dilluns, 20 de juny de 2016

Pere Pugès: «I si ho fem fàcil?»

El procés d’independència pas a pas: perquè un referèndum, com i quan

A finals d’abril de 2011, en el marc de la Conferència Nacional per l’Estat propi, es va aprovar una Declaració fundacional i el primer Full de ruta cap a la independència que tot just un any després, va servir per fundar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Des de llavors, la mateixa Assemblea ha anat detallant els passos a fer en aquest full de ruta i es pot dir que els fulls de ruta de qualsevol altra organització independentista, i de la majoria de programes electorals, han derivat d’aquell full de ruta inicial.

Un procés d’independència ja és, per si mateix, un procés complex i difícil, i encara més en el context d’un estat democràtic de l’Europa occidental. Empesos per la força de la gent, en molt pocs anys hem fet un camí excepcional que ens ha situat on només els grans somiadors d’aquest país podien imaginar. Els errors comesos ens han portat a una situació de desorientació i desencís que cal reconduir de forma urgent i que han donat temps pel sorgiment i consolidació de terceres vies.

Avui, a Catalunya conviuen dues propostes diferents –dos camins- per arribar al mateix objectiu, el d’aconseguir un Estat al servei dels deus ciutadans, al servei de la gran majoria. Només l’entesa entre els dos blocs, l’independentista i el conjunt de forces que s’aplega entorn d’En comú podem, pot fer possible la construcció de la majoria social que impulsi i sustenti el gran canvi que la societat catalana reclama.

A partir d’aquesta constatació, sembla imprescindible que el bloc independentista replegui forces, sàpiga amb qui i què compta per tirar endavant i defineixi l’estratègia necessària per aconseguir l’objectiu comú de totes les forces que conformen aquest bloc: la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Aquest treball és una síntesi del darrer capítol del llibre que estic acabant d’escriure i vol ser una primera aportació per ajudar a definir aquesta estratègia. Parteix de la premissa que per arribar a la independència nacional caldrà celebrar un referèndum d’autodeterminació, homologable per la comunitat internacional, que serveixi per expressar el dret a decidir que des de fa temps reclama la gran majoria de ciutadans de Catalunya.

Precisament perquè és en la necessitat de celebrar aquest referèndum on conflueixen els camins proposats pels dos blocs abans esmentats que aquest treball gira, principalment, entorn de tot el que fa referència a aquest referèndum. La metodologia escollida és la de fer les preguntes que es fa la majoria de gent sobre aquest tema i intentar donar-hi respostes entenedores. Comencem.

1.- Què ens cal per disposar d’un Estat independent? Doncs que així ho decideixin la majoria dels seus ciutadans i que la comunitat internacional el reconegui com a tal.

2.- Com se sap si la majoria dels ciutadans d’un país o d’una nació volen constituir un Estat independent? En situacions democràtiques i fins i tot en situacions de conflicte, cada cop més s’ha acabat fent un referèndum sobre la independència i sempre que el seu resultat ha estat majoritàriament favorable s’ha acabat produint una declaració d’independència i constituint el nou Estat. Generalment, en un termini relativament breu el nou Estat ha estat reconegut per la majoria dels altres estats.

3.- Per ser un estat independent, cal que ho reconeguin tots els estats del món? No, i encara hi ha països amb més de 20 anys de funcionament plenament independent que no han estat reconeguts per alguns altres països. Lògicament, el reconeixement no es produeix mai abans de la declaració d’independència i es va produint, posteriorment, de forma gradual, a mesura que el nou Estat comença a demostrar que sap funcionar en la nova situació i, sobretot, a partir que algunes de les grans potències el reconeix. A partir d’aquí, la situació esdevé irreversible i, fins ara, no se sap de cap nou Estat que refaci el camí i demani la reintegració en l’estat matriu.

4.- Aquest referèndum sempre s’ha celebrat abans de la Declaració d’independència? No, no sempre, però en contextos democràtics i sense situacions de conflicte armat, l’ordre normal ha estat que la Declaració d’independència és la primera conseqüència de la victòria del Sí a la independència en el referèndum. Per tant, el referèndum ha de ser el primer pas del que en deriven tots els altres.

5.- Quin és el millor camí en una situació com la que es viu entre Catalunya i Espanya? En tots els casos, la millor solució és la de l’acord entre les parts, ja que això representa accelerar el procés de secessió, perquè comporta la celebració d’un referèndum sobre la qüestió, l’acceptació dels resultats per ambdues bandes i, lògicament, l’inici de negociacions per procedir al repartiment pactat dels actius i passius compartits fins aquell moment. Gràcies als precedents existents, hi ha una convenció internacional que regula aquest procediment, al que les parts s’hi poden acollir si no acorden un procediment diferent.

6.- Què passa si no hi ha acord entre Catalunya i Espanya per celebrar un referèndum? Que si Catalunya manté la seva voluntat d’exercir el seu dret a decidir, ha de trobar el camí per celebrar un referèndum que serveixi per conèixer la voluntat majoritària dels seus ciutadans i, a partir d’aquí, per demanar el reconeixement internacional del nou Estat. Com que no hi ha un camí o via regulada per la comunitat internacional per convocar i celebrar aquest referèndum, Catalunya ha de definir la seva via pròpia –o full de ruta- i ha d’aconseguir un ampli consens social i polític per tirar endavant.

7.- A Catalunya, existeix una majoria social i política suficient per celebrar aquest referèndum? Si sembla de sentit comú que s’ha de produir un ampli consens interior sobre el full de ruta o passos que s’han de seguir i en quin ordre, avui podem afirmar que hi ha un ampli consens –entre el 75 i el 80%- sobre la necessitat de celebrar aquest referèndum però no hi ha el mateix consens sobre el camí que cal seguir per aconseguir-ho. Mentre la força política guanyadora en les eleccions espanyoles proposa una via -que coneixem com a tercera via- que passa per cercar l’acord amb l’Estat espanyol per poder fer el referèndum, algunes de les forces independentistes consideren que aquest pas ja està fet i superat, perquè ja es va intentar una vegada (abril 2014) amb resultat clarament negatiu i que és absurd tornar-ho a intentar.

8.- Quin és el camí proposat per les forces de la tercera via? És un missatge que té un recorregut ben senzill i fàcil d’entendre: hi ha un dret democràtic individual i col·lectiu que és el dret a decidir. Qualsevol sortida al repte plantejat des de Catalunya passa per exercir aquest dret. De moment, i fins que no es pugui exercir, les forces d’aquesta tercera via no entren en quina opció defensarien si es pogués exercir aquest dret. Aquí acaba el relat de les forces que avui conformen aquesta tercera via. Aquesta opció té molts adeptes, fonamentalment per raons emocionals, ja que una part important dels catalans d’avui tenen arrels en diferents regions d’Espanya i el contacte amb els seus llocs i famílies d’origen encara són ben vius i molts altres, catalans d’origen o vinguts d’arreu de fa moltes més generacions, temorosos de les repercussions d’una decisió no pactada, també prefereixen aquesta via. No són suficients per imposar-la, però sí que ho són per impedir que s’exerceixi la via unilateral, ja que en un nombre suficient es podrien afegir al presumible boicot de les forces unionistes. A una part dels votants d’aquesta tercera via els podria estar bé la independència si això no els representa cap ruptura emocional. Les pors a aquest tipus de ruptura i el discurs de les forces que actualment proposen aquesta via, els aboca a l’opció fàcil, almenys aparentment: el referèndum acordat.

9.- Què proposen les forces independentistes? A partir de la declaració del Parlament de Catalunya de 9 de novembre de 2015, proposen l’obertura d’un procés constituent que culmini amb la celebració d’un referèndum per aprovar la Constitució del nou Estat que, de retruc, representarà l’aprovació de la creació del nou Estat i portarà a la convocatòria d’eleccions constituents. Aquest procediment, original i genuí, comporta la desobediència gradual a les institucions de l’Estat espanyol i la desconnexió progressiva, generant una tensió contínua i creixent entre les dues realitats i legalitats.

10.- L’independentisme té la força suficient per mantenir aquest pols constant amb l’Estat espanyol? Si la força s’ha de mesurar amb suport expressat democràticament hem de convenir que no. La Consulta del 9N de 2014 va representar el major acte de desobediència que s’ha fet mai a un Estat, però sense arribar a una participació suficient i sense la voluntat explícita que aquella consulta fos considerada un referèndum vinculant i les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, que l’independentisme va convocar perquè fossin considerades com un plebiscit a favor de la independència, varen oferir uns resultats que no poden ser considerats com a inqüestionables, ja que si bé la majoria absoluta de diputats són considerats com a independentistes, el nombre de vots rebuts per les dues forces independentistes no va superar el 50% dels vots emesos, tot i superar clarament els vots dels contraris a la independència. L’existència d’una força política que reclamava només el dret a decidir com a pas necessari i previ a decidir sobre el Sí o el No a la independència, va desvirtuar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions (fet que també van negar les forces partidàries del No). A part de no poder argumentar amb solidesa que existeix una clara majoria de ciutadans favorables a la independència, tot i que ningú pot argumentar el contrari amb un mínim de rigor, el fet evident és que, avui, la sensació general i cada cop més estesa entre molts sectors independentistes, és que l’independentisme ha perdut part de la seva força.

11.- Quina és la situació política actual a Catalunya? Si el 27S/2015 va servir per constatar que el suport electoral a la opció independentista s’acosta als 2.000.000 de votants i que el conjunt de forces contràries té un suport situat entorn de 1.600.000 vots, les eleccions espanyoles del 20D/2015 –i la seva reedició del 26J/2016- mostren que el conjunt de l’independentisme té un suport explícit que no arriba a 1.200.000 votants, el conjunt dels contraris a la independència es queda prop de 1.500.000 votants i creix espectacularment la candidatura de la “tercera via”, que en tres mesos passa de poc més de 350.000 vots a les eleccions catalanes a poc més de 925.000 en les espanyoles. Aquest creixement de quasi 600.000 votants s’explica per la mobilització de votants diferents en els dos tipus d’eleccions –fenomen que es repeteix des de les primeres eleccions d’aquesta etapa democràtica, tot i que en aquest cas es redueix aquest efecte pel fet que s’iguala moltíssim l’índex de participació d’ambdues eleccions- i, sobretot, per la fuga de votants dels altres dos blocs –independentista i unionista- cap a la nova força que ocupa l’espai de la tercera via. Sense aprofundir més en l’anàlisi ja podem concloure que és cert que l’independentisme ha perdut força i ha estat gràcies, o per culpa, que una part dels seus votants ha donat suport al bloc de la tercera via, que tendeix a consolidar-se en la posició d’àrbitre de la situació política a Catalunya.

12.- A Catalunya, avui, hi ha un canvi de tendència? Sense entrar en el detall, podem dir que sí no hi és, almenys ho sembla. I la principal causa ha estat la manca d’unitat política de l’independentisme, que es va posar en evidència per primer cop de forma alarmant arran de la Consulta del 9N/2014, va arribar al seu punt de confrontació màxima en les dues conferències de finals de novembre i de primers de desembre del mateix any, en les que els seus actors –President Mas i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras- van presentar dos fulls de ruta molt diferents que van refredar l’onada d’entusiasme creada en la Consulta, va mantenir-se en les eleccions municipals de maig de 2015, va semblar apaivagar-se en les eleccions del 27S i va tornar al punt àlgid durant la llarga etapa posterior a aquestes eleccions, tot i que semblava tancar-se amb la retirada del President Mas. Finalment, l’espectacle generat entorn del debat que va portar a la no aprovació dels pressupostos de la Generalitat i la sortida a la llum de les batalles internes de la CUP, han deixat en evidència no tant sols aquesta manca d’unitat, sinó una pugna sagnant per l’hegemonia política fent ús del partidisme més virulent i de l’estretor de mires més preocupant. Potser algú voldrà buscar fora les raons d’aquest canvi de tendència, però si no haguessin sorgit aquestes batalles tribals –que potser n’amaguen altres encara més miserables-, la independència seguiria sent el millor dels camins possibles per a la gran majoria de catalans.

13.- Què cal fer en aquesta nova situació? Com que la condició necessària per arribar a la independència és que la majoria dels ciutadans de Catalunya ho expressin de forma clara i democràtica, el primer pas és tornar a crear les condicions per configurar aquesta majoria. Entre moltes altres qüestions, tot el que ha passat en aquests darrers sis anys ha servit per situar el debat de la independència en el centre de la vida política catalana i, per tant, tots els actors d’aquest debat estan identificats, tenen el seu espai polític i el seu paper ben definit i sabem els suports aproximats que té cadascú i, especialment, la força de cada bloc.

14.- Quin és el llindar mínim que cal superar per poder considerar com a perfectament vàlid el resultat d’un referèndum? En el context geogràfic i polític en el que ens movem, a Catalunya, amb un cens actual de 5.500.000 de votants en números rodons, caldria superar el més àmpliament possible el 50% del cens total. Per tant, podríem xifrar el mínim de votants necessaris en 2.800.000. De totes maneres, aquesta quantitat podria ser considerada com a insuficient per la comunitat internacional en una situació de normalitat –referèndum acordat-. En canvi, en una situació de boicot, aquesta xifra podria ser suficient. No obstant, tots sabem que en una situació de normalitat, la participació seria molt més alta i podria acostar-se o superar el percentatge d’Escòcia (84,6%) i, en una situació de boicot per part de les forces unionistes i sense la participació decidida de les forces de la tercera via, la gran dificultat seria arribar a aquesta participació mínima de 2.800.000 votants. Pensem que el cens de Catalunya està situat entorn de 5.500.000 i que la màxima participació en unes eleccions que s’ha produït fins ara és lleugerament superior a 4.100.000 (75%). Amb una participació semblant a la escocesa, la participació superaria els 4.650.000 votants i per guanyar el referèndum es necessitarien més de 2.325.000 vots favorables.

15.- Com es configura una majoria social que asseguri la participació necessària? En primer lloc, sabent quins espais polítics poden sumar i quins no. I en segon lloc, sabent si aquestes sumes són suficients per poder demostrar numèricament que aquesta majoria existeix. Dels tres grans espais polítics existents a la Catalunya actual –independentisme, tercera via i unionisme- sembla evident que els que poden sumar més fàcilment són els dos primers, però la suma només es pot produir si hi ha voluntat per ambdues parts i la voluntat depèn, en gran part, que les dues parts hi guanyin. Aquesta suma podria superar el mínim de participació necessària -2.800.000 votants-. Si es produís l’altre suma –bloc unionista i de la tercera via, per molt difícil que sembli des d’un punt de vista ideològic i nacional, sembla tenir el llistó en els 2.500.000 de votants, insuficient per tenir la majoria incontestable, però suficient per impedir la formació de cap altre majoria alternativa.

16.- Si la majoria social i política pot construir-se amb la suma dels blocs independentistes i de la tercera via, quines condicions han de produir-se per fer-ho possible? Perquè hi hagi voluntat de sumar, totes les parts han de sortir-hi guanyant o, dit d’una altra manera, ningú suma per acabar-hi perdent. D’entrada, i fins que no se celebri el referèndum- o si es vol dir així, fins que no s’exerceixi el dret a decidir-, aquests dos blocs tenen un camí molt semblant per recórrer. De fet, pot ser coincident just fins el moment en que es convoqui aquest referèndum. Uns ja han dit que hi votarien que Sí i els altres encara no s’han definit, si bé molts dels seus membres han expressat la seva opinió personal, favorable a la independència uns i contraris els altres. Tots els integrants d’ambdós blocs es consideren progressistes i propugnen canvis socials, polítics i econòmics encara que amb intensitats diferents. Però existeix un mínim comú denominador, que seria el punt d’encontre i, per altra banda, pretendre construir un nou Estat des de una part de la societat i bandejar-ne l’altre, seria un error que ho impediria, encara que només sigui perquè la suma no arribaria als mínims necessaris.

17.- Hi ha altres sumes possibles per construir la majoria social i política necessària per a celebrar el referèndum? L’anàlisi del mapa polític actual i la correlació de forces existent des del 2012 (i també abans) ens diu que cap altre combinació entre les forces partidàries del referèndum assegura poder arribar al mínim de participants necessaris per superar el llistó mínim de la participació exigible des de la comunitat internacional. Es podria formar, per exemple, un bloc d’esquerres, que permetria treure la majoria suficient per formar govern i potser per tenir majoria al Parlament de Catalunya, però que resultaria clarament insuficient per assegurar els 2.800.000 votants necessaris per superar el 50% del cens electoral. Per tant, qualsevol suma amb garanties d’èxit (pel que fa a la participació) necessita la suma de la totalitat del bloc independentista i de la tercera via.

18.- Quines condicions s’haurien de complir per fer un referèndum i que guanyi el SÍ a la independència? Els dos tipus de referèndums no són incompatibles i sembla relativament fàcil trobar un punt d’entesa: proposar novament a l’Estat espanyol que es faci un referèndum pactat i, si aquesta proposta és rebutjada, preveure la redacció i aprovació d’una llei, per part del Parlament de Catalunya, que permeti la celebració del referèndum, deixant ben clar que encara que sigui suspesa pel Tribunal Constitucional, la Generalitat mantindrà la convocatòria i posarà tot el que calgui per celebrar-lo amb la màxima normalitat. Serà un veritable pols amb l’Estat espanyol que, tard o d’hora, s’haurà de produir si es vol arribar a la independència. Per guanyar-lo, cal que hi hagi una participació que superi tant com es pugui la barrera del 50% del cens electoral (2.800.000) i que hi voti favorablement més del 50% dels participants (més de 1.400.000). Queda clar que la segona condició sembla fàcil de superar, considerant que a la Consulta del 9N/2014 el doble Sí va rebre més de 1.800.000 vots i que la dificultat més gran serà la d’assegurar una participació suficient. I és aquí on cal que la majoria de votants del bloc de la tercera via –avui només representada per En comú podem- hi participin.

19.- El SÍ a la independència pot perdre aquest referèndum? En qualsevol dels escenaris de mínims -pel que fa a la participació- és altament improbable que es perdés. Si s’arriba a fer, és pràcticament segur de guanyar-lo. El problema, com hem dit, és aconseguir que hi hagi la participació suficient com per ser reconegut internacionalment. El bloc unionista pot acabar cridant a la participació només si veuen que es produeix l’acord entre els altres dos blocs i que la suma de votants pot superar clarament el 50% del cens electoral i acostar-se al 60%. Les projeccions de vot fetes per a un referèndum amb una participació molt alta (superior al 85%) acosten molt el suport d’ambdues opcions –SÍ/NO- i, per tant, l’unionisme només podria jugar dues cartes: la del boicot, amb l’esperança que una part important dels votants d’En comú podem el seguissin, o la màxima mobilització, que hauria d’acostar-se al 90% i suposar que la majoria dels que mai han votat ho fessin en contra de la independència. La dificultat de generar aquesta mobilització i, per tant, la possibilitat que el NO resultés guanyador, també explica l’actitud obstruccionista de l’Estat espanyol, governat històricament per forces clarament unionistes. Malgrat la supèrbia que els caracteritza, si estiguessin segurs que el NO guanyaria, el més probable és que ja l’haguéssim celebrat.

20.- Què més cal fer per poder celebrar el referèndum amb garanties d’èxit? El primer, i potser més important, és que l’independentisme aposti clarament i de forma unitària, per recuperar els llaços de col·laboració amb els representants del que hem anomenat bloc de la tercera via, avui representats per En comú podem de forma exclusiva. Aquesta col·laboració ha de traduir-se amb un acord en el que les dues parts hi guanyin, de manera que les forces independentistes es comprometin a donar suport a la iniciativa d’En comú podem de plantejar la celebració d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol a canvi d’assegurar que aquesta proposta es faci en l’inici de la nova legislatura –després del 26J o quan s’acabi produint- i que, si aquesta proposta és rebutjada, En Comú podem (a través de la seva marca al Parlament de Catalunya –Catalunya sí que es pot-) doni suport a la iniciativa -o fins i tot hi participi- de tramitar i aprovar una llei de referèndum que permeti la celebració del referèndum encara que s’hi oposi l’Estat espanyol.

21.- Es pot celebrar i pot ser creïble un referèndum convocat amb l’oposició de l’Estat espanyol? Que es pot celebrar ho vam demostrar amb la Consulta del 9N de 2014, que va representar l’acte de desobediència col·lectiva –institucional i social- més gran de la història de les democràcies europees. Perquè sigui creïble i, per tant, el seu resultat sigui validat per la comunitat internacional, cal que els ciutadans catalans coneguin detalladament les conseqüències que tindrà la seva celebració. Per tant, caldrà explicar clarament què representarà guanyar aquest referèndum o perdre’l. En el primer cas, caldrà anunciar al més aviat possible –potser quan es faci públic l’acord entre les diferents forces polítiques que decideixin tramitar i aprovar la llei que el faci possible- els passos que es donaran des de l’endemà de la proclamació de la victòria del Sí fins a la consolidació de la nova legalitat democràtica. I també caldrà explicar què representaria que guanyés el NO a la independència. Fer-ho públic representa un compromís del Parlament i del Govern davant la ciutadania i un desafiament a l’Estat espanyol que o bé l’obligarà a fer moviments molts més radicals –potser molt legals des de la seva legalitat però poc o gens democràtics als ulls dels observadors internacionals- o bé demostrarà la seva feblesa. En un cas i l’altre, tornarà a anar a remolc de la iniciativa catalana i com ja ha passat en circumstàncies semblants -9N i 27S- reforçarà la convicció dels ciutadans catalans que només podrem progressar amb un estat independent i anirà confirmant als dirigents i votants d’En comú podem el que ja veuran veure quan l’Estat espanyol rebutgi la possibilitat de fer el referèndum de forma acordada. S’adonaran que la única possibilitat de forçar un canvi en profunditat a l’Estat espanyol passa per la independència de Catalunya i que, com a conseqüència, el poble espanyol prengui consciència de la necessitat de canviar el seu sistema polític, social i econòmic.

22.- Com s’ha de convocar un referèndum des del Parlament de Catalunya? El veritable acte de ruptura democràtica amb l’Estat espanyol es produirà quan el Parlament de Catalunya aprovi la llei de referèndum que permeti celebrar un referèndum d’autodeterminació convocat i organitzat per la Generalitat de Catalunya. Aquesta acció ha de ser vista i explicada com a conseqüència lògica de la negativa de les Corts espanyoles a convocar un referèndum per decidir si el poble català vol constituir un Estat independent.

23.- Què ha de resoldre la Llei del referèndum? Quan es tramiti aquesta llei, tot indica que l’actitud del Govern espanyol serà, novament, la de recórrer a la via jurídica per intentar aturar aquest procés. Si el poble català, a través de la mobilització i dels seus representants democràtics, manté la seva determinació de celebrar-lo, l’Estat Espanyol utilitzarà tots els seus mitjans per impedir-ho i boicotejar-lo. L’experiència de la Consulta del 9N ens ensenya que la llei de referèndum ha de cobrir els tres punts més febles:
  • La confecció del cens de votants: una possible solució seria que el cens s’elabori a partir de la inscripció voluntària al cens de tots aquells ciutadans que hi vulguin participar i que compleixin les mínimes condicions exigibles, com poden ser la d’estar empadronats en un municipi de Catalunya en una data concreta (per exemple, el dia 1 de gener de 2017) i les de ser majors de 18 anys en la data de celebració del referèndum.
  • La logística necessària per a celebrar-lo en condicions normals: es podria procedir de forma semblant a la de la confecció del cens per a cobrir totes les feines necessàries per poder realitzar el referèndum, tant en els dies previs com el mateix dia del referèndum com en els dies posteriors, i seleccionant entre els voluntaris els que s’ajustin millor als requisits establerts per a cada funció. Lògicament, per a les funcions que seria convenient que cobrissin funcionaris de la mateixa Generalitat o funcionaris judicials, el fet de ser-ho hauria de ser considerat mèrit preferent.
  • La supervisió internacional: pel que fa a la participació d’observadors internacionals, cal que es treballi ja des d’ara, des de l’administració pública i des de les organitzacions polítiques i socials, per garantir la presència suficient d’observadors pertanyents a les organitzacions que habitualment fan aquesta funció.

24.- Quines conseqüències tindria la victòria del SÍ en el referèndum? La primera i immediata hauria de ser la de procedir a la Proclamació d’independència des del Parlament de Catalunya i, en el mateix acte, aprovar les lleis bàsiques que permetran començar a exercir-la amb totes les garanties i la màxima seguretat i normalitat. Aquestes lleis bàsiques, o mínimes, haurien de ser les següents:
  • Llei de transitorietat, que aclareix el marc legal en que es mourà el nou Estat en qualsevol aspecte de la vida ordinària i dóna la màxima seguretat jurídica als seus ciutadans.
  • Llei de la hisenda pública, que creï el Banc Central de Catalunya i l’agència tributària catalana.
  • Llei de la Seguretat Social, que regula les pensions i els serveis socials i sanitaris que oferirà el nou Estat als seus ciutadans.
Per a donar la màxima solidesa a la Proclamació d’independència i per mostrar les primeres conseqüències de disposar de la plena sobirania, semblaria convenient que, en el mateix moment, també s’aprovessin altres lleis que consolidin el nou Estat, com ara les següents:
  • Llei de la Seguretat pública i defensa, que regula la dependència i funcions de totes les forces d’ordre i seguretat, amb l’objectiu de garantir el funcionament normal del país des del primer dia de la independència.
  • Llei de l’Administració pública, que regula l’estructura i funcionament de tots els nivells d’administració pública.
  • Llei electoral, que asseguri la celebració de les eleccions constituents a partir d’una llei pròpia que trobi el necessari equilibri entre la proporcionalitat i la representació territorial.

25.- Quan es podria celebrar el referèndum? Aquest referèndum s’ha de celebrar quan estiguin preparades el que hem anomenat “estructures d’estat” i que no és res més –ni res menys- que les lleis abans esmentades i la capacitat d’implementar-les i, vist des de la perspectiva independentista, quan estiguem en disposició de guanyar-lo.

La feina de creació d’aquestes estructures d’estat no és fàcil i sembla difícil pensar que pugui estar completada abans d’acabar el proper curs parlamentari, 2016-2017. Per altra banda, també sembla versemblant que es necessiti un termini semblant per tancar el procés de portar a les Corts espanyoles, debatre i aprovar, o rebutjar, la petició de referèndum acordat. Per tant, sembla adequat pensar en la tardor de 2017 com a termini possible per a convocar el referèndum des del Govern de la Generalitat, prèvia aprovació de la Llei de referèndum per part del Parlament de Catalunya i sembla oportú pensar que la Diada nacional de 2017 sigui per mostrar la clara voluntat de celebrar-lo de forma immediata (si l’ANC no decideix fer-ho ja en la Diada d’enguany).

26.- Què hem de fer mentrestant? El primer que caldria fer és crear una taula estable, formada per totes les organitzacions polítiques amb representació parlamentària que siguin favorables a l’exercici del dret a decidir (CDC, CUP, DC, En comú podem-CSQP, ERC i MES) i les principals organitzacions de la societat civil (AMI, ANC i OC), per debatre i acordar tot allò que caldrà per aconseguir la celebració del referèndum. Després de l’acord, aquesta taula pot transformar-se en l’òrgan de direcció col·legiada del procés que culmini amb la convocatòria d’aquest referèndum.

De forma paral·lela, els partits polítics haurien de centrar els seus esforços en tres fronts:
  • Garantir el funcionament de les institucions, tant per assegurar la gestió ordinària com per anar creant les estructures d’estat que permetin la celebració del referèndum i el desenvolupament del procés que es derivarà del seu resultat.
  • Crear l’Assemblea de Càrrecs d’Electes de Catalunya, amb tots els diputats catalans que s’hi vulguin incorporar i un alcalde per comarca, escollit pels alcaldes d’aquella comarca que siguin favorables a la celebració del referèndum, per poder assumir el paper de màxim òrgan representatiu del poble català en el cas que l’Estat espanyol decideixi suspendre l’autonomia i aconsegueixi la dissolució efectiva del Parlament de Catalunya.
  • Potenciar els contactes internacionals, a nivell institucional i d’organitzacions polítiques afins, per informar puntualment de l’evolució del procés, per anar generant un estat d’opinió favorable i, quan calgui, per aconseguir la màxima participació d’observadors internacionals en el referèndum.
Mentrestant, les entitats de la societat civil i les organitzacions socials, han de posar en marxa les estructures organitzatives que permetin:
  • La celebració de la Convenció Constituent de Catalunya durant aquesta fase, de manera que abans de la celebració del referèndum es puguin celebrar les Jornades finals de tots els àmbits en que s’haurà organitzat el debat ciutadà. Les conclusions de la Convenció haurien de ser lliurades al Parlament sorgit de les eleccions constituents posteriors a la Proclamació d’independència perquè el Parlament les incorpori al text constitucional que se sotmetrà a referèndum posterior. Serà la millor manera de construir la majoria social necessària per a constituir el nou Estat.
  • Preparar els actes de resistència i desobediència que caldrà realitzar per a contrarestar les possibles accions repressives dels aparells polítics i judicials de l’Estat espanyol, que sempre han de ser de caràcter pacífic i massiu.

27.- Què s’ha de fer després de la Proclamació d’independència? Un resultat favorable a la independència en el referèndum ha de comportar la Proclamació de la independència en els dies posteriors a la confirmació dels resultats oficials. El ple del Parlament, el mateix dia que es proclami la independència, ha d’aprovar les lleis de transitorietat i les de creació de les estructures del nou Estat. En les hores posteriors, el President de la Generalitat ha de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions constituents, que s’haurien de celebrar en un termini màxim de 60 dies. Mentrestant, la Diputació permanent del Parlament, el Govern en funcions i l’Assemblea de Càrrecs electes han de vetllar pel correcte funcionament de tot el procés de transició i per la defensa de la nova legalitat establerta.

28.- Com culmina el procés de creació del nou Estat? La celebració de les eleccions constituents ha de representar el segon gran acte de sobirania del nou Estat, després de la Proclamació d’independència i seria desitjable que ja se celebressin amb una Llei electoral pròpia, amb les noves circumscripcions electorals, un nombre de diputats suficient que permeti assegurar una proporcionalitat semblant a totes les circumscripcions i una logística semblant a la del referèndum. El Parlament sorgit ha de tenir la missió quasi exclusiva de redactar la proposta de Constitució del nou Estat, preferentment a partir dels treballs d’una comissió mixta formada per diputats i ciutadans escollits d’entre els que hagin participat en els debats de la Convenció constituent prèvia al referèndum. El pas final serà la celebració del referèndum per aprovar el text de la Constitució i, immediatament després, la celebració de les primeres eleccions ordinàries al Parlament de la República Catalana.

29.- Què hauria de passar perquè el NO a la independència s’imposés en un referèndum d’autodeterminació? La primera, i més important, que les institucions espanyoles s’hi impliquessin, acceptant que el referèndum se celebrés, i que des d’Espanya es fes una proposta d’encaix de Catalunya dins d’Espanya que fos creïble i acceptada pel nombre suficient de ciutadans de Catalunya. I la segona, que la participació s’acostés o superés el 85% (4.675.000 de votants) i que quasi tots els nous votants (550.000) es decantés pel NO a la independència, per poder contrarestar els més de 2.000.000 de votants que ja han donat suport a la independència i els que s’hi afegirien si el procés transcorregués pel camí fins ara descrit. Ambdues coses semblen força improbables, però sense aquestes dues condicions, la victòria del NO sembla quasi impossible.

30.- Què passaria si en el referèndum guanyés el No a la independència? Almenys sobre el paper, podrien passar tres coses:
  • Que Espanya aprofités l’avinentesa de la derrota dels independentistes per diluir o desdir-se de les promeses fetes durant la campanya del referèndum, en la línia del comportament del govern britànic en relació al referèndum escocès.
  • Que Espanya fes una proposta d’encaix que seduís al nombre suficient de catalans i que la complís (cosa altament improbable a hores d’ara).
  • Que podríem tornar a demanar-lo –o forçar-lo- quan es donessin condicions favorables per a guanyar-lo.