veïna del meu poble, li desconec l'ofici, i si el té, deu ser d'aquells que no es poden explicar amb paraules senzilles. Ja fa anys que es mou en el món iniciatiu, i en cap moment ha dubtat a fer-se un nom públic atiant polèmiques innecessàries. Assessora política, regidora en diversos períodes i parlamentària. El passat 9 de novembre va participar activament en el referèndum declarant-se independentista. Avui encapçala la llista de Podemos a Lleida, i afirma que ara mateix no convé la independència. Segurament la possibilitat d'allargar el sou de diputada ha refredat l'ànsia de llibertat per Catalunya. Això si, Palestina independent, però Catalunya comunitat autònoma d'Espanya.

Estic convençut que en Ramon sacrificaria l'acta de diputat si així s'aconseguís la independència; la Sara, crec que sacrificaria la independència per una acta de diputat i l'exempció quatre anys més d'ingressar en el món laboral.

Es voten partits, però també es voten persones. Si la informació que us he facilitat us pot ser útil, em sentiré satisfet.