dimecres, 8 de juliol de 2015

Qualitat de vida o empobriment. Tu decideixes

79 - Nova Tàrrega, 9 de juliol de 2015

En un estat nou viurem millor. Les magnituds esmentades al títol de l'article no es mesuren només en termes econòmics. Per exemple, un dels sectors on més s'ha retallat, fins i tot més que en sanitat, és el de la cultura. Hom podria pensar que això és així perquè no es tracta d'una necessitat bàsica per a la supervivència humana. Potser no a nivell individual, però sí a nivell col·lectiu. Un poble sense cultura és un poble sense identitat, sense capacitat de pensar per sí mateix i, per tant, un poble sense futur. Vet aquí perquè la cultura mai ha estat una prioritat per als governants espanyols, ni amb la crisi ni abans.

Un poble solidari té més qualitat de vida. Un poble tancat en si mateix, s'empobreix moralment. Un cop més, aquesta solidaritat no té res a veure amb els diners. Posem un altre exemple, el de la inclusió. Catalunya és socialment solidària, integradora. Nascudes o no a Catalunya, l'origen geogràfic de les persones mai ha estat motiu d'exclusió. Al capdavall, ningú tria on néixer, però qui més qui menys sí que tria on i com vol viure. Per tant, qui viu a Catalunya és català si així ho vol.

Reyes i Rufián, de Súmate, volen la independència per evitar la misèria. Així ho van explicar a la conferència que van fer dilluns passat a la plaça dels Comediants. Perquè l'empobriment cultural, educatiu, moral i també econòmic al que ens condueix l'actual estat espanyol només pot acabar en desastre. Per això volen un país nou. Per tenir l'oportunitat de fer la veritable revolució que necessita aquest país. Perquè, no ho dubteu, això que estem fent és una revolució. A algú se li acut res de més transgressor que 'plantar' l'estat actual per endegar-ne un de nou?

N'hi ha que diuen que són revolucionaris, i no ho són! Iglesias, Colau, Forcades, Herrera... s'han omplert la boca, aquests dies, del triomf de la democràcia a Grècia, on la gent ha pogut decidir en referèndum si acceptava o no sotmetre's a la troica. I els mateixos, diguem-ho clar, callen dissimuladament respecte el referèndum català. Perquè el que farem el 27-S són unes eleccions plebiscitàries equivalents al referèndum que aquests i altres grans defensors de les llibertats gregues ens neguen als catalans. Aquests no són revolucionaris! Són una versió actualitzada del que va ser Felipe González fa trenta anys: el canvi. Un canvi que, al final, només serà més del mateix per a Catalunya.

Ara cal recuperar la iniciativa política liderada per la societat civil. Els "revolucionaris" van saber,en bona mesura, aglutinar la il·lusió per la regeneració democràtica durant les passades eleccions municipals. Però cal que els partits sobiranistes tornin a la unitat d'acció que va propiciar l'alegria col·lectiva que ens va acompanyar fins el 9-N. Això passa per la construcció d'una candidatura unitària per a les eleccions del 27-S. La consulta interna dins l'ANC així ho ha reflectit, amb un 96% dels vots a favor d'una única llista independentista a les plebiscitàries.

Cal prendre una decisió en ferm, i de pressa. Cal que tothom recuperi la il·lusió. I tot i que des de l'ANC no l'hem perduda, cal reconèixer que hi ha hagut moments de més trempera que no pas els actuals. De totes maneres no es pot viure en una trempera contínua, perquè el cos social no pot viure en una situació de tensió permanent.

La llista unitària és la que ens tornarà a engrescar a tots. Preferiblement amb gent procedent de tots els àmbits, inclosos els partits polítics, ja que seria la millor manera de visualitzar que aquesta unitat al voltant de la candidatura unitària és real i efectiva. De totes maneres, si cal sacrificar la presència de polítics a la llista unitària per aconseguir que sigui la única llista independentista, doncs que així sigui. Hi ha prou gent de significada trajectòria que, sense formar part de cap partit, representen tot el ventall de sensibilitats polítiques del nostre país.

Les enquestes, amb la seva poca fiabilitat, marquen tendències. D'una banda el CEO deia que baixava el suport a la independència i creixia el suport al No, en aquests darrers mesos en que els partits no es posaven d'acord. De l'altra, l'enquesta de l'Ara presentava uns resultats espectaculars per a una llista unitària, amb 75 diputats i majoria absoluta al Parlament, i gairebé el 50% dels vots. Segurament les dues tenen part de raó. Això només vol dir una cosa: tenim dos mesos i mig per endavant per lluitar per aconseguir fins al darrer vot.

Un puntal de la il·lusió col·lectiva de cada any és l'Onze de Setembre. Aquest cap de setmana començarem a posar a la venda els tiquets d'autocar per anar a Barcelona aquell dia. Enguany hem d'omplir la Meridiana. I, quinze dies després, el 27-S, hem d'omplir el Parlament de Catalunya amb els nostres diputats. Els que han de conduir el procés de transició nacional cap a la nova República Catalana. Hem de guanyar perquè ens hi juguem molt. Ara tenim l'oportunitat d'assolir el nostre objectiu, recuperar la nostra llibertat com a país. De fer un país nou.

Qualitat de vida en tots els sentits o empobriment general? Nosaltres ho tenim clar. El 27 de setembre, tu decideixes.