dijous, 18 de juny del 2015
«Quan l'estat no pot canviar, cal canviar d'estat», amb Germà Bel
17 de juny de 2015, Teatre Ateneu, Tàrrega
diumenge, 7 de juny del 2015
Benestar o Retallades. Tu decideixes
76 - Nova Tàrrega, 11 de juny de 2015
Germà Bel farà una conferència a l'Ateneu dimecres vinent.
El proper 17 de juny, a dos quarts de set de la tarda, el popular catedràtic d'economia especialitzat en infraestructures vindrà al teatre Ateneu de Tàrrega per dir-nos, clar i català, que «Quan un estat no pot canviar, cal canviar d'estat». Aquest és el títol de la conferència, on parlarà de les infraestructures del nostre país –entre elles la via fèrria que passa per casa nostra– i la flagrant i premeditada deixadesa en les inversions de l'estat a Catalunya. Aquesta xerrada ens permet introduir el tema d'avui, ja que les retallades en infraestructures, com en tants altres camps, han minvat molt la nostra capacitat de generar progrés i benestar.
Amb estat propi no caldrien tantes retallades i augmentaria el benestar. En què basem aquesta contundent afirmació? En el dèficit fiscal, que és la diferència entre els imposts generats en un territori i els diners destinats posteriorment pel conjunt de les administracions en aquell territori, ja sigui en inversions o serveis. A Catalunya aquest dèficit ha representat, els darrers 30 anys, entre un 8% i un 10% del nostre producte interior brut. El PIB català l'any passat va ser d'uns 209.000 milions d'euros. Per tant, no ens equivocarem gaire afirmant que el dèficit del 2014 va oscil·lar entre els 16 i els 21 mil milions d'euros. Entre 2,7 i 3,5 bilions, amb B de burro, de pessetes, que dit així pot ser fa més mal, encara.
Ser una autonomia surt 5 vegades més car que ser independents. Hem de ser ben conscients de l'estalvi econòmic que significarà ser independents. A Catalunya, ser una autonomia li suposa cada any 16.000 milions d'euros, pel capbaix, que paguem i no tornen. El cost de ser un estat independent serà de 3.000 M d'€, és a dir: cinc vegades menys. La República Catalana, a més de permetre'ns tenir capacitat de decisió i veu pròpia al món, serà econòmicament solvent per poder millorar la vida dels ciutadans.
La independència de Catalunya també beneficiarà Espanya. Hem de desterrar la idea que la nostra independència pot ocasionar perjudicis als espanyols. L'establiment de la República catalana serà el detonant que farà canviar Espanya de model i estratègia de política econòmica, per fer-la més productiva i eficient. Nosaltres podrem crear un nou estat més eficaç i proper a la ciutadania, però també Espanya tindrà l'oportunitat de fer el mateix. Haurà de disminuir el pes relatiu de les seves administracions públiques i infraestructures sumptuàries, com ara l'AVE, en favor de l'economia productiva.
El dèficit fiscal equival a vora dos terços del pressupost de la Generalitat. És a dir que, enguany, enlloc de destinar una mitjana de 3.356€ per persona, en podria haver destinat 5.488€. O bé, vist des d'una altra perspectiva, cada dia –cada dia!– disposaria de 45 milions d'euros addicionals. Que podria destinar a millorar o crear nous hospitals o escoles. A pagar puntualment els proveïdors, incloses les farmàcies o les residències que tant malament ho estant passant ara. A augmentar les pensions. A reduir, ni que sigui una mica, els imposts. A començar a construir l'eix ferroviari mediterrani. A tantes coses...
El teixit empresarial català és fort i està preparat per fer el pas.
Aquesta setmana els empresaris del Centre Català de Negocis han anunciat que no tenen cap mena de por i recolzen el procés d'independència. En l'anterior article parlàvem de la importància de les multinacionals instal·lades a Catalunya i de la pressió que podien exercir sobre els seus governs, quan calgui, per evitar una sortida de la Unió Europea. Però cal destacar que no totes aquestes multinacionals, ni de bon tros, són estrangeres. Sí que tenim Seat o Nissan, radicades aquí però que són dirigides des d'Alemanya o Japó. Però també tenim Gas Natural, que és catalana i exporta més que les dues anteriors juntes. I moltes altres empreses capdavanteres en exportació: Abertis, Roca, Mango, Puig, Grífols... Totes exporten per valor de més de mil milions d'euros. I algunes, com la farmacèutica, s'han posicionat clarament al costat del president Mas animant-lo a seguir i no canviar de rumb.
Benestar en un nou estat o retallades dins d'Espanya? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
Germà Bel farà una conferència a l'Ateneu dimecres vinent.
El proper 17 de juny, a dos quarts de set de la tarda, el popular catedràtic d'economia especialitzat en infraestructures vindrà al teatre Ateneu de Tàrrega per dir-nos, clar i català, que «Quan un estat no pot canviar, cal canviar d'estat». Aquest és el títol de la conferència, on parlarà de les infraestructures del nostre país –entre elles la via fèrria que passa per casa nostra– i la flagrant i premeditada deixadesa en les inversions de l'estat a Catalunya. Aquesta xerrada ens permet introduir el tema d'avui, ja que les retallades en infraestructures, com en tants altres camps, han minvat molt la nostra capacitat de generar progrés i benestar.Amb estat propi no caldrien tantes retallades i augmentaria el benestar. En què basem aquesta contundent afirmació? En el dèficit fiscal, que és la diferència entre els imposts generats en un territori i els diners destinats posteriorment pel conjunt de les administracions en aquell territori, ja sigui en inversions o serveis. A Catalunya aquest dèficit ha representat, els darrers 30 anys, entre un 8% i un 10% del nostre producte interior brut. El PIB català l'any passat va ser d'uns 209.000 milions d'euros. Per tant, no ens equivocarem gaire afirmant que el dèficit del 2014 va oscil·lar entre els 16 i els 21 mil milions d'euros. Entre 2,7 i 3,5 bilions, amb B de burro, de pessetes, que dit així pot ser fa més mal, encara.
Ser una autonomia surt 5 vegades més car que ser independents. Hem de ser ben conscients de l'estalvi econòmic que significarà ser independents. A Catalunya, ser una autonomia li suposa cada any 16.000 milions d'euros, pel capbaix, que paguem i no tornen. El cost de ser un estat independent serà de 3.000 M d'€, és a dir: cinc vegades menys. La República Catalana, a més de permetre'ns tenir capacitat de decisió i veu pròpia al món, serà econòmicament solvent per poder millorar la vida dels ciutadans.
La independència de Catalunya també beneficiarà Espanya. Hem de desterrar la idea que la nostra independència pot ocasionar perjudicis als espanyols. L'establiment de la República catalana serà el detonant que farà canviar Espanya de model i estratègia de política econòmica, per fer-la més productiva i eficient. Nosaltres podrem crear un nou estat més eficaç i proper a la ciutadania, però també Espanya tindrà l'oportunitat de fer el mateix. Haurà de disminuir el pes relatiu de les seves administracions públiques i infraestructures sumptuàries, com ara l'AVE, en favor de l'economia productiva.
El dèficit fiscal equival a vora dos terços del pressupost de la Generalitat. És a dir que, enguany, enlloc de destinar una mitjana de 3.356€ per persona, en podria haver destinat 5.488€. O bé, vist des d'una altra perspectiva, cada dia –cada dia!– disposaria de 45 milions d'euros addicionals. Que podria destinar a millorar o crear nous hospitals o escoles. A pagar puntualment els proveïdors, incloses les farmàcies o les residències que tant malament ho estant passant ara. A augmentar les pensions. A reduir, ni que sigui una mica, els imposts. A començar a construir l'eix ferroviari mediterrani. A tantes coses...
El teixit empresarial català és fort i està preparat per fer el pas.
Aquesta setmana els empresaris del Centre Català de Negocis han anunciat que no tenen cap mena de por i recolzen el procés d'independència. En l'anterior article parlàvem de la importància de les multinacionals instal·lades a Catalunya i de la pressió que podien exercir sobre els seus governs, quan calgui, per evitar una sortida de la Unió Europea. Però cal destacar que no totes aquestes multinacionals, ni de bon tros, són estrangeres. Sí que tenim Seat o Nissan, radicades aquí però que són dirigides des d'Alemanya o Japó. Però també tenim Gas Natural, que és catalana i exporta més que les dues anteriors juntes. I moltes altres empreses capdavanteres en exportació: Abertis, Roca, Mango, Puig, Grífols... Totes exporten per valor de més de mil milions d'euros. I algunes, com la farmacèutica, s'han posicionat clarament al costat del president Mas animant-lo a seguir i no canviar de rumb.Benestar en un nou estat o retallades dins d'Espanya? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
dimarts, 2 de juny del 2015
Independència o Dependència. Tu decideixes
75 - Nova Tàrrega, 4 de juny de 2015
Tenim setze intenses setmanes per davant. Les que queden per arribar al 27 de setembre. Les que queden per votar en les eleccions més importants en les que mai tindrem l'oportunitat de participar. Les eleccions al Parlament de Catalunya que convertirem en un plebiscit sobre si volem iniciar d'una vegada per totes el procés d'independència. Encetem, a partir d'ara, una sèrie d'articles per exposar perquè volem la independència i què pretenem aconseguir amb ella.
Ens cal tenir un estat independent perquè volem construir un futur compartit. Què hi ha més cohesiu que construir plegats el país de tots? Els estats permeten prendre decisions pròpies per al benefici dels seus ciutadans. Volem un estat veritablement de dret, social i democràtic, que defensi els drets de tothom que viu a Catalunya. Com qualsevol dels altres estats del nostre entorn.
Volem un estat com tots els altres. Encara ara els estats tenen molt de poder i marge de decisió. I als organismes internacionals, com ara l'ONU, només els estats són els que hi tenen veu i vot. Sense tenir un estat la nostra veu al món no existeix, ni podem participar en la presa de decisions a nivell internacional, decisions que afecten la nostra vida diària. Construir junts el país de tots és la garantia de la cohesió social a la Catalunya independent.
Més val bons veïns que junts per força. És necessari un canvi en la relació entre catalans i espanyols. Amb la independència desapareixerà la tensió constant entre l'Estat i Catalunya. La unitat pot ser un valor positiu, sempre i quan aquesta no resulti perjudicial per a alguna de les parts. Per això, més que unionistes, als que no volen la independència els hi escau més el terme "dependentistes", és a dir, que volen seguir depenent de l'estat espanyol.
També els catalans som unionistes. Des d'un cert punt de vista, si més no, ja que aspirem a la unió dels Països Catalans. De moment, però, l'embranzida dels darrers anys de Catalunya ens situa com a punta de llança per aconseguir el primer pas, que és la creació de la República catalana. Després, ja n'aniran venint d'altres, de passos.
La diplomàcia és l'art de pensar una cosa i dir-ne una altra. Per això gairebé tots els estats, quan se'ls pregunta pel cas català, afirmen que no poden opinar perquè es tracta d'un afer intern espanyol. Això, però, comença a tenir alguna excepció, com ha estat el cas del Parlament de Dinamarca. Una interpel·lació sobre el dret a vot dels catalans per decidir el seu futur polític, s'ha concretat en la següent resolució: «El parlament danès pren nota de l'explicació del Govern sobre els aspectes jurídics, històrics, polítics i internacionals vinculats a la situació de Catalunya i fa seva l'opinió que la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol a Madrid».
La UE no permetrà alçar fronteres amb la nova República.
Malgrat el que puguin dir ara els estats, no hem de tenir por a la sortida de la UE. La major part de les exportacions catalanes corresponen a multinacionals instal·lades a Catalunya que formen part de la xarxa tecnoindustrial europea: els seus països no permetran que es perjudiquin les seves empreses instaurant aranzels. Penseu que més del 75% de la producció de Seat-Volkswagen i de Nissan es destina a l'exportació, així com el 90% de la farmacèutica Novartis.
Independència o dependència? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
Tenim setze intenses setmanes per davant. Les que queden per arribar al 27 de setembre. Les que queden per votar en les eleccions més importants en les que mai tindrem l'oportunitat de participar. Les eleccions al Parlament de Catalunya que convertirem en un plebiscit sobre si volem iniciar d'una vegada per totes el procés d'independència. Encetem, a partir d'ara, una sèrie d'articles per exposar perquè volem la independència i què pretenem aconseguir amb ella.
Ens cal tenir un estat independent perquè volem construir un futur compartit. Què hi ha més cohesiu que construir plegats el país de tots? Els estats permeten prendre decisions pròpies per al benefici dels seus ciutadans. Volem un estat veritablement de dret, social i democràtic, que defensi els drets de tothom que viu a Catalunya. Com qualsevol dels altres estats del nostre entorn.
Volem un estat com tots els altres. Encara ara els estats tenen molt de poder i marge de decisió. I als organismes internacionals, com ara l'ONU, només els estats són els que hi tenen veu i vot. Sense tenir un estat la nostra veu al món no existeix, ni podem participar en la presa de decisions a nivell internacional, decisions que afecten la nostra vida diària. Construir junts el país de tots és la garantia de la cohesió social a la Catalunya independent.
Més val bons veïns que junts per força. És necessari un canvi en la relació entre catalans i espanyols. Amb la independència desapareixerà la tensió constant entre l'Estat i Catalunya. La unitat pot ser un valor positiu, sempre i quan aquesta no resulti perjudicial per a alguna de les parts. Per això, més que unionistes, als que no volen la independència els hi escau més el terme "dependentistes", és a dir, que volen seguir depenent de l'estat espanyol.
També els catalans som unionistes. Des d'un cert punt de vista, si més no, ja que aspirem a la unió dels Països Catalans. De moment, però, l'embranzida dels darrers anys de Catalunya ens situa com a punta de llança per aconseguir el primer pas, que és la creació de la República catalana. Després, ja n'aniran venint d'altres, de passos.
La diplomàcia és l'art de pensar una cosa i dir-ne una altra. Per això gairebé tots els estats, quan se'ls pregunta pel cas català, afirmen que no poden opinar perquè es tracta d'un afer intern espanyol. Això, però, comença a tenir alguna excepció, com ha estat el cas del Parlament de Dinamarca. Una interpel·lació sobre el dret a vot dels catalans per decidir el seu futur polític, s'ha concretat en la següent resolució: «El parlament danès pren nota de l'explicació del Govern sobre els aspectes jurídics, històrics, polítics i internacionals vinculats a la situació de Catalunya i fa seva l'opinió que la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol a Madrid».
La UE no permetrà alçar fronteres amb la nova República.
Malgrat el que puguin dir ara els estats, no hem de tenir por a la sortida de la UE. La major part de les exportacions catalanes corresponen a multinacionals instal·lades a Catalunya que formen part de la xarxa tecnoindustrial europea: els seus països no permetran que es perjudiquin les seves empreses instaurant aranzels. Penseu que més del 75% de la producció de Seat-Volkswagen i de Nissan es destina a l'exportació, així com el 90% de la farmacèutica Novartis.Independència o dependència? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.
dimecres, 27 de maig del 2015
dimarts, 26 de maig del 2015
Satisfets amb les municipals, sí. Però no del tot...
74 - Nova Tàrrega, 28 de maig de 2015
Victòria incontestable del paraigua independentista a Tàrrega. Les quatre candidatures que van signar el compromís amb l'ANC han obtingut un 75% dels vots i un 82% dels regidors, deixant fora de l'ajuntament tant PP com Plataforma. I a nivell comarcal, encara més rotunda: 81% dels vots i 87% dels regidors. Des d'aquí volem fer pública la nostra felicitació més entusiasta a totes les candidatures independentistes.
Davallada espectacular dels partits dependentistes a l'Urgell.
Amb tota la comarca, el PSC només ha tret 3 regidors (dos a Tàrrega i un a Vilagrassa), el PP 2 (un a La Fuliola i un a Preixana) i Plataforma cap. En total no arriben al 10% dels vots i sumen el 3% dels regidors comarcals. Un 5% dels vots se'ls reparteixen els d'Entesa (Comú de Tàrrega i similar en altres pobles) i altres formacions locals (Independents per Belianes o Agrupació d'Independents per Vallbona), sense relació amb cap dels partits grans, però que no es pot descartar que sigui vot
independentista també.
Llàstima que Sumem hagi quedat fora de l'ajuntament. És l'únic dels integrants del 'paraigua' que no ha pogut entrar, tot i que li ha anat ben just ja que només li han faltat 26 vots. I llàstima que el PSC hagi aconseguit el segon regidor: amb 58 vots menys s'hauria quedat amb un de sol. Però com no pot ser d'altra manera, cal respectar els resultats. I ho diem en un doble sentit: cal també que els socialistes respectin que els de l'estelada, aquella estelada que van denunciar per estar penjada al balcó de l'ajuntament, som la immensa majoria de la població. Aplaudim, des d'aquí, el gest del govern municipal en funcions de tornar-la a penjar novament el mateix dilluns al matí.
La gran sorpresa, o potser no tant, han estat els resultats de la CUP. Sembla que l'efecte 'renovador' que fa quatre anys va suposar Sumem per Tàrrega, aquest cop l'ha representat la CUP. Amb idèntics resultats quant a regidors (3), tot i que de vots la CUP n'ha aconseguit un 3% més (18% la CUP el 2015 vs 15% Sumem el 2011). Això no vol dir, evidentment, que el traspàs de vots hagi estat automàtic d'una força a l'altra.
Tot això està molt bé, però hi ha un però: falten vots. En la consulta del 9-N el 'Sí-Sí' va tenir 5.581 vots a Tàrrega. Mentre que en aquestes eleccions els partits del paraigua sobiranista n'han tingut 4.656. Tindríem, doncs, que la quantitat de vot sobiranista "perdut" depassa els 900, un 16,5%, un de cada sis vots dels que hi va haver aquell dia. Més a prop estan els 333 vots a Comú dels 319 que van votar 'Sí/No' el 9-N, reconeixent, és clar, que la translació tampoc és del tot directa.
Cal analitzar què se n'ha fet d'aquests vots perduts. Segurament, alguns d'aquells vots eren de joves entre 16-18 anys que ara no podien participar. Però segur també que hi ha hagut molts votants independentistes que llavors van votar i que aquest cop s'han quedat a casa. Perquè? Això és el que requereix d'una anàlisi amb més cura de la que permet aquest article. Però una possible explicació podria passar pel fet que les pugnes, lògiques en unes eleccions municipals, entre una sèrie de partits similars en l'eix sobiranista, resulten menys engrescadores per als electors que quan només hi ha dues opcions per triar: independència sí o independència no.
Dit d'una altra manera: haurem de tornar a parlar de la llista unitària. Probablement calgui insistir en la bondat d'una llista unida per davant de diverses llistes separades. No podem permetre que es repeteixi a nivell nacional el que ha passat amb Sumem a nivell local. Així ho defensem des de Tàrrega per la Independència. I tornarem a demanar, com ja ho vam fer en el passat, que les seccions locals dels partits independentistes traslladin cap a les seves respectives cúpules la percepció (demostrada en aquestes eleccions) que units fem més força.
De moment, cal evitar temptacions pactistes entre CiU i PSC a l'ajuntament. És probable que quan es publiqui l'article, aquest paràgraf hagi perdut vigència perquè ja s'hagi fet públic algun tipus d'acord. Des de l'ANC, però, ens limitem a recordar a uns i altres signants del compromís que un dels punts contemplava facilitar l'elecció com alcalde el cap de llista d'algun partit sobiranista. Seria imperdonable per a CiU que recorregués al PSC per pactar. Però també ho seria per a CUP i ERC que aboquessin CiU a aquest pacte... El més probable és que, fins al 27-S, CiU vagi governant en solitari amb més o menys tranquil·litat.
De vegades els acords venen condicionats per factors externs. No serà el cas del Consell Comarcal de l'Urgell, on CiU tindrà novament majoria absoluta amb 10 consellers, acompanyats per ERC amb 7 i la CUP amb 2. Un consell comarcal 100% independentista. Però on CiU ha perdut la majoria absoluta és a la Diputació de Lleida i caldrà estar a l'aguait dels pactes postelectorals que aquest fet pugui provocar.
Una curiositat fantàstica, mot amb la mateixa arrel que fantasma. A Ciutadilla, Els Omells, Guimerà, Ossó de Sió i Preixana, els socialistes han tret menys vots que regidors hi havia per elegir. I el mateix ha passat amb el PP a Ciutadilla, Nalec, Ossó i Sant Martí de Maldà. És a dir, que ni els de la pròpia llista s'han votat. Caldrà inventar alguna mena de carnet per a que els fantasmes també puguin votar.
Finalment, anunciar dues conferències que organitzem per aquest juny. La primera el dimecres 17 a l'Ateneu a càrrec de Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada la UB, amb el títol «Quan l'estat no pot canviar, cal canviar d'estat» per parlar d'infraestructures. La segona el divendres 26 amb Martí Anglada per parlar sobre Europa.
Queden només quatre mesos per al 27-S, dia que guanyarem la llibertat. El que no fem en aquests 120 dies, ens ho podrem estalviar per sempre més. Ànims!
Victòria incontestable del paraigua independentista a Tàrrega. Les quatre candidatures que van signar el compromís amb l'ANC han obtingut un 75% dels vots i un 82% dels regidors, deixant fora de l'ajuntament tant PP com Plataforma. I a nivell comarcal, encara més rotunda: 81% dels vots i 87% dels regidors. Des d'aquí volem fer pública la nostra felicitació més entusiasta a totes les candidatures independentistes.
Davallada espectacular dels partits dependentistes a l'Urgell.
Amb tota la comarca, el PSC només ha tret 3 regidors (dos a Tàrrega i un a Vilagrassa), el PP 2 (un a La Fuliola i un a Preixana) i Plataforma cap. En total no arriben al 10% dels vots i sumen el 3% dels regidors comarcals. Un 5% dels vots se'ls reparteixen els d'Entesa (Comú de Tàrrega i similar en altres pobles) i altres formacions locals (Independents per Belianes o Agrupació d'Independents per Vallbona), sense relació amb cap dels partits grans, però que no es pot descartar que sigui vot
independentista també.Llàstima que Sumem hagi quedat fora de l'ajuntament. És l'únic dels integrants del 'paraigua' que no ha pogut entrar, tot i que li ha anat ben just ja que només li han faltat 26 vots. I llàstima que el PSC hagi aconseguit el segon regidor: amb 58 vots menys s'hauria quedat amb un de sol. Però com no pot ser d'altra manera, cal respectar els resultats. I ho diem en un doble sentit: cal també que els socialistes respectin que els de l'estelada, aquella estelada que van denunciar per estar penjada al balcó de l'ajuntament, som la immensa majoria de la població. Aplaudim, des d'aquí, el gest del govern municipal en funcions de tornar-la a penjar novament el mateix dilluns al matí.
La gran sorpresa, o potser no tant, han estat els resultats de la CUP. Sembla que l'efecte 'renovador' que fa quatre anys va suposar Sumem per Tàrrega, aquest cop l'ha representat la CUP. Amb idèntics resultats quant a regidors (3), tot i que de vots la CUP n'ha aconseguit un 3% més (18% la CUP el 2015 vs 15% Sumem el 2011). Això no vol dir, evidentment, que el traspàs de vots hagi estat automàtic d'una força a l'altra.
Tot això està molt bé, però hi ha un però: falten vots. En la consulta del 9-N el 'Sí-Sí' va tenir 5.581 vots a Tàrrega. Mentre que en aquestes eleccions els partits del paraigua sobiranista n'han tingut 4.656. Tindríem, doncs, que la quantitat de vot sobiranista "perdut" depassa els 900, un 16,5%, un de cada sis vots dels que hi va haver aquell dia. Més a prop estan els 333 vots a Comú dels 319 que van votar 'Sí/No' el 9-N, reconeixent, és clar, que la translació tampoc és del tot directa.
Cal analitzar què se n'ha fet d'aquests vots perduts. Segurament, alguns d'aquells vots eren de joves entre 16-18 anys que ara no podien participar. Però segur també que hi ha hagut molts votants independentistes que llavors van votar i que aquest cop s'han quedat a casa. Perquè? Això és el que requereix d'una anàlisi amb més cura de la que permet aquest article. Però una possible explicació podria passar pel fet que les pugnes, lògiques en unes eleccions municipals, entre una sèrie de partits similars en l'eix sobiranista, resulten menys engrescadores per als electors que quan només hi ha dues opcions per triar: independència sí o independència no.
Dit d'una altra manera: haurem de tornar a parlar de la llista unitària. Probablement calgui insistir en la bondat d'una llista unida per davant de diverses llistes separades. No podem permetre que es repeteixi a nivell nacional el que ha passat amb Sumem a nivell local. Així ho defensem des de Tàrrega per la Independència. I tornarem a demanar, com ja ho vam fer en el passat, que les seccions locals dels partits independentistes traslladin cap a les seves respectives cúpules la percepció (demostrada en aquestes eleccions) que units fem més força.
De moment, cal evitar temptacions pactistes entre CiU i PSC a l'ajuntament. És probable que quan es publiqui l'article, aquest paràgraf hagi perdut vigència perquè ja s'hagi fet públic algun tipus d'acord. Des de l'ANC, però, ens limitem a recordar a uns i altres signants del compromís que un dels punts contemplava facilitar l'elecció com alcalde el cap de llista d'algun partit sobiranista. Seria imperdonable per a CiU que recorregués al PSC per pactar. Però també ho seria per a CUP i ERC que aboquessin CiU a aquest pacte... El més probable és que, fins al 27-S, CiU vagi governant en solitari amb més o menys tranquil·litat.
De vegades els acords venen condicionats per factors externs. No serà el cas del Consell Comarcal de l'Urgell, on CiU tindrà novament majoria absoluta amb 10 consellers, acompanyats per ERC amb 7 i la CUP amb 2. Un consell comarcal 100% independentista. Però on CiU ha perdut la majoria absoluta és a la Diputació de Lleida i caldrà estar a l'aguait dels pactes postelectorals que aquest fet pugui provocar.
Una curiositat fantàstica, mot amb la mateixa arrel que fantasma. A Ciutadilla, Els Omells, Guimerà, Ossó de Sió i Preixana, els socialistes han tret menys vots que regidors hi havia per elegir. I el mateix ha passat amb el PP a Ciutadilla, Nalec, Ossó i Sant Martí de Maldà. És a dir, que ni els de la pròpia llista s'han votat. Caldrà inventar alguna mena de carnet per a que els fantasmes també puguin votar.
Finalment, anunciar dues conferències que organitzem per aquest juny. La primera el dimecres 17 a l'Ateneu a càrrec de Germà Bel, catedràtic d'economia aplicada la UB, amb el títol «Quan l'estat no pot canviar, cal canviar d'estat» per parlar d'infraestructures. La segona el divendres 26 amb Martí Anglada per parlar sobre Europa.
Queden només quatre mesos per al 27-S, dia que guanyarem la llibertat. El que no fem en aquests 120 dies, ens ho podrem estalviar per sempre més. Ànims!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)