diumenge, 28 de juny del 2015
dimarts, 23 de juny del 2015
Il·lusió o Resignació. Tu decideixes
77 - Nova Tàrrega, 18 de juny de 2015
Hi ha res més il·lusionant que crear un nou país?
Quan aconseguim proclamar la República Catalana, tindrem l'oportunitat de començar un país de zero, fer-lo de nou. Mentre no hi arribem, l'eix dreta-esquerra no sembla que pugui tenir gaire sentit, perquè l'únic que pot fer l'actual govern de la Generalitat és gestionar la misèria. El que cal és disposar dels recursos propis d'un estat per, en primer lloc, establir les polítiques fiscals que es considerin oportunes per veure si cal recaptar més o menys tributs i de quin tipus i, això sí, poder gestionar-los directament. I,
en segon lloc, ja veurem com es gestiona el pressupost i com es prioritzen les polítiques socials, educatives, sanitàries...
No ens podem resignar a seguir com estem. La moral de tot el país fa aigües només de pensar que hem de seguir formant part d'un estat tant irrespectuós com és Espanya. Si ens resignem no només no podrem canviar res, sinó que anirem de mal en pitjor. I els canvis socials que propugnen els del "sí es pot", que no són independentistes, no es poden dur a terme dins d'un estat espanyol cada cop més recentralitzador. També sap greu comprovar la poca volada de mires de persones com Arcadi Oliveres, alter ego de Teresa Forcades, quan diu que es parla massa d'independència i que cal centrar-se més en les polítiques socials, com si fos possible fer-ne a Catalunya dins l'actual estat.
De vegades la política pot resultar poc engrescadora. O, més que la política, els polítics i els partits dels que formen part. Però vet aquí que els moviments de la darrera setmana han clarificat el panorama. Aquells que veien en Duran i Lleida una pedra a la sabata, ja se l'han tret del damunt. Es podrà posar en dubte, del president Mas, si ha estat més o menys encertat o oportú en algunes decisions, però el que no se li podrà retreure és que, des que el 2012 va posar la directa, arran del primer 11-S organitzat per l'ANC a Barcelona, no s'aparta ni un mil·límetre del camí cap a la destinació final, que no és altra que la d'assolir la independència, a desgrat del seu propi futur personal.
A dia d'avui la independència és el projecte central del país. Contra totes les dificultats i presagis, el 27-S es presenta com l'etapa final d'aquest camí de llibertat que el poble de Catalunya ha fet seu. És en aquesta situació que arriba també el moment inexcusable de la unitat d'acció, del missatge en comú, de compartir aquest projecte entre tots els qui d'una forma o altra el defensem. És l'hora de sentir-nos tots ben a prop, malgrat tots els “però” que calguin. ERC va rebutjar la proposta de llista unitària, convençuda que així s'eixamplava la presència de l'independentisme. Potser no tots compartim aquest plantejament, però si ha de ser així, desitgem que aquest criteri sigui l'encertat.
El president Mas ha de culminar la seva feina i capgirar la història. Envoltat de veus diverses però compromeses, honestes i intel·ligents, dignes de representar els anhels d'un poble que malda per recuperar la seva idea. Ara, per tant, és moment d'ajudar i de fer només allò que toca fer, un cop més. D'ajudar que, el 27-S, guanyin els del sí-sí. Tant senzill, i alhora tant difícil, com que és el moment d'ajudar-nos els uns als altres.
ANC, ÒC i AMI han estat convidats a liderar una llista de cara al 27-S. L'oferta del president Mas pretén garantir la màxima transversalitat i reforçar el caràcter plebiscitari de les eleccions. La gent de l'Assemblea Nacional Catalana vol la independència de Catalunya per constituir un Estat de dret, democràtic i social, i volem fer-ho des de la transversalitat perquè la nostra prioritat és sumar el màxim de gent al projecte. No podem, des de Tàrrega per la Independència, parlar pel conjunt de l'ANC, però sí que veiem la seva proposta amb bons ulls.
En tot cas, des de l'ANC seguirem endavant amb el nostre projecte. Continuarem amb la campanya que ens ha de fer guanyadors a tots els independentistes el 27-S, que té com a eix vertebrador la concentració a la Meridiana de l'Onze de Setembre. Una mobilització carregada de contingut i més transversal que mai. Aquesta campanya es basarà en 10 eixos que l'ANC proposa per al nou país: regeneració democràtica, oberta al món, benestar i justícia social, innovació, sostenibilitat, equilibri territorial, solidaritat, igualtat, educació i cultura i diversitat. Ben aviat, a principis de juliol, començarem a posar tiquets d'autocar a la venda per poder-nos-hi desplaçar des de Tàrrega.
Una mostra més de transversalitat és la conferència que farem amb SÚMATE. Amb ella pretenem arribar a les persones castellanoparlants interessades en saber quins beneficis els hi pot comportar la independència de Catalunya. Serà el primer dilluns de juliol, dia 6, i hi intervindran el president de l'entitat, Eduardo Reyes, i un dels seus membres més destacats, Gabriel Rufián, que també ha estat elegit recentment per formar part del Secretariat Nacional de l'ANC. Per cert, que volem agrair especialment el públic que va assistir aquesta passada setmana a la conferència de Germà Bel: veure l'Ateneu ple un dimecres a dos quarts de set de la tarda reconforta els organitzadors.
Il·lusió en un nou estat o resignació dins d'Espanya? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
Hi ha res més il·lusionant que crear un nou país?
Quan aconseguim proclamar la República Catalana, tindrem l'oportunitat de començar un país de zero, fer-lo de nou. Mentre no hi arribem, l'eix dreta-esquerra no sembla que pugui tenir gaire sentit, perquè l'únic que pot fer l'actual govern de la Generalitat és gestionar la misèria. El que cal és disposar dels recursos propis d'un estat per, en primer lloc, establir les polítiques fiscals que es considerin oportunes per veure si cal recaptar més o menys tributs i de quin tipus i, això sí, poder gestionar-los directament. I,
en segon lloc, ja veurem com es gestiona el pressupost i com es prioritzen les polítiques socials, educatives, sanitàries...No ens podem resignar a seguir com estem. La moral de tot el país fa aigües només de pensar que hem de seguir formant part d'un estat tant irrespectuós com és Espanya. Si ens resignem no només no podrem canviar res, sinó que anirem de mal en pitjor. I els canvis socials que propugnen els del "sí es pot", que no són independentistes, no es poden dur a terme dins d'un estat espanyol cada cop més recentralitzador. També sap greu comprovar la poca volada de mires de persones com Arcadi Oliveres, alter ego de Teresa Forcades, quan diu que es parla massa d'independència i que cal centrar-se més en les polítiques socials, com si fos possible fer-ne a Catalunya dins l'actual estat.
De vegades la política pot resultar poc engrescadora. O, més que la política, els polítics i els partits dels que formen part. Però vet aquí que els moviments de la darrera setmana han clarificat el panorama. Aquells que veien en Duran i Lleida una pedra a la sabata, ja se l'han tret del damunt. Es podrà posar en dubte, del president Mas, si ha estat més o menys encertat o oportú en algunes decisions, però el que no se li podrà retreure és que, des que el 2012 va posar la directa, arran del primer 11-S organitzat per l'ANC a Barcelona, no s'aparta ni un mil·límetre del camí cap a la destinació final, que no és altra que la d'assolir la independència, a desgrat del seu propi futur personal.
A dia d'avui la independència és el projecte central del país. Contra totes les dificultats i presagis, el 27-S es presenta com l'etapa final d'aquest camí de llibertat que el poble de Catalunya ha fet seu. És en aquesta situació que arriba també el moment inexcusable de la unitat d'acció, del missatge en comú, de compartir aquest projecte entre tots els qui d'una forma o altra el defensem. És l'hora de sentir-nos tots ben a prop, malgrat tots els “però” que calguin. ERC va rebutjar la proposta de llista unitària, convençuda que així s'eixamplava la presència de l'independentisme. Potser no tots compartim aquest plantejament, però si ha de ser així, desitgem que aquest criteri sigui l'encertat.
El president Mas ha de culminar la seva feina i capgirar la història. Envoltat de veus diverses però compromeses, honestes i intel·ligents, dignes de representar els anhels d'un poble que malda per recuperar la seva idea. Ara, per tant, és moment d'ajudar i de fer només allò que toca fer, un cop més. D'ajudar que, el 27-S, guanyin els del sí-sí. Tant senzill, i alhora tant difícil, com que és el moment d'ajudar-nos els uns als altres.
ANC, ÒC i AMI han estat convidats a liderar una llista de cara al 27-S. L'oferta del president Mas pretén garantir la màxima transversalitat i reforçar el caràcter plebiscitari de les eleccions. La gent de l'Assemblea Nacional Catalana vol la independència de Catalunya per constituir un Estat de dret, democràtic i social, i volem fer-ho des de la transversalitat perquè la nostra prioritat és sumar el màxim de gent al projecte. No podem, des de Tàrrega per la Independència, parlar pel conjunt de l'ANC, però sí que veiem la seva proposta amb bons ulls.
En tot cas, des de l'ANC seguirem endavant amb el nostre projecte. Continuarem amb la campanya que ens ha de fer guanyadors a tots els independentistes el 27-S, que té com a eix vertebrador la concentració a la Meridiana de l'Onze de Setembre. Una mobilització carregada de contingut i més transversal que mai. Aquesta campanya es basarà en 10 eixos que l'ANC proposa per al nou país: regeneració democràtica, oberta al món, benestar i justícia social, innovació, sostenibilitat, equilibri territorial, solidaritat, igualtat, educació i cultura i diversitat. Ben aviat, a principis de juliol, començarem a posar tiquets d'autocar a la venda per poder-nos-hi desplaçar des de Tàrrega.
Una mostra més de transversalitat és la conferència que farem amb SÚMATE. Amb ella pretenem arribar a les persones castellanoparlants interessades en saber quins beneficis els hi pot comportar la independència de Catalunya. Serà el primer dilluns de juliol, dia 6, i hi intervindran el president de l'entitat, Eduardo Reyes, i un dels seus membres més destacats, Gabriel Rufián, que també ha estat elegit recentment per formar part del Secretariat Nacional de l'ANC. Per cert, que volem agrair especialment el públic que va assistir aquesta passada setmana a la conferència de Germà Bel: veure l'Ateneu ple un dimecres a dos quarts de set de la tarda reconforta els organitzadors.
Il·lusió en un nou estat o resignació dins d'Espanya? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
dijous, 18 de juny del 2015
«Quan l'estat no pot canviar, cal canviar d'estat», amb Germà Bel
17 de juny de 2015, Teatre Ateneu, Tàrrega
Germà Bel
Quan l'estat no pot canviar, cal canviar d'estat
diumenge, 7 de juny del 2015
Benestar o Retallades. Tu decideixes
76 - Nova Tàrrega, 11 de juny de 2015
Germà Bel farà una conferència a l'Ateneu dimecres vinent.
El proper 17 de juny, a dos quarts de set de la tarda, el popular catedràtic d'economia especialitzat en infraestructures vindrà al teatre Ateneu de Tàrrega per dir-nos, clar i català, que «Quan un estat no pot canviar, cal canviar d'estat». Aquest és el títol de la conferència, on parlarà de les infraestructures del nostre país –entre elles la via fèrria que passa per casa nostra– i la flagrant i premeditada deixadesa en les inversions de l'estat a Catalunya. Aquesta xerrada ens permet introduir el tema d'avui, ja que les retallades en infraestructures, com en tants altres camps, han minvat molt la nostra capacitat de generar progrés i benestar.
Amb estat propi no caldrien tantes retallades i augmentaria el benestar. En què basem aquesta contundent afirmació? En el dèficit fiscal, que és la diferència entre els imposts generats en un territori i els diners destinats posteriorment pel conjunt de les administracions en aquell territori, ja sigui en inversions o serveis. A Catalunya aquest dèficit ha representat, els darrers 30 anys, entre un 8% i un 10% del nostre producte interior brut. El PIB català l'any passat va ser d'uns 209.000 milions d'euros. Per tant, no ens equivocarem gaire afirmant que el dèficit del 2014 va oscil·lar entre els 16 i els 21 mil milions d'euros. Entre 2,7 i 3,5 bilions, amb B de burro, de pessetes, que dit així pot ser fa més mal, encara.
Ser una autonomia surt 5 vegades més car que ser independents. Hem de ser ben conscients de l'estalvi econòmic que significarà ser independents. A Catalunya, ser una autonomia li suposa cada any 16.000 milions d'euros, pel capbaix, que paguem i no tornen. El cost de ser un estat independent serà de 3.000 M d'€, és a dir: cinc vegades menys. La República Catalana, a més de permetre'ns tenir capacitat de decisió i veu pròpia al món, serà econòmicament solvent per poder millorar la vida dels ciutadans.
La independència de Catalunya també beneficiarà Espanya. Hem de desterrar la idea que la nostra independència pot ocasionar perjudicis als espanyols. L'establiment de la República catalana serà el detonant que farà canviar Espanya de model i estratègia de política econòmica, per fer-la més productiva i eficient. Nosaltres podrem crear un nou estat més eficaç i proper a la ciutadania, però també Espanya tindrà l'oportunitat de fer el mateix. Haurà de disminuir el pes relatiu de les seves administracions públiques i infraestructures sumptuàries, com ara l'AVE, en favor de l'economia productiva.
El dèficit fiscal equival a vora dos terços del pressupost de la Generalitat. És a dir que, enguany, enlloc de destinar una mitjana de 3.356€ per persona, en podria haver destinat 5.488€. O bé, vist des d'una altra perspectiva, cada dia –cada dia!– disposaria de 45 milions d'euros addicionals. Que podria destinar a millorar o crear nous hospitals o escoles. A pagar puntualment els proveïdors, incloses les farmàcies o les residències que tant malament ho estant passant ara. A augmentar les pensions. A reduir, ni que sigui una mica, els imposts. A començar a construir l'eix ferroviari mediterrani. A tantes coses...
El teixit empresarial català és fort i està preparat per fer el pas.
Aquesta setmana els empresaris del Centre Català de Negocis han anunciat que no tenen cap mena de por i recolzen el procés d'independència. En l'anterior article parlàvem de la importància de les multinacionals instal·lades a Catalunya i de la pressió que podien exercir sobre els seus governs, quan calgui, per evitar una sortida de la Unió Europea. Però cal destacar que no totes aquestes multinacionals, ni de bon tros, són estrangeres. Sí que tenim Seat o Nissan, radicades aquí però que són dirigides des d'Alemanya o Japó. Però també tenim Gas Natural, que és catalana i exporta més que les dues anteriors juntes. I moltes altres empreses capdavanteres en exportació: Abertis, Roca, Mango, Puig, Grífols... Totes exporten per valor de més de mil milions d'euros. I algunes, com la farmacèutica, s'han posicionat clarament al costat del president Mas animant-lo a seguir i no canviar de rumb.
Benestar en un nou estat o retallades dins d'Espanya? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
Germà Bel farà una conferència a l'Ateneu dimecres vinent.
El proper 17 de juny, a dos quarts de set de la tarda, el popular catedràtic d'economia especialitzat en infraestructures vindrà al teatre Ateneu de Tàrrega per dir-nos, clar i català, que «Quan un estat no pot canviar, cal canviar d'estat». Aquest és el títol de la conferència, on parlarà de les infraestructures del nostre país –entre elles la via fèrria que passa per casa nostra– i la flagrant i premeditada deixadesa en les inversions de l'estat a Catalunya. Aquesta xerrada ens permet introduir el tema d'avui, ja que les retallades en infraestructures, com en tants altres camps, han minvat molt la nostra capacitat de generar progrés i benestar.Amb estat propi no caldrien tantes retallades i augmentaria el benestar. En què basem aquesta contundent afirmació? En el dèficit fiscal, que és la diferència entre els imposts generats en un territori i els diners destinats posteriorment pel conjunt de les administracions en aquell territori, ja sigui en inversions o serveis. A Catalunya aquest dèficit ha representat, els darrers 30 anys, entre un 8% i un 10% del nostre producte interior brut. El PIB català l'any passat va ser d'uns 209.000 milions d'euros. Per tant, no ens equivocarem gaire afirmant que el dèficit del 2014 va oscil·lar entre els 16 i els 21 mil milions d'euros. Entre 2,7 i 3,5 bilions, amb B de burro, de pessetes, que dit així pot ser fa més mal, encara.
Ser una autonomia surt 5 vegades més car que ser independents. Hem de ser ben conscients de l'estalvi econòmic que significarà ser independents. A Catalunya, ser una autonomia li suposa cada any 16.000 milions d'euros, pel capbaix, que paguem i no tornen. El cost de ser un estat independent serà de 3.000 M d'€, és a dir: cinc vegades menys. La República Catalana, a més de permetre'ns tenir capacitat de decisió i veu pròpia al món, serà econòmicament solvent per poder millorar la vida dels ciutadans.
La independència de Catalunya també beneficiarà Espanya. Hem de desterrar la idea que la nostra independència pot ocasionar perjudicis als espanyols. L'establiment de la República catalana serà el detonant que farà canviar Espanya de model i estratègia de política econòmica, per fer-la més productiva i eficient. Nosaltres podrem crear un nou estat més eficaç i proper a la ciutadania, però també Espanya tindrà l'oportunitat de fer el mateix. Haurà de disminuir el pes relatiu de les seves administracions públiques i infraestructures sumptuàries, com ara l'AVE, en favor de l'economia productiva.
El dèficit fiscal equival a vora dos terços del pressupost de la Generalitat. És a dir que, enguany, enlloc de destinar una mitjana de 3.356€ per persona, en podria haver destinat 5.488€. O bé, vist des d'una altra perspectiva, cada dia –cada dia!– disposaria de 45 milions d'euros addicionals. Que podria destinar a millorar o crear nous hospitals o escoles. A pagar puntualment els proveïdors, incloses les farmàcies o les residències que tant malament ho estant passant ara. A augmentar les pensions. A reduir, ni que sigui una mica, els imposts. A començar a construir l'eix ferroviari mediterrani. A tantes coses...
El teixit empresarial català és fort i està preparat per fer el pas.
Aquesta setmana els empresaris del Centre Català de Negocis han anunciat que no tenen cap mena de por i recolzen el procés d'independència. En l'anterior article parlàvem de la importància de les multinacionals instal·lades a Catalunya i de la pressió que podien exercir sobre els seus governs, quan calgui, per evitar una sortida de la Unió Europea. Però cal destacar que no totes aquestes multinacionals, ni de bon tros, són estrangeres. Sí que tenim Seat o Nissan, radicades aquí però que són dirigides des d'Alemanya o Japó. Però també tenim Gas Natural, que és catalana i exporta més que les dues anteriors juntes. I moltes altres empreses capdavanteres en exportació: Abertis, Roca, Mango, Puig, Grífols... Totes exporten per valor de més de mil milions d'euros. I algunes, com la farmacèutica, s'han posicionat clarament al costat del president Mas animant-lo a seguir i no canviar de rumb.Benestar en un nou estat o retallades dins d'Espanya? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
dimarts, 2 de juny del 2015
Independència o Dependència. Tu decideixes
75 - Nova Tàrrega, 4 de juny de 2015
Tenim setze intenses setmanes per davant. Les que queden per arribar al 27 de setembre. Les que queden per votar en les eleccions més importants en les que mai tindrem l'oportunitat de participar. Les eleccions al Parlament de Catalunya que convertirem en un plebiscit sobre si volem iniciar d'una vegada per totes el procés d'independència. Encetem, a partir d'ara, una sèrie d'articles per exposar perquè volem la independència i què pretenem aconseguir amb ella.
Ens cal tenir un estat independent perquè volem construir un futur compartit. Què hi ha més cohesiu que construir plegats el país de tots? Els estats permeten prendre decisions pròpies per al benefici dels seus ciutadans. Volem un estat veritablement de dret, social i democràtic, que defensi els drets de tothom que viu a Catalunya. Com qualsevol dels altres estats del nostre entorn.
Volem un estat com tots els altres. Encara ara els estats tenen molt de poder i marge de decisió. I als organismes internacionals, com ara l'ONU, només els estats són els que hi tenen veu i vot. Sense tenir un estat la nostra veu al món no existeix, ni podem participar en la presa de decisions a nivell internacional, decisions que afecten la nostra vida diària. Construir junts el país de tots és la garantia de la cohesió social a la Catalunya independent.
Més val bons veïns que junts per força. És necessari un canvi en la relació entre catalans i espanyols. Amb la independència desapareixerà la tensió constant entre l'Estat i Catalunya. La unitat pot ser un valor positiu, sempre i quan aquesta no resulti perjudicial per a alguna de les parts. Per això, més que unionistes, als que no volen la independència els hi escau més el terme "dependentistes", és a dir, que volen seguir depenent de l'estat espanyol.
També els catalans som unionistes. Des d'un cert punt de vista, si més no, ja que aspirem a la unió dels Països Catalans. De moment, però, l'embranzida dels darrers anys de Catalunya ens situa com a punta de llança per aconseguir el primer pas, que és la creació de la República catalana. Després, ja n'aniran venint d'altres, de passos.
La diplomàcia és l'art de pensar una cosa i dir-ne una altra. Per això gairebé tots els estats, quan se'ls pregunta pel cas català, afirmen que no poden opinar perquè es tracta d'un afer intern espanyol. Això, però, comença a tenir alguna excepció, com ha estat el cas del Parlament de Dinamarca. Una interpel·lació sobre el dret a vot dels catalans per decidir el seu futur polític, s'ha concretat en la següent resolució: «El parlament danès pren nota de l'explicació del Govern sobre els aspectes jurídics, històrics, polítics i internacionals vinculats a la situació de Catalunya i fa seva l'opinió que la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol a Madrid».
La UE no permetrà alçar fronteres amb la nova República.
Malgrat el que puguin dir ara els estats, no hem de tenir por a la sortida de la UE. La major part de les exportacions catalanes corresponen a multinacionals instal·lades a Catalunya que formen part de la xarxa tecnoindustrial europea: els seus països no permetran que es perjudiquin les seves empreses instaurant aranzels. Penseu que més del 75% de la producció de Seat-Volkswagen i de Nissan es destina a l'exportació, així com el 90% de la farmacèutica Novartis.
Independència o dependència? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
Tenim setze intenses setmanes per davant. Les que queden per arribar al 27 de setembre. Les que queden per votar en les eleccions més importants en les que mai tindrem l'oportunitat de participar. Les eleccions al Parlament de Catalunya que convertirem en un plebiscit sobre si volem iniciar d'una vegada per totes el procés d'independència. Encetem, a partir d'ara, una sèrie d'articles per exposar perquè volem la independència i què pretenem aconseguir amb ella.
Ens cal tenir un estat independent perquè volem construir un futur compartit. Què hi ha més cohesiu que construir plegats el país de tots? Els estats permeten prendre decisions pròpies per al benefici dels seus ciutadans. Volem un estat veritablement de dret, social i democràtic, que defensi els drets de tothom que viu a Catalunya. Com qualsevol dels altres estats del nostre entorn.
Volem un estat com tots els altres. Encara ara els estats tenen molt de poder i marge de decisió. I als organismes internacionals, com ara l'ONU, només els estats són els que hi tenen veu i vot. Sense tenir un estat la nostra veu al món no existeix, ni podem participar en la presa de decisions a nivell internacional, decisions que afecten la nostra vida diària. Construir junts el país de tots és la garantia de la cohesió social a la Catalunya independent.
Més val bons veïns que junts per força. És necessari un canvi en la relació entre catalans i espanyols. Amb la independència desapareixerà la tensió constant entre l'Estat i Catalunya. La unitat pot ser un valor positiu, sempre i quan aquesta no resulti perjudicial per a alguna de les parts. Per això, més que unionistes, als que no volen la independència els hi escau més el terme "dependentistes", és a dir, que volen seguir depenent de l'estat espanyol.
També els catalans som unionistes. Des d'un cert punt de vista, si més no, ja que aspirem a la unió dels Països Catalans. De moment, però, l'embranzida dels darrers anys de Catalunya ens situa com a punta de llança per aconseguir el primer pas, que és la creació de la República catalana. Després, ja n'aniran venint d'altres, de passos.
La diplomàcia és l'art de pensar una cosa i dir-ne una altra. Per això gairebé tots els estats, quan se'ls pregunta pel cas català, afirmen que no poden opinar perquè es tracta d'un afer intern espanyol. Això, però, comença a tenir alguna excepció, com ha estat el cas del Parlament de Dinamarca. Una interpel·lació sobre el dret a vot dels catalans per decidir el seu futur polític, s'ha concretat en la següent resolució: «El parlament danès pren nota de l'explicació del Govern sobre els aspectes jurídics, històrics, polítics i internacionals vinculats a la situació de Catalunya i fa seva l'opinió que la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol a Madrid».
La UE no permetrà alçar fronteres amb la nova República.
Malgrat el que puguin dir ara els estats, no hem de tenir por a la sortida de la UE. La major part de les exportacions catalanes corresponen a multinacionals instal·lades a Catalunya que formen part de la xarxa tecnoindustrial europea: els seus països no permetran que es perjudiquin les seves empreses instaurant aranzels. Penseu que més del 75% de la producció de Seat-Volkswagen i de Nissan es destina a l'exportació, així com el 90% de la farmacèutica Novartis.Independència o dependència? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)