dijous, 3 d’abril de 2014

Les raons expressades per un nen

Raons perquè vull que Catalunya esdevingui un estat.


De raons en tinc moltes. Algunes de més pragmàtiques que poden ser argumentades científicament i d’altres que són fruit del sentiment.

La raó més important és per dignitat.
La dignitat és el darrer que hauria de perdre una persona i així mateix, és el darrer que un país s’hauria de deixar trepitjar.
Igual que amb els llindars del dolor, cadascú té la seva dignitat a diferent nivell i pot ser que, per les diferents experiències o els diferents punts de vista, no compartiu aquesta primera raó.
D’exemples en trobaríem moltíssim malauradament, però no vull estendre'm i no vull desviar el tema particularitzant-ho. Qui no m’entengui, o és que té el llindar de la dignitat molt baix, o no s’estima el país.

La diversitat és quelcom de desitjable. Ho concebem com a normal i ho desitgem a la natura. Per què, doncs,  no ho hauríem de contemplar així mateix en la diversitat cultural. Algú desitjaria viure en un d’aquests mons ficticis de la literatura on tothom vesteix, pensa i parla igual?

“Digues mil cops una mentida i s’acabarà assumint com una veritat”. Oi que ningú de nosaltres desitjaríem viure en un món on això fos veritat?
Catalunya ha esdevingut el que ara és dins de l’estat espanyol per la força de les armes. És un fet inqüestionable però que des de les Espanyes ens neguen. Si no hi ha prèviament el reconeixement del greuge no pot haver el perdó i la reconciliació. L’any 1,714 el rei Felip V es va “passar pel forro” tots els tractats i acords a què havien arribat els regnes de Castella i d’Aragó quan van signar la confederació. Així, doncs, nosaltres no estem lligats a Espanya més que per la força de les armes. Això no dóna cap legitimitat a la nostra situació actual.

Algú coneix algun cas de violència domèstica? Una dona és maltractada, físicament i psicològicament i és incapaç de prendre la decisió de deixar el marit i començar una nova vida per por a les amenaces. I a vegades, és tal el sotmetiment, que la dona assumeix com a normal el maltractament. La seva ment està manipulada i controlada i és incapaç de fer ni un sol pas que no li marqui l'agressor.
Catalunya s’ha de revelar contra el maltractament i ha de reivindicar el reconeixement de absolutament tots els greuges històrics.

Tenim l’oportunitat de fer un nou país, i de fer-lo ben fet. Un país petit és més fàcil de controlar i així, amb un control estricte i amb unes lleis oportunes, podrem mirar d’evitar les corrupteles i les injustícies socials. Hem de mirar els altres països i instaurar aquelles normes que els fan funcionar bé i que al nostre país no rutllen .
Hi ha moltes coses que desitjaria canviar a Catalunya i hi ha alguns països als que admiro i als qui voldria copiar, però si ens governa gent forastera mai podrem fer la Catalunya que somiem.

“A qui té gana, no li donis un peix. Ensenya-li a pescar”. La gent paga amb els mal anomenats Impostos en lloc del terme català contribucions, per obtenir contraprestacions. No es paga pas de gust la quota d’escala de veïns o les contribucions a l'ajuntament,,, si no hi ha uns serveis com a contrapartida.
La nostra solidaritat amb Espanya ha estat i és abusiva vista des de tots els punts de vista. I no ha servit gens per a “ensenyar a pescar” ans al contrari. A vegades sembla que s'hi repengen.
 La proporció del que donem a Espanya respecte als diners que produïm ultrapassa amb molt més del doble l’aportació que es fan als seus respectius països altres regions del món. I això any rere any, per no obtenir més que menyspreu a canvi i per veure malbarataments dels fons públics. Amb aquests diners, ben gestionats podríem fer maravelles i garantir-nos un futur sense haver de marxar del nostre país.

I per no estendre'm més, vull un país perquè em pugui sentir orgullós de ser Català sense complexes