dimarts, 29 de novembre del 2016

Ramón Cotarelo: «Sí o sí»

El Món, 29 de novembre de 2016

"Que el 75 per cent dels catalans sigui partidari d'un referèndum és una prova empírica que el referèndum és la solució al problema"

Els líders de JxSí redueixen la disjuntiva clàssica del "sí o no" a la fatalitat de l'únic "sí". Cadascun al seu estil. Tardà va parlar en seu parlamentària de "referèndum "sí o sí" i amb posterioritat, l'expresident Mas ha parlat de "negociació sí o sí". En els dos casos parlen des de la convicció que les coses seran així, vulgui o no el govern espanyol.

Mas acostuma posar una nota de cautela i prudència. Recorda la necessitat de reunir més suports a la independència i ara, pel que sembla, tracta de tranquil·litzar l'empresariat, tot i reconèixer que és probable algun sobresalt el 2017. Hi haurà qui vegi en això una diferència notable, encara que coneguda, de contundència política, i assenyali el temor a un replantejament, o fins i tot un retrocés, en el procés independentista a canvi d'alguna etèria negociació. No obstant això, és obligat recordar que la força d'aquest procés rau en la seva unitat i transversalitat, aspectes imprescindibles en les circumstàncies actuals. És a dir, interclassista. No és molt encertat aplicar al procés independentista un esquema de lluita de classes en el sentit ampli.

Tenir fixada la data del RUI dóna solidesa al procés, però no obliga a considerar exempt tot el temps que hi ha fins a la seva possible realització. Aquest és el temps de les negociacions "sí o sí". No seria justificable rebutjar-les sense més. Ja el sol fet que l'Estat accepti negociar és un triomf.

Després es planteja el contingut i el resultat de les negociacions, començant per la necessitat de què l'Estat suspengui l'aplicació de les seves mesures repressives avui en marxa. No és creïble una negociació durant la qual l'Estat segueix reprimint l'activitat de les institucions catalanes. Al seu torn, també l'Estat plantejarà la simetria en l'abstenció, exigint que les institucions catalanes suspenguin la seva activitat durant la negociació. Aquesta és una mostra de la complexitat dels problemes que afecten les negociacions.

Mentre s'inicia la negociació "sí o sí", van fent-se passos que condicionen les actituds. Els comuns proposen constituir una comissió parlamentària per tractar la "qüestió catalana". No sembla, per descomptat, gran cosa, donada la composició del parlament espanyol. Com a iniciativa no molesta i apunta en una direcció correcta de convocar un òrgan en el qual puguin realitzar-se les negociacions del "sí o sí". El que passa és que no pot ser de rang de comissió parlamentària. Hauria d'apuntar més al tipus de Convenció del màxim nivell parlamentari i convocada específicament per a la negociació.

D'altra banda, l'ANC està articulant l'"Assemblea de càrrecs electes" (AECAT) perquè assumeixi els "poders catalans" en el cas que el govern central suspengués l'autonomia de Catalunya. Sembla bastant més eficaç que la comissió parlamentària sobre Catalunya. La AECAT és el germen d'una institució que vindrà a substituir a les institucions ordinàries catalanes, font de legitimitat política a Catalunya, en cas de suspensió de l'autonomia.

Però, perquè el govern suspengui l'autonomia de Catalunya, en el cas que pogués fer-ho, que no està clar, les institucions catalanes hauran d'haver donat algun motiu per a això, hauran d'haver adoptat alguna mesura que justifiqui la suspensió a ulls del govern. L'acte més evident d'aquest tipus és una DUI. Per aquesta declaració, el Parlament català declararia a Catalunya fora de l'àmbit d'aplicació de les lleis espanyoles i, per descomptat, hauria de donar trasllat d'això a la Cort Internacional de Justícia. A l'interior, però, la suspensió de l'autonomia no tindria efecte i l'Estat hauria de recórrer a alguna figura dels estats d'excepció.

Justament és davant d'aquesta perspectiva molt versemblant quan cobra tot el seu abast l'admonició de Mas: negociació "sí o sí". Ningú està interessat a crear-se més problemes dels que ja té. En el paquet de la negociació haurà d'entrar l'altre enunciat de referèndum "sí o sí".

Que el 75 per cent dels catalans sigui partidari d'un referèndum és una prova empírica que el referèndum és la solució al problema. Si la participació arribés al 75 per cent, o el sobrepassés, donaria àmplia legitimitat al resultat, sigui aquest el que sigui.