dimarts, 17 de març de 2015

L'Assemblea, en defensa del PP andalús

Nova Tàrrega del dijous 19 de març de 2015

«A mí no me gusta que en Andalucía se mande desde Cataluña. No quiero que en Andalucía mande un partido que se llama Ciutadans, que tiene un presidente que se llama Albert. Con todo el respeto, a mí no me gusta que en Andalucía se mande desde fuera». Això va declarar, la setmana passada, el delegat del govern espanyol a Andalusia i president del PP a Cadis, en un acte electoral de les pròximes eleccions a la Junta d’Andalusia.

De seguida es van aixecar crítiques a la xenofòbia del que va dir. Els de Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía (aquest és realment el seu nom oficial, no ho oblidem), van córrer a mirar de treure’n rèdit polític tot declarant de forma contundent que Catalunya és Espanya i que el PP pensava com l’Artur Mas. Que és com voler dir que estava d’acord amb els independentistes. Ells han mirat de fer-se publicitat gratuïta, però qui més qui menys ha estat d'acord amb què la patinada del polític popular ha estat important.

Al PP els ha traït el subconscient, un cop més. Per posar un exemple força recordat, fa deu anys l’empresa Gas Natural va intentar comprar Endesa, però no se’n va sortir. Va ser l’època en què Esperanza Aguirre, aleshores presidenta de la comunitat de Madrid, va dir allò que “seria una mala notícia que Endesa se n’anés a l’estranger”, en referència a la possibilitat que la seu es traslladés a Barcelona. Això mentre l’altra candidata a comprar l’elèctrica era l’alemanya E.On. És clar que, des de la mentalitat política espanyola, no s'entén la realitat catalana i els hi resulta estranya, estrangera.

Aquesta manera de pensar i de fer no és pas cap novetat. Ho sabem de sempre l’opinió que en tenen dels catalans. N’hem tingut un munt d’exemples, al llarg dels darrers tres segles. I també en les tres darreres dècades, especialment sempre que hi ha hagut majories absolutes al govern espanyol. Han estat reiterats els seus atacs a la llengua, a la cultura, a l’economia, a l’esport, a la Generalitat, al Parlament... A tot. I no és cosa d’un partit: és la concepció del poder centralista que se’n té de Catalunya, com a nosa perifèrica necessària, mani qui mani.

No és per això, però, que defensem el PP: l’origen no ha de ser motiu d’exclusió. Només cal recordar que aquí va ser escollit president de la Generalitat una persona nascuda a Còrdova que tenia per nom José. I si va ser criticat per alguns, és per les polítiques que va aplicar o per la submissió que el seu partit tenia del PSOE, no pel seu origen andalús. No és per com comencen les declaracions que hem reproduït al primer punt d’aquest article, sinó per com acaben. Fixem-nos-hi.

«A mí no me gusta que en Andalucía se mande desde fuera». No creieu que aquesta frase la subscriuria qualsevol ciutadà del món, en referència al seu país? Aquest és el quid de la qüestió. Fins i tot en un món globalitzat, on el concepte de sobirania no pot ser absolut perquè cada cop hi ha més aspectes que depenen d’estructures polítiques supraestatals, tots els països tenen la necessitat de sentir que les coses més importants, les principals, depenen exclusivament de la seva pròpia capacitat de decisió, de la seva sobirania.

En defensa del Partit Popular? Sí, quan tenen raó, i en això la tenen. A nosaltres tampoc ens agrada que ens manin des de fora. Per això volem la independència de Catalunya. Gràcies per entendre-ho.