dijous, 16 de juny de 2016

El difícil equilibri entre la mà plana i la mà estesa

104 - Nova Tàrrega, 16 de juny de 2016 -- NO PUBLICAT

Tampoc cal entendre la mà plana de forma violenta. El títol simplement vol traslladar la necessitat que sentim des de Tàrrega per la Independència de parlar clar i fer públic amb duresa el rebuig cap a la manera d'actuar de la CUP, que resulta més que decebedora. Hi ha qui els ha tractat de tenir una actuació infantil. Hi qui considera que han estat passerells en no preveure la reacció al seu no als pressupostos. Però pensar això seria menystenir la seva capacitat d'acció política. Aquesta gent fa el que creu millor segons el seu criteri, i sap molt bé el que es fa d'acord als seus interessos.

Quan algú t'enganya un cop, és culpa seva. Quan t'enganya dues vegades, aleshores ja és culpa teva. Més clar no ho podem dir, de cara al futur. Aquests anti-sistema que reneguen de la vella política estan seguint patrons clàssics a més no poder: fer una cosa i dir-ne una altra. Ells tomben els pressupostos, però diuen que no en són pas els culpables, que són els altres que no volen pactar. O un altre clàssic: divideix i venceràs. Per això proven de dinamitar la unitat de Junts pel Sí explicant que ERC ja hi està d'acord amb ells, però que és CDC la que no en vol saber res. Si això és la nova política, el Noi del Sucre és un exemple de modernitat.

Diuen que el que bé comença, bé acaba. Però bé podríem dir que el que comença malament, acaba pitjor. I el més trist de tot plegat, és que encara no ha acabat. De cara a la segona quinzena de setembre ens espera una moció de confiança del president Puigdemont. Són moltes les veus, fins i tot les dels mateixos representants de la CUP que van justificar el seu no als pressuposts, que diuen que sí, que la CUP confia en el president i que li faran confiança quan presenti la moció. Ja ho veurem. De moment l'experiència és que cada vegada que voten entre ells per decidir alguna cosa, primer empaten, i després desempaten per anar contra Convergència enlloc d'anar a favor de la independència.

Però igual que cal la mà plana, també cal la mà estesa. Potser no per als seus diputats, que han demostrat ben clarament que no tenen res a veure amb el tarannà de Fernàndez, Arrufat i Vallet. Ara patim el dogmatisme de gent com Anna Gabriel, Eulàlia Reguant o J. Manel Busqueta, diputat fet dimitir després de l'acord d'estabilitat i reconvertit tot seguit en assessor rancuniós del grup parlamentari en tant que ideòleg del programa econòmic del seu partit. Però si que mereixen la mà estesa molta de la gent que els va votar, molta més de la meitat dels 336.000 vots que van aconseguir a les passades eleccions. I també cal oferir-la al voltant de la meitat dels seus militants i representants locals. Cal recordar, per exemple, que la CUP Ponent-Pirineus –cal pensar que targarins inclosos– sí que estaven per debatre els pressuposts.

Amb el temps sabrem què hi ha de veritat i què d'artifici. Perquè ves a saber fins a quin punt aquest enfrontament podrà reconduir-se. Com ens va recordar Vicent Sanchis a la conferència d'aquest passat dissabte al Gat del Rosal, no hem d'oblidar que al desembre, quan vam tenir la primera ensopegada, estavem en plena campanya electoral espanyola. I ara, al juny, amb la segona patacada, tornem a estar de ple en les noves eleccions. I encara que la CUP no es presenti, sí que 'juga' a marcar territori enfront d'ERC, de la mateixa manera que Esquerra ho fa enfront de Convergència. Per cert, que si voleu veure l'enregistrament de la magnífica conferència del Sanchis, podeu anar a l'apartat 'Vídeos' de la web de Tàrrega per la Independència: assemblea.cat/tarrega.

I parlant d'eleccions, les del 26-J són importants. Com totes, d'altra banda. Per tant cal deixar de banda els cants de sirena referendaris i anar a votar independència. I de candidatures independentistes només n'hi ha dues, les dels partits que anaven a Junts pel Sí: Convergència i Esquerra. Els que parlen de referèndums pactats amb l'estat espanyol menteixen amb plena consciència de saber que enganyen. No sabem si volen realment o només ho diuen. Però el que sí sabem és que Podem no poden. I ells també ho saben. I algú que menteix tant descaradament no mereix cap confiança.

Que perquè votar a unes eleccions espanyoles? Per la raó de sempre. Perquè els demòcrates sempre volem votar i abstenir-se equival a donar el vist-i-plau als que guanyen.