dimarts, 16 de desembre de 2014

La llista unitària és la millor opció

Nova Tàrrega del dijous 18 de desembre de 2014

No és l'única, com s'esforça a proclamar ERC, però sí que és la millor. Renunciar a la llista unitària equival a renunciar al suport de l'ANC en aquestes eleccions plebiscitàries. A quina candidatura hauria de donar suport, l'Assemblea? A la del president de la Generalitat, només? Repartir el suport entre diverses candidatures equival a no donar suport a ningú en concret, que és el que ja va fer l'Assemblea les darreres eleccions.

Potser sí que CiU està recollint la desconfiança de tants anys de puta i ramoneta. Però ara sembla que les dues s'han instal·lat a casa d'Esquerra. Fa l'efecte que, ara que es veu el final tant a prop, tenen ganes de ser ells els que surtin a la foto com a guanyadors a la meta. I pensant així s'obliden que qui hem d'aconseguir que en surti guanyador d'aquestes eleccions no és cap partit concret, sinó el procés d'independència. Que, en definitiva, significa que el vencedor serà el poble de Catalunya, la seva gent. Entre això, i les municipals que ja comencen a flairar-se, la temptació per evitar el pacte amb CiU deu ser molt gran.

Un terme que va fer fortuna anys enrere va ser el de "equidistància". Fou Carod qui el va popularitzar, junt amb altres conceptes com independentisme de "pluja fina" o "patriotisme social". En el seu moment es referia a la posició equidistant amb CiU i PSC. Aquell posicionament obeïa a estratègies de partit, legítimes d'altra banda, en què per un costat apartaven del poder al seu rival natural i de l'altre intentaven –o això pretenien– captar part del tradicional votant socialista. Ara, però, no és moment d'equidistància entre independència i polítiques socials. Primer toca independència. Després, ja es decidirà qui i com ens ha de governar.

Quins arguments hi ha per apostar per diverses candidatures? Un dels més usats és l'ideològic, destacant que un votant de les CUP mai votaria una llista on hi fos CiU. O viceversa. I segurament seria un argument vàlid en unes eleccions autonòmiques normals i corrents. El tema, però, és que aquestes eleccions cal convertir-les en una cosa que vagi més enllà i transformar-les en aquell referèndum que no ens ha estat possible fer fins ara. I en un referèndum hi ha dues opcions: sí o no. Als del no, no serem nosaltres qui els aconselli si han d'anar junts o separats. Però als del sí, sí que els hem d'exigir unitat. El missatge serà molt més clar dins i, sobretot, fora de Catalunya.

Amb el sistema de finançament actual no hi ha polítiques de dretes o d'esquerres. Un sistema que, cal recordar, fou pactat l'any 2009 entre el govern Zapatero i el tripartit de Montilla, on es va arribar a dir que aquell era el millor finançament mai assolit en la història de Catalunya. I, mirant-ho amb bona fe, fins i tot és possible que fos cert, però la realitat és que el govern espanyol no té cap mania en saltar-se la llei com li plau, mentre en reclama dels altres el seu estricte compliment.

I així ens tenen, asfixiant econòmicament el govern de la Generalitat. Mentrestant, els nostres impostos són espoliats sistemàticament. Per tant, per governar la misèria, no té sentit parlar de dretes i esquerres. Fem una llista única, anem tots a una, i quan tinguem el nou país en marxa ja tornarem a parlar d'aquests conceptes més "clàssics".

Un altre argument per la diversificació de llistes: la corrupció. Alguns partits creuen que no és possible defensar la lluita contra la corrupció dins una llista única. Va ser un diputat de la CUP, Quim Arrufat, que va dir alguna cosa com "qui ens garanteix que no sortiran nous casos de corrupció dins de CiU?", per justificar la no integració amb una llista unitària amb ells. Però és que justament aquest és l'argument per justificar encara més la necessitat d'aquesta llista unitària. La percepció de corrupció per part de la ciutadania s'associa a algunes persones en concret, però es generalitza quan es parla de partits.

No és aquest un bon motiu per, justament, superar la dinàmica de partits? Aquesta és un altre dels avantatges de la llista unitària. Deixem-nos estar de llistes de partits i presentem una llista unitària amb polítics però també amb personalitat de la resta d'àmbits, plural i transversal. Si per desgràcia s'acabés detectant, en aquesta llista, una persona amb comportaments poc desitjables, només caldria expulsar aquesta persona sense haver d'entrar en lluites fratricides entre partits amb la cançoneta del "i tu més!".

Fins ara s'ha demostrat la força que té la unitat. Ho ha demostrat l'Assemblea en els darrers Onze de Setembre, amb la Via o la V. I no només l'ANC sinó també Òmnium a escala global, i multitud d'entitats en l'àmbit local. Justament aquesta és la força de la unió. Renunciar-hi sense garanties que l'opció de llistes separades donaria millors resultats és, com a mínim, temerari. I si una cosa és certa, és que ningú pot donar garanties en cap dels sentits, ja que no hi ha precedents al món sobre la manera com estem fent les coses a Catalunya per aconseguir la independència, sense violència i enfront d'un estat intolerant i hostil.

A partir de les dues conferències de Mas i Junqueras tot han estat opinions. Els opinadors mediàtics han maldat per assegurar que hi ha més punts de consens que de conflicte. Tots asseguren que, d'una manera o altra, acabaran pactant alguna solució. Potser sí. O potser no... Per això cal que, com tants cops els darrers anys, siguem nosaltres, la societat civil que no està posada en la lluita de partits, la que seguim empenyent per deixar clar que la unitat és el que volem. Tant als principals líders d'aquestes formacions polítiques com als responsables locals d'aquests partits, perquè mirin de fer-ho entendre als seus caps.

Recordeu-vos de les cares llargues que hi havia al país la nit del 13 d'octubre. I els següents dies. Va ser després d'aquella reunió dels partits on es va constatar la ruptura del consens pel 9N, després de la renúncia de Mas a seguir amb la convocatòria de la consulta i la seva substitució pel procés participatiu. Cal recordar, també, les mostres d'alegria del govern espanyol davant aquella situació de desunió, i de les desqualificacions dirigides a aquell procés, titllant-lo de votació de costellada.

I tot seguit cal recordar el resultat del 9N després de recompondre la unitat dels partits. I recordar, igualment, com aquella costellada ha derivat amb querelles contra el màxim representant institucional del nostre país, el President de la Generalitat, i altres membres del govern. És una evidència, doncs, que la unitat ens fa més forts dins i fora de casa nostra.

Hi ha qui assenyala Mas de voler aquesta opció per estratègia partidista. Potser sí, qui ho sap. Però ell, que demana generositat als partits, és el primer a demanar al seu propi partit que tampoc hi vagi amb les seves sigles. I, ben mirat, és una bona opció per evitar que el líder d'Unió pugui sortir pel mig dient-ne de les seves. Qui més recels genera entre els independentistes dins de CiU no és Convergència, sinó Unió. I no tots, tampoc, perquè molts dels seus militants i càrrecs també ho tenen clar. El dia que Duran Lleida abandoni el mapa polític català, el discurs d'Unió canviarà com un mitjó.

En tot cas, la trajectòria del president d'ençà del 2012 ha estat exemplar. Per tant la seva proposta, que sembla honesta i que resulta coherent, es mereix tota la confiança. Ara falta que així ho acabi d'entendre Junqueras, bàsicament, i la resta de partits que tinguin la independència com a principal prioritat.

Assemblea Nacional Catalana – Tàrrega per la Independència